19.1.23

PAUL KLEE I ELS SECRETS DE LA NATURA, A LA FUNDACIÓ MIRÓ

 


Des del 21 d'octubre de 2022 i fins el 12 de febrer d'aquest any es pot veure a la Fundació Miró 'Paul Klee i els secrets de la natura'. L'exposició està comissariada per Martina Millà, amb la col·laboració de Fabienne Eggelhöfer, curadora en cap del Zentrum Paul Klee, de Berna.

L'exposició no compta amb quadres d'aquests que sovint tenim en l'imaginari, pel que fa a l'obra del pintor. Incideix en l'evolució professionalde l'artista germanosuís i de l'atracció que sentia per la natura i els fenòmens naturals. Si per una banda pot ser que decebi una mica els qui esperen trobar el Klee més tòpic per  l'altra ens en mostra aspectes poc coneguts per als qui, com jo mateixa, no som experts en la seva obra. 

Paul Klee (1879-1940) va tenir, des de petit, una gran curiositat per l'origen de la vida, per  l'entorn natural, i va comptar amb una grapa evident per al dibuix aparentment convencional. Trobem a l'exposició, per exemple, excel·lents dibuixos a llapis, de petit format, on Klee, jove, a banda de mostrar la grapa artística reflecteix, amb l'ajuda d'una eina modesta, com és un llapis, fenòmens com el vent a la natura. També podem veure, entre d'altres materials, estudis anatòmics, dibuixos d'animals salvatges...

L'estudi de l'entorn immediat va anar acompanyat, en el cas de Klee,  per lectures emblemàtiques, com La metamorfosi de les plantes, de J.W.Goethe, així com per la confecció d'herbaris. El mon de Klee, sacsejat per tempestes i tragèdies polítiques, va comptar amb la consolidació teòrica de les primeres avanguardes i la seva relació amb la Bauhaus.

A banda de la situació terrible de l'Europa del seu temps Klee, de formació alemanya però suís de naixement, un exemple més de tot el que aplegava la cultura centre europea abans de les tragèdies de l'època, va haver d'entomar una malaltia degenerativa davant de la qual l'art va representar un suport i un refugi.

L'exposició segueix les etapes vitals de l'artista i aplega l'obra exposada en quatre àmbits, en els quals s'inclouen aportacions d'altres artistes de la seva època i de tendències semblants, dones encara no prou reivindicades i que demanen més exposicions individuals: Gabriele Münter (Alemanya, 1877-1962), Emma Kunz (Suïssa, 1892-1963) o Maruja Mallo (Espanya, 1902-1995). Trobem en el context de l'exposició una mirada queer i contemporània, a través de la figura de Sandra Knecht (Suïssa, 1968), qui ha basat la seva pràctica en la vida rural i la cultura local, vinculada al paisatge i la ramaderia. 

L'exposició aplega més de dues-centes peces, algunes de molt interessants i d'altres que no tant però que, en el seu conjunt, mostren una lectura coherent de l'obra i vida de l'artista. Klee ha estat un pintor molt present a Barcelona, les primeres exposicions seves es van fer l'any 1972, al Palau de la Virreina, de Barcelona i al Museu d'Art Contemporani, de Madrid. A  Barcelona hem pogut gaudir de la seva obra de forma força regular, a la Fundació Miró els anys 1981, 1999 i 2013, i al MACBA el 2004 i el 2013.

Més enllà dels gustos personals de cadascú i dels tòpics vigents a l'entorn de pintors que, com Klee, ja formen part del nostre imaginari, l'exposició de la Fundació Miró ens amolla una mirada diferent. El Klee més conegut no sorgeix del no-res, compta amb una sòlida formació a l'entorn del dibuix, de la teoria del color, i desmenteix la idea absurda de l'artista espontani, fruit d'una mena de miracle de la inspiració genial.

Vaig tenir la sort de descobrir l'exposició gràcies a la meva actual professora de dibuix a l'Escola de la Dona, Idoia Pallarès, en una visita molt interessant en la qual les aportacions de la resta de companyes del curs també van ser força rellevants. El nivell del professorat de l'Escola, on he assistit de forma força regular des que vaig començar a ser-ne alumna, en jubilar-me, sempre m'ha semblat altíssim, cosa que potser no és, encara, prou reconeguda. 

5 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

A Frances Cornadó en un escrit en que parlava de Paul Klee, li vaig deixar aquest comentari: Fuster deia que Miró tenia un no sé que d'esperit Sant, i Paul Klee més aviat té un no sé que d'àngel caigut.

https://francesccornado.blogspot.com/2023/01/paul-klee.html

Júlia ha dit...

Sincerament, m'agrada veure-ho tot però no soc gaire ni de l'un ni de l'altre, hi ha coses interessants i d'altres que em fan pensar en allò d'agafa fama i fote't a jeure. No els veig res sagrat, per cert, ni d'àngel caigut ni d'esperit sant. Més que m'agrada o no m'agrada penso més en el que representen i han representat. Un altre tema seria si el mon de l'art no mogués calerons, potser ho contemplaria tot d'una altra manera.

Helena Bonals ha dit...

Hi volia anar amb una amiga però em sembla que no podré. La Fundació Miró és una mica lluny!

Júlia ha dit...

Hi ha bona combinació ja que el metro enllaça a Poble-sec amb el funicular que deixa allà mateix. Val el mateix bitllet, per cert. A mi també em fa mandra anar lluny, de tota manera.

Helena Bonals ha dit...

Gràcies per la informació, Júlia!