ELECCIONS, MÍTIQUES, EMBLEMÀTIQUES I IMPRESCINDIBLES

 

Els anys passen i tot canvia, sobretot nosaltres. M'agradaria percebre una estoneta la il·lusió juvenil que m'amarava en el temps de les primeres eleccions democràtiques, tot semblava possible. Com sol passar, l'excés d'expectatives provoca decepcions, tant pel que fa a les relacions humanes, laborals, polítiques o del tipus que sigui.

Envellir conservant una dosi de memòria interessant, avui ajudada per internet, suport imprescindible per tal de ser una mica objectiu quan mirem el passat, te riscos, un dels més evidents és la pèrdua de la il·lusió devota. Les idealitzacions sobre lideratges van minvant amb la constació de la realitat. Ara tenim al damunt les eleccions municipals, amb Barcelona com a mostra emblemàtica del conjunt. La gent dels pobles petits i mitjans vota a una altra escala, a Barcelona seria interessant poder fer-ho per barris o districtes, votar persones més o menys conegudes i properes. També s'ha parlat durant anys i panys de les llistes obertes que sembla que no hi son, ni hi seran, ni se les espera. Va ser una de les reivindicacions en aquells llunyans temps del 15-M, per cert. Encara estem indignats o emprenyats o ho fem veure?

Hi ha gent que ha entrat a la política, sobretot a la municipal de proximitat, de bona fe, per allò tan eteri de la voluntat de servei tot i que, sovint, per a aquestes feines cal una certa dosi d'ambició i vanitat. L'ambició i la vanitat no tenen perquè ser dolentes ni mal vistes però han d'anar acompanyades de les ganes de treballar, una bona dosi de resiliència, capacitat, equips coherents i efectius, imaginació i grapa per als pactes que comportin cercar resultats efectius, per senzills que semblin. La gent amb massa bona fe dura poc a la política real. 

Tinc respecte per la classe política, amb totes les excepcions que calgui, sobretot perquè és una feina que jo mai no faria. I perquè crec que, amb tots els seus riscos, limitacions i misèries, de moment el sistema de partits i votacions canòniques és el millor que tenim a l'abast. De vegades les coses van a millor o a pitjor més enllà de la voluntat dels qui remenen les cireres. Fins i tot el franquisme va evolucionar, gràcies a una economia favorable, als ministres tecnòcrates, al turisme i a molts més factors que sovint es bandegen de forma interessada. 

A Barcelona sembla que queda bé, avui, criticar el consistori actual, això de que qualsevol cosa és culpa de la Colau s'ha convertit en una mena de facècia recurrent, en una broma innocent i jo crec que passarà al patrimoni popular de dites nostrades. Se li pengen llufes que fan referència a pecats i disbarats del passat municipal dels altres, recent o llunyà. El que es diu de vegades no es correspon amb el que es vota, quan la convergència pujolista va començar a agafar volada, després d'uns anys en els quals tothom semblava ser del comunisme europeu amb rostre humà, molta gent se'n feia creus. Com podia ser? Hi havia vot ocult, com n'hi ha sempre, per sort, de moment, el vot és secret. O això diuen. 

No se si les culpes colauïstes no seran fins i tot positives per a la candidata. De vegades funciona prou bé allò de que parlin de mi, ni que sigui malament. La veritat és que tampoc no hi ha candidats amb prou carisma, segons la meva opinió subjectiva, que representin una opció capaç d'entusiasmar a dojo. Aquests dies em venen al cap relliscades diverses de líders municipals i alcaldes pretèrits, coses que s'obvien amb facilitat i no es volen recordar. Alcaldades com allò de les places dures, despeses absurdes, magnificacions exagerades, màfies evidents implicades en temes d'urbanisme. S'dealitzen els temps olímpics i moltes coses més. El seyor Trias sempre m'ha caigut bé però això dels tres mil euros deficitaris em sembla un error imperdonable. L'època Maragall va estar bé però va durar poc, el van enredar amb la Generalitat, que no calia, potser.

Maragall és l'únic candidat que em vaig trobar en algunes ocasions al metro. Va recórrer els barris de Barcelona, passant caps de setmana en tots ells, a cases de coneguts i saludats. En les distàncies curtes guanyava molt, cosa important per a un alcalde, i les olimpíades van tenir el seu pes, no diré que no, tot i que hi va tenir molt a veure la influència evident d'algú que avui incomoda, Samaranch. Es van muntar coses que estaven bé, com ara uns recorreguts en autocar gratuïts als quals et podies apuntar i que anaven als diferents barris de la ciutat. Perquè, ai, molta gent barcelonina no surt de la seva zona de confort si no li resulta urgent i imprescindible. Ens movem en els petits poblets dels nostres barris, de la nostra zona del barri. Es generen opinions sobre el mal estat de Barcelona, la solitud dels urbanites i el desig, de vegades retòric, d'anar a viure a la natura. Ahir sentia un opinador dient que a Barcelona tothom està sol. Al llarg de la vida has de sentir moltes bestieses però ja t'hi acostumes. Les afirmacions no comprovades son una constant inquietant.

Diuen que les enquestes sobre intenció de vot, avui, son menys fiables perquè molta gent no sap, fins al darrer moment, què votarà. Jo pertanyo a aquest ramat d'indecisos i indecises, la veritat. Un error de les alternatives a Colau és el fet de basar les seves intencions en no fer el que fa o han fet Colau i els seus en lloc de plantejar projectes possibles, més enllà de fer volar coloms i treure conills del barret. En tot cas el clima electoral, amb totes les seves servituds i ximpleries, anima la vida, quan vas a votar et trobes coneguts del barri pel carrer, intercanvies comentaris tòpics, t'ensopegues amb algú sofert a qui ha tocat està a les taules. Una de les coses més prehistòriques que es mantenen és el sistema de votació i de recompte, però sembla que ningú no s'hi posa pedres al fetge. Tan sols m'ha tocat una vegada a la vida, fer aquest paperot, afortunadament. I  a la meva edat pots ser alcalde o president dels Estats Units però ja no cal que formis part de les taules electorals. 

Malgrat tot he de dir que el sistema actual és, de moment, el millor que tenim a l'abast. Els problemes venen de les persones i no del sistema. El funcionament més democràtic i proper hauria de ser el de les comunitats de veïns i ja sabem el que passa, en molts casos. Va com va. Fins fa pocs dies tant se me'n donava, de les eleccions municipals, però ara ja m'estic animant, potser fins i tot miri una mica el debat d'avui. Per cert, no entenc que els facin estar a peu dret tota l'estona, encara menys quan uns quants ja tenen una edat. Jo em queixaria. No se com els col·locaran avui, però sembla que fer patir la gent és una tendència. Un risc del nostre temps és, així mateix, confondre els personatges reals amb les caricatures que en fan els programes de gracietes, sobretot la incombustible i, sovint, xarona, Polònia. Els polítics, a més a més dels riscos de la feina, han d'aguantar, fent veure que els fa gràcia i tot, qualsevol acudit televisiu sense solta ni volta. Quina creu.