MEDITACIONS SOBRE LA CONTEMPLACIÓ RELIGIOSA I LES SEVES VERSIONS FÍLMIQUES

 

Aquest divendres, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar, gairebé debatre, la pel·lícula Des hommes et des dieux. És una pel·lícula francesa de 2010, dirigida per Xavier Beauvois, un actor i director francès no massa conegut. És la pel·lícula més famosa d'aquest director. Va guanyar premis diversos, entre els quals un a Cannes, el del Jurat Ecumènic. 

Explica una història real, esdevinguda a Algèria, en els anys noranta del segle passat. Vuit monjos cistercencs viuen allà, a prop d'un poblet pobre i amb poca gent. Es dediquen a la vida contemplativa però ajuden als habitants de l'entorn en en diversos aspectes, com ara el mèdic. En aquest context la vida es complica quan se sap que han assassinat uns treballadors croats en una zona propera, dels quals, però, en sabrem poca cosa. Aquella guerra civil algeriana, que, en certs aspectes, encara cueja, se'ns ha explicat poc i malament. Els monjos, tots ja madurets, després de reflexionar sobre la situació decideixen quedar-se al convent, passi el que passi. Les coses van mal dades i acaben segrestats. La seva mort no es va aclarir, van aparèixer els seus caps i podria ser que morissin abans de ser decapitats, en un enfrontament amb l'exèrcit.

La pel·lícula té moltes devocions i adoracions, malgrat ser lentíssima i, segons la meva opinió, no queda gens clar el suposat missatge. Sembla que la condemna, sovint absurda i exagerada, del nostre mon occidental del present, potencia uns suposats valors lligats a coses com ara la meditació, la contemplació i la vida comunitària. En un temps de crisi ideològica també té atractiu això de morir pels ideals. Tot i que els ideals d'aquests monjos, tots ells ja grandets, no em queden gens clars, des d'un punt de vista de la persona descreguda que soc a les meves velleses. 

Els monjos no parlen ni reflexionen sobre els motius de la guerra, no semblen patir desitjos inconfessables, tenen algun petit enfrontament, molt lleu, si considerem els problemes que qualsevol convivència genera. Ells, i d'altres màrtirs de la mateixa època van ser beatificats. No es parla en cap moment de la situació colonial que ha afavorit en aquell lloc perdut de la mà de déu la presència monàstica. Algèria era la perla de la corona colonial francesa però l'escolarització, en època de dominació francesa, no arribava ni al deu per cent i ja hi havia hagut revoltes i repressió abans de la guerra de la independència. Fa poc alguns líders africans han cantant la canya a Macron sobre el tracte colonial patit per França, en comparació amb el respecte amb el qual els tracten potències com Xina, més tirant a fenícies pel que fa a la tendència a fer negoci, que no pas amb aspiracions d'impossar això tan manipulable i indefinit que és 'la cultura'.

Hi ha moltes coses que no es comenten ni s'expliquen, els monjos i la gent del poble semblen viure en harmonia i per la pel·lícula sura una mena d'ecumenisme religiós, amarat de respecte, molt del gust de la modernitat. Ecumenisme que sempre va lligat a les religions monoteïstes, tan relacionades entre elles. Aquests homes adults, un dels quals comenta fins i tot el silenci de déu, no tenen, cap d'ells, a les acaballes del segle XX, dubtes de gruix sobre la mateixa existència d'un déu o d'uns déus altament improbables? Hi ha qui considera que els monjos acaben sent uns herois però, hores d'ara, els herois em fan angúnia.

França té molta grapa promocionant els seus productes, també els cinematogràfics, i moltes pel·lícules franceses han estat sobrevalorades. De déus i d'homes té un bon embolcall, paisatges evocadors, referències bíbliques, fins i tot icòniques, com una mena de santa cena abans de la previsible passió, música bonica, tot i que allò del llac dels cignes em sembla possat amb calçador efectista, lentitud morosa, que de vegades es confon amb qualitat fílmica... I un bon repartiment, amb Lambert Wilson, actor de culte, fent de prior. Algunes persones m'han confessat que s'han adormit mirant-la, però sembla que quan hi entren a fons en perceben les virtuts. Sap greu fer broma amb uns fets que, es mirin com  es mirin, son dramàtics, lligats a la tendència humana, ancestral i persistent, a malmetre la pau i provocar enfrontaments amb el motiu que sigui, no tan sols el religiós, ep. La ideologia política ha fet tant o més mal que les religions però és que, de fet, tot està barrejat i embolicat.

Se suposa que el present, la tecnologia, els mòbils, son l'esca del pecat com ho van ser la televisió, el cinema i la resta, ens han tret les ganes de pensar i reflexionar. Un absurd perquè la humanitat no canvia massa pel que fa a les seves ànsies destructives i caïnites però tampoc a l'hora de les seves virtuts, solidaritats i capacitat de sacrifici, tot i que això del sacrifici em fa angúnia. En una mateixa vida es poden fer coses de tots colors i tan absurd és creure en el pecat original com en l'home bo per naturalesa de Rousseau. Les persones, al menys moltes persones, continuen reflexionant, cadascuna a la seva manera, sobre els gran temes sense resoldre, i poden meditar en un banc del passeig de Gràcia o en un jardinet urbà, no calen llocs llunyans ni exòtics per filosofar ni per llegir i pensar,una activitat, per cert, que el mòbil possibilita sense necessitat d'anar carregada amb un llibre convencional a la bossa.

Hi ha un espai a internet, Filmaffinity, en el qual gent espontània insereix crítiques i comentaris sobre pel·lícules. Comentaris que poden ser pretensiosos, acadèmics i aprofundits però també irònics i estripats, com aquest que copio, sobre la pel·lícula, amb el qual, des del meu cinisme agnòstic, connecto força. Que els admiradors d'aquesta pel·lícula no em tinguin en compte la ironia, avui ens hem tornat, també, excessivament seriosos i algunes ocurrències semblen de mal gust. Ja no saps amb què pots fer broma, la veritat. 

Jo, per raons de proximitat i herència cultural, més que amb els de Silos em quedo amb els de Montserrat, tot i que en el fons tot això dels monestirs no ho entenc, hores d'ara, amb la separació per sexes, els vots de castedat i d'obediència  (la pobresa està molt bé), la preeminència del mon masculí i la pertinença a unes religions en les quals el masclisme no va de baixa, per molt suposadament guai que sigui el Sant Pare actual. Al menys, a Montserrat, sembla que ara admetran escolanes cantaires. I per exemples eficaços a l'entorn de la tasca solidària em quedo amb els femenins, com ara amb la tasca de la Victòria Molins, per posar el primer exemple emblemàtic que em ve al cap. 

Yo prefiero a los de Silos, Valdemar, Filmaffinity

De antemano, disponemos de tres datos:

DATO 1: Es francesa.

DATO 2: Versa sobre la vida monacal de unos monjes franceses en el Magreb.

DATO 3: Galardonada en Cannes.

Estos tres datos hacen que, aunque no lo quieras, tu cerebro se monte por sí mismo una idea preconcebida: “seguro que es una película aburridísima”. Pues… EFECTIVAMENTE.

Los franceses siempre han sido célebres por su resistencia (y por jodernos los camiones de fruta). Estos monjes con la fruta no se meten, pero resistir sí, como campeones. Aún así, yo prefiero a los monjes de Silos, que, al igual que los protas, se pasan la vida cantando, pero al menos los de Burgos al gregoriano le cascan un pachún-pachún la mar de entretenido, no como éstos, que son unos plastas.

Ciertamente, la película posee una belleza que no sólo se limita a las imágenes, pero exige del espectador bastante más de lo que le ofrece.