NI FÀCIL NI COMPLICADA SINÓ TOT EL CONTRARI

 

Miro poques sèries i potser no m’hauria mirat tampoc aquesta, però em va arribar recomanada, a través del meu fill, per una persona que pateix un problema proper a algun dels que ens expliquen a Fàcil. 

La sèrie té el seu origen en una novel·la, Lectura fàcil, de Cristina Morales, que va guanyar el Premi Herralde de Novel·la 2018 i el Premi Nacional de Narrativa 2019. He perdut la fe en els premis, en aquests darrers anys, i, per prestigi que tinguin, crec que no son garantia de res. En tot cas, la jove escriptora s’ha desvinculat del projecte televisiu, tot i que sembla que va cobrar els drets corresponents, és clar. Morales creu, segurament amb raó, que hi ha hagut un blanqueig evident de la temàtica i fins i tot ha titllat la sèrie de nazi, un qualificatiu que sembla que ha esdevingut habitual darrerament, i aplicable a coses que tenen poc a veure amb l’origen del mot. No cal ni pensar en què farien els nazis reals amb aquestes noies. 

Res de nou, ahir mateix, sense voler entrar en comparacions gratuïtes, escoltava per la ràdio com Anthony Burgess i Stephen King van rebutjar les adaptacions de Kubrick dels seus llibres. El cinema pot ser molt dur però hi ha coses que, encara avui, no responen a les exigències del mitjà cinematogràfic, suportables en un llibre però no en una pantalla o pantalleta, tot i que cada dia es veuen coses més dures a la ficció visual, ho admeto.

La sèrie, visible a Movistar, la dirigeix Anna R. Costa, en solitari, després de crear la divertida Arde Madrid, amb Paco León. A Fácil li han trobat pegues pel que fa al càsting, el ventall de discapacitats, o con n’haguem de dir avui,ens ve interpretat per Anna Castillo, Natalia de Molina, Coria Castillo i Anna Marchessi. Tan sols aquesta darrera pateix una problemàtica, paràlisi cerebral, ha cursat dues carreres i és una dona activa en molts camps, que sembla que també forma part de la versió teatral de l’obra, segons diuen més propera al text original. S’ha criticat que la resta siguin actrius normals, i soc conscient de què el terme normal, avui, resulta espinós i controvertit.

Però el teatre i el cinema son ficció i aquestes actrius interpreten amb excel·lència i grapa els seus papers. Darrerament s’han obert debats,  que entenc inútils, sobre si els papers amb característiques especials els han d’interpretar actors i actrius que pertanyen al col·lectiu afectat quan, de fet, el bon treball d’actors i actrius ha de comptar amb la possibilitat de fer allò que, en broma, en diuen, tots els papers de l’auca. Cert que s’han incorporat als escenaris i a les pantalles persones diverses, en els darrers anys, tot i que, generalment, es veuen limitats a fer del que son. Amb tot plegat entraríem en un debat sense solució però que potser no es pot defugir del tot. La directora ha insistit en la disciplina que comporta fer una pel·lícula i s’ha documentat força sobre tot plegat, tant ella com les actrius i l’equip de rodatge. Si una cosa és la sèrie, segons la meva opinió, és respectuosa.

El principi desconcerta una mica, incomoda, fins i tot, però això potser és a causa del poc acostumats que estem a acceptar que ens mostrin amb ironia o humor aspectes de la realitat que no ens plauen. No és fàcil defugir una certa sensació, al principi, d’estar veient una mena de paròdia, sobretot en el cas del personatge de Marga, el més difícil, i al qual Natalia de Molina troba el to ben aviat amb fragments admirables i divertits. Si les discapacitat ens incomoden, el tema del sexe encara incomoda més, en segons quines circumstàncies.

La sèrie compta amb cinc capítols d’una mitja horeta, mostra, com ja molta gent deu saber, la vida de quatre noies que comparteixen un pis tutelat a la Barceloneta, una Barceloneta gairebé sense guiris, per cert. El seguiment de la seva convivència els el fa Bruna Cusí, sempre excel·lent, i, per damunt d’ella té una cap seriosa i realista, interpretada per la gran Clara Segura. De tant en tant hi trobem gent com Albert Pla, Àgata Roca o David Bagès, actors ben coneguts per nosaltres.

En tot cas la sèrie ens enfronta, des de la ficció amable, amb els problemes d’un col·lectiu molt divers, amb el tema dels seus drets i de la responsabilitat política i social que, de retruc, ens afecta de forma general i que, com en tants aspectes, incideix sobre les dones d’una forma més directa. Una crítica a la sèrie ha incidit en el personal assistèncial, sobretot en el que interpreta Clara Segura, a la sèrie una persona dura, una mica antipàtica, però humana, i que al llibre i, fins i tot, a la versió teatral, és veu que és una mena de dolenta sense matisos. A l’administració, a través de la feina, he trobat gent de tota mena, com a tot arreu, i, en tot cas, mai no existeixen solucions senzilles ni ràpides en el cas de situacions espinoses.

Els capítols acaben de forma oberta i també acaba així la sèrie, d’una forma que pot semblar als puristes d'esperit tràgic excessivament ambigua i lluminosa. Podia haver estat més llarga, més profunda, més dura, és clar, tot i que avui sembla que els aspectes tragicòmics de la vida, que son a tot arreu, no resulten tan habituals al cinema i el teatre com en d’altres temps. Què no faria un Berlanga primigeni amb aquesta història? És una sèrie d’entreteniment, breu, sense pretensions excessives tot i que pot obrir debats interessants sobre la situació que planteja. Sense que sembli una recomanació incondicional, cada dia soc més reticent a recomanar res, puc dir que ‘a mi m’ha agradat’ i els personatges m’han semblat prou reals i m’han recordat gent que conec o he conegut, a l’escola o al barri.