18.2.23

CARNAVALS ALTERNATIUS I INQUIETANTS




El carnaval de les ànimes (Carnival of Souls) és una pel·lícula de terror, de l’any 1962, dirigida per Herk Harvey, cineasta, guionista, actor i productor, conegut sobre tot per aquesta estranya narració, que es va estrenar com producte de serie B. Avui és un títol de culte en el qual s’han inspirat molts directors contemporanis.

El guió va ser obra de John Clifford i del mateix Harvey, que té un paper fantasmagòric a la història i la va protagonitzar una actriu també poc coneguda, Candace Hilligoss, que havia fet classes amb Lee Strasberg. La banda sonora compta amb una partitura per a orgue de Gene Moore. Es va filmar a Lawrence, Kansas i Salt Lake City, amb un pressupost modest i uns recursos imaginatius, sense efectes especials passats de rosca.

L’argument explica com una noia, Mary, viatja en cotxe amb dues amigues, uns nois joves, des d’un altre cotxe fan una mena de cursa amb elles i això provoca que l’automòbil de les noies, després d’una empenta, caigui a les aigües tèrboles d’un riu. No es troba el cotxe però Mary ha sobreviscut, tot i que no recorda res del que li va passar.

La noia es organista i marxa cap a Salt Lake City ja que té un contracte en una església. Durant el viatge la ràdio emet estranya música d’orgue i comença a tenir la visió d’un home macabre que sembla perseguir-la. Pel camí veu un pavelló abandonat i un home, en una benzinera, li explica que havia estat un balneari, un saló de ball i una mena de parc temàtic carnavalesc. Lloga una habitació però li costa tenir relacions normals amb la gent amb la qual s’ensopega. A l’hotel hi ha un altre hoste, un jove xaró que intenta tenir relacions amb ella.


Té estranyes experiències, vol comprar un vestit i, de sobte, sembla que ningú no la vegi ni la senti, com si no existís. Un metge intenta ajudar-la i creu que tot ha estat un trauma a causa de l’accident. A l’església, mentre assaja, toca una música estranya que inquieta el capellà, fins al punt de despatxar-la. Intenta escapar i continua tenint estranyes i terrorífiques  experiències. De retorn al pavelló abandonat hi troba un munt de personatges amb aspecte macabre, i fins i tot una mena de versió d’ella mateixa, ballant amb el seu perseguidor. Ja podeu imaginar el desenllaç. O no.

El director, Harvey, va tenir la idea de la pel·lícula en passar pel Saltair Pavillon, abandonat, a Salt Lake City. La pel·lícula es va rodar en tres setmanes i escaig, aprofitant el poc temps del qual podia disposar el director, que tenia d’altres feines. A internet es poden trobar molts detalls sobre la grapa imaginativa de Harvey a l’hora de provocar efectes de misteri, que aconsegueixen immergir-nos en una atmosfera altament inquietant. Malgrat el relatiu fracàs inicial la pel·lícula va anar assolint valor amb el pas del temps i va esdevenir un clàssic als festivals de cinema de Halloween. Hi ha crítics actuals que la consideren una obra d’art. S’ha restaurat de forma acurada. Harvey (1924-1996) que no va fer cap altre llargmetratge, decebut de l’acollida rebuda, va poder gaudir dels reconeixements dedicats a la pel·lícula a partir dels anys vuitanta.



Fins fa poc desconeixia aquesta pel·lícula, ahir la passaven a les sessions de la BibloMusiCineTeca, no hi vaig poder anar però, per sort, es pot trobar a FILMIN. També es pot recuperar a youtube, fins i tot hi ha una còpia acolorida. Moltes escenes recorden títols posteriors, com ara Twin Peaks, de David Lynch o La nit dels morts vivents, de George C. Romero. Es basa, de forma lliure, en un relat curt de Luclle Fletcher que va ser adaptat, més fidel a l’original, en un capítol de The Twillight Zone. En tot cas els llocs abandonats, fires, balnearis, hotels i la resta, estimulen molt la imaginació, així com las llargues carreteres solitàries que semblen no anar enlloc. En tot cas, com em deien a casa, s'ha de tenir més por dels vius que no pas dels morts.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sempre es millor un Carnaval així, que els puritans actuals que cel·lebrem aquì, on fins i tot no deixen dur pistola a la disfresa de xèrif de la mainada, o censuren les llegres que han de cantar les comparses.

Salut.

Francesc Puigcarbó ha dit...

volia dir "lletres", no llegres.

Júlia ha dit...

De tota manera em sembla que la gent fa el que li sembla, si vol. Un dels problemes de les lletres 'aconsellades', no censurades, és que si no fas el que vol l'ajuntament en poden treure la subvenció, si la gent s'espavilés sense subvenció no hi hauria problema. Les pistoles ja fa temps que han anat desapareixent i els xèrifs tradicionals, també.

De tota manera no soc gaire amant del carnaval.

Cinefilia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Cinefilia ha dit...

Tinc molt present aquesta pel·lícula perquè la vaig veure just abans del confinament. Avui en dia, és cert, n'hi ha molts que la tenen per una cinta de culte.

Una abraçada.

Júlia ha dit...

Fa pensar en d'altres de posteriors, al principi vaig passar por i tot, he, he.