SERRAT, NOI DEL POBLE-SEC I NO DEL POBLE SEC

 

Tot el tema ortogràfic que vaig comentar, relacionat amb el guionet del Poble-sec, no sembla que hagi tingut mai cap ressò en els llibres d'estil dels diaris nostrats o foranis. La qualificació popular del cantant Joan Manuel Serrat ha bandejat el guionet sense manies ni remordiments, vaja. Batalla perduda, doncs, aquella que jo intentava posar en evidència en una meva entrada de fa pocs dies.

Ahir, contra els meus costums habituals, vaig mirar i escoltar sencer el concert del meu convilatà del passat i me'n vaig anar a dormir molt més tard del compte. Al capdavall Kant també va variar els seus costums en els dies de la Revolució Francesa. Si el Barça és més que un club, Serrat és molt més que un cantant. Es pot dir que ha tingut sort, a la vida, en general i en comparació. Ha estat una persona carismàtica, amb grapa per a fer cançons que el sobreviuran. No totes les seves cançons em fan el pes i, com el meu sogre, que ja fa molts anys que és mort, comentava en una ocasió, quan el cantant encara era jove, 'cada dia fa més la cabreta'. Però, com d'altres, ha fet de la necessitat virtut.

Aquests dies gent, famosa i anònima, que en algun moment li havia tingut mania per diferents motius, com ara ser una mica frívol de jovenet, no ser prou d'esquerres o no ser prou catalanista, o, fins i tot, en el cas del sector professional, potser per enveja, tots som humans, l'ha lloat sense aparents reticències i, fins i tot, d'una forma absolutament desfermada. Serrat sempre ha tingut carisma i atractiu, això és un do del destí i del capriciós atzar que ell mateix canta. 

Aquests dies, al concert, hi ha anat gairebé tothom però, com que, dins del seu tarannà sempre ha estat d'una discreció remarcable, vam aconseguir que, a tot estirar, ens ensenyessin de passada alguns famosos de sectors diversos, periodistes, polítics, actrius o futbolistes. Jo ho vaig mirar per la tele, ho confesso. La meva mare, de gran, en ocasions especials amb assistència massiva repetia que tot es veia millor per la tele i jo m'empipava. Però ja em trobo en aquest moment vital i pensar en pujar a Montjuïc i immergir-me en aquestes multituds del Sant Jordi, què voleu que us digui... Una altra cosa eren aquells concerts del passat, al Tívoli, al Romea, al Victòria, fins i tot a centres parroquials. Em va sorprendre gratament el cantant Macaco quan, fa poc temps, va expressar el seu desig de cantar en 'teatres' i no en aquests espais tan passats de voltes.

Moltes cançons de Serrat formen part del nostre imaginari però això de 'la banda sonora de la nostra vida', que s'ha repetit aquests dies, és relatiu. La banda sonora de la meva vida és absolutament diversa i eclèctica, la veritat. Hi ha cançons de Serrat que no em fan ni fu ni fa, i no entro en el terreny qualitatiu, no soc qui per jutjar, sinó en l'emocional, el mateix cantant ha comentat de vegades el que van representar Conxa Piquer, Machín, per a ell. La popularitat de qui sigui genera protestes dels elitistes. Al principi de tot allò de la Nova Cançó, quan Serrat encara no era conegut, l'estrella començava a ser Raimon però uns coneguts més grans que jo, suposadament intel·lectuals, a qui jo respectava força, ens van comentar que 'per a ells, evidentment, Espinàs'. 

La Nova Cançó va néixer en un marc d'elitisme burgès amb aspiracions, tots els cantants semblava que eren d'extracció universitària i benestant sense excessos, i, uns quants, fills de gent molt de dretes, franquista, vaja, o adaptada al sistema, tot i que algunes referències poc amables s'esfumen, fins i tot, de la viquipèdia. Serrat va ser diferent, mare aragonesa castellanoparlant, pare de classe treballadora, fill d'un barri que ara es pot mitificar tot el que vulgueu però que era tingut, fins fa quatre dies, i jo diria que avui, segons com, també, per 'xava'... un terreny entre el Paral·lel de patacada i els pobles de barraques de Montjuïc, amb poc catalanisme vigent, més enllà d'alguns sectors parroquials i, fins i tot, amb un centre falangista que, en algun moment, va ser, fins i tot popular a causa de les ballades que es feien al seu pati i d'altres activitats. El temps tot ho millora, segons com, però la memòria és selectiva i enganyosa.

Jo, d'adolescent, era fan del Duo Dinámico, molt millors cantants i músics del que se'ns va fer creure més endavant, quan va sorgir la cançó catalana, un moviment que, en lloc d'evolucionar de forma adient, va fer figa amb la transició, deixant que sobrevisquessin, tan sols, uns quants. Ahir, en algun moment, crec que en una breu entrevista amb Raimon que ara també s'estima molt amb Serrat, es va dir que Llach, Raimon i Serrat eren els 'tres grans peus' de la cançó catalana de categoria. No van mencionar cap dona, ni tan sols la Bonet. Raimon va fer una vegada un gran concert, va convidar un munt de gent, Serrat inclòs, i de dona, cap. Quan li van preguntar pel tema va sortir per la tangent i va dir que hi havia anat la banda ampostina i que allà hi havia moltes dones. 

Tornant a Serrat, sempre he constatat el que una vegada vaig sentir dir a Huertas Claveria, responent a algunes crítiques al cantant, que 'en les distàncies curtes guanyava molt'. Crec que és cert, malgrat haver perdut veu en els concerts en directe era tota una altra cosa. Ahir la distància no era curta però com si ho fos perquè ara ja és tot un mite indiscutible, com Gaudí o la Rodoreda, en d'altres camps. Molta gent estava absolutament emocionada, l'assistència al concert mostrava la transversalitat cronològica de l'assistència, jo crec que molt més diversa que en el cas d'altres cantants, com aquests dels altres dos peus canònics. Moltes més dones que no pas homes, diria jo. I persones d'una extracció social i veïnal molt variada, que no es veuen en d'altres actes més o menys comparables. 

Avui molta gent jove canta en castellà i català, fins i tot en anglès i ningú no sembla posar-s'hi pedres al fetge. Com també vaig sentir dir una vegada a l'admirat Paco Candel, amb l'arribada de gent de tants indrets del mon mundial resulta que els castellans i els catalans ens assemblem més del que crèiem. Demanem als nostres ídols una mena de puresa que defugin amb excuses a nivell quotidià, en moltes ocasions. Estimem Serrat, encara que de vegades l'haguem criticat, ja que és una persona normal, encara que hagi triomfat i s'hagi enriquit. Té de tot: origen humil, infantesa feliç, joventut una mica esbojarrada amb aquelles models de bon veure, repressió franquista amb exili inclòs, triomf americà, família actual també feliç, discreta i simpàtica... devocions multitudinàries transversals, eclèctiques i sinceres.  Malgrat ser grandet conserva un cert aspecte juvenil, em fa pensar en allò de la cançó dels amants, en versió catalana, de fer-se vells sense ser adults.

Al meu barri feia temps que no hi venia, de forma oficial, cosa que feia empipar els qui creuen que els famosos tenen estranyes obligacions amb els admiradors. No és estrany que Fernando Fernan Gómez engegués un pesat dient-li sens contemplacions, empipat: 'no me admire tanto!!!'. La devoció poble-sequina de Serrat la comparaven, negativament, amb la de Núria Feliu, que sempre era present a tots els actes que es feien a Sants i sempre havia viscut allà. La Feliu també va passar per etapes de valoració diversa, per part de les elits, ep. Les elits sempre es refan i creen tendència, ens agradi o no. La fugida de la gent que millora, al Poble-sec, no és exclusiva dels famosos enriquits, quan algú té quatre duros, sol guillar, i diria que encara passa força, la primera etapa consisteix en travessar el Paral·lel, després la Gran Via, el carrer Aragó i, si s'arriba més amunt de la Diagonal es pot dir que ja pertanys a la ciutat privilegiada i ja no cal que pateixis. També pots anar a viure fora de la ciutat, una moda que sempre és passatgera, i, en tot cas, no és el mateix anar a viure a Tiana que a una barriada de Terrassa.

Un dia, no fa gaires anys, Serrat va venir a rebre un premi modest, al Poble-sec, a un sopar d'aquests amb plats de plàstic i bona voluntat i es va ficar tothom a la butxaca, i això que eren els difícils temps de l'ebullició independentista. Es va retratar amb tothom totdon i el van petonejar totes les dames assistents, des de les adolescents de la primera volada a les iaies de la darrera. Vam riure molt amb ell perquè, a banda d'allò de les distàncies curtes, té un sentit de l'humor molt poble-sequí, que no està a l'abast dels saberuts, em temo. 

Ahir, mirant el concert, que, tot i que el vaig veure per la tele em va agradar força, em semblava ser ben bé al final d'una època, la meva. La vida passa, pels triomfadors i pels altres, envellim i morim i els famosos que han triomfat, si son una mica 'normals' ens cauen bé i els tenim devoció. I si son més excèntrics i disbauxats, també. Necessitem mites. El mite juvenil del barri, per a la meva mare, va ser Manuel Ausensi, per cert. Ser famós i conegut, hores d'ara, em sembla un pes enorme, difícil de portar si no es compta amb un entorn adient. Una vegada als Estopa, que ahir també eren per allà, els van preguntar si no era pesat haver de fer gires i la resta i van dir que més pesat era treballar a una cadena de muntatge de la Seat, per exemple. Diuen que a l'Argentina, després de Messi i Maradona, Serrat és el més famós dels famosos. No m'estranya. Aquí som més repatanis i sempre surt allò del 'sí, però no'. O oblidem sense manies quan el famós s'allunya de les nostres devocions. En termes una mica abstractes Raimon i Serrat, durant un temps, em van semblar tenir paral·lelismes, en alguns aspectes, fins i tot en el de les valoracions, amb Sartre i Camus. Però no em feu cas, son elucubracions de iaia ximpleta.