DIES DE REFLEXIONS POC ACURADES SOBRE ELECCIONS I CANDIDATURES

 

Malgrat les servituds mediàtiques en les quals ens immergeix el clima electoral, he de dir que hi ha informacions recurrents que em semblen divertides i tot, que no vol dir pas 'originals'. M'encanten aquests analistes fahsion que fan reflexions acurades sobre coses com ara el llenguatge no verbal o els vestits que porten els aspirants a batlle o batlla. Per exemple, sempre surt això de què candidat té el seu origen etimològic en el tema del color blanc radiant, un color suposadament pur però molt inquietant. Al capdavall va provocar una reacció, fa temps, allò del black is beautiful. El negre és un color elegant en segons quines circumstàncies, sobretot per cantar des d'un escenari quan ja tens una edat, però poc agraït a l'hora de fer proclames polítiques. El vermell també va rodolar pel pedregar amb allò de la sèrie de la criada esclavitzada.

Ser càndid, paradoxalment, és ben diferent a ser candidat. I les càndides son també uns fongs molt empipadors i perillosos. Un color identificat històricament amb rauxes és el vermell, el que em sap greu és que el blau aplegués, en molts moments, significats conservadores tirant a fatxes. El verd no és habitual, més enllà de sortir en alguna corbata original. L'abillament femení admet molta imaginació però el masculí, des de fa anys i panys, resulta avorrit i monòton. Fa molt de temps un dissenyador original va intentar establir la granota, com a peça masculina substitutòria però no se'n va sortir. Les dones es poden vestir d'homes però a l'inrevés, més enllà d'algun alternatiu agosarat, el tema no ha prosperat.

Una cosa que no entenc, encara menys quan cada vegada hi ha més candidats d'edat avançada, és que els facin estar drets tota l'estona del debat televisiu. No poden debatre asseguts, en una taula rodona? Fa anys s'havia fet. Si jo fos candidata, cosa impossible, em queixaria. Hi aniria amb roba còmode, sabata plana o gairebé, aigua i pastilletes d'eucaliptus a l'abast, i exigiria poder seure i sortir quan em semblés que havia d'anar al lavabo. Un polític alemany que, contra totes les prèdiques higienistes, era un gran fumador i va morir de vell, va exigir poder fumar per sortir a la tele en un programa. Li van concedir perquè tenia un prestigi consolidat però hi va haver protestes dogmàtiques, naturalment. Ara ja és impossible, trobar algú tan radical i coherent.

Ja he repetit en moltes ocasions que, malgrat els penjaments que s'atorguen als polítics, de forma generalista i indiscriminada, sense recordar allò de què cap geperut es veu el gep, jo els tinc respecte. És una feina que mai no faria, la veritat. El càrrec més rellevant que he tingut i del qual vaig sortir escaldada va ser fer de Cap d'Estudis a l'escola. El poder, fins i tot el més petit, puja al cap, i ja passa al parvulari, quan a una criatura innocent -i càndida- el dones una responsabilitat que comporti manar. L'ambició i les ganes de manar, així com la vanitat, no son dolentes si es fan servir bé i amb eficàcia i ganes de treballar. Napoleó va dir que les guerres es feien per vanitat i potser tenia raó, altrament no s'entén la tendència dels manaies poc recomanables a portar gent a l'escorxador, de vegades, i això és el més gros, amb suport popular i tot. 

Napoleó III no volia la guerra franco-prusiana però el fervor popular li va exigir que plantés cara als tedescos, cosa que li va costar el tron i, per sort, no li va costar el cap perquè els temps havien canviat, ni que fos una mica i en alguns lloc. El poder provoca crítiques i enveges i ensabonaments perillosos, sempre em ve al cap allò del poema de Kipling 'si amb un rei mantens conversa i ell és ell i tu ets qui ets...' No és fàcil. El poder, la fama, els diners, coses efímeres i atzaroses, provoquen admiracions, sovint estranyes, sobretot quan no coneixem personalment els objectes humans de les nostres admiracions.

Ai, quina emoció, ja tinc ganes de que arribi el dia de les eleccions i, sobretot, el recompte vespertí de vots i, sobretot, els dies de després, quan s'arrangin, o no, pactes poc càndids. Hi ha gent que no vol ni anar a votar, un tema sembla ser, per a alguns  convençuts, la manca de candidats indepedentistes sòlids i sincers, jo crec que ni existeixen. En d'altres extrems hi ha els que creuen que cal polícia contundent manada per no se qui. El millor, crec, és anar a votar qui sigui, un de normalet o normaleta, considerant el context. Fa anys un partit va encunyar allò de 'si tu no hi vas, ells venen'. I és que poden passar coses molt rares i inquietants que ens facin enyorar algun dia els candidats i candidates d'enguany.

He de dir que em temo que parlo de Barcelona, un lloc gran i molt desconegut, fins i tot per a la majoria de barcelonins-nines, amb realitats diverses i amb tendència a bescantar la pobra ciutat que, diuen 'està trista'. Un altre tema és la resta de Catalunya, ciutats grans i mitjanes, pobles petits, i alguns llocs on sempre surten els mateixos, potser perquè ho fan bé i perquè també pesa allò de 'val més un boig conegut...' 

ELECCIONS, MÍTIQUES, EMBLEMÀTIQUES I IMPRESCINDIBLES

 

Els anys passen i tot canvia, sobretot nosaltres. M'agradaria percebre una estoneta la il·lusió juvenil que m'amarava en el temps de les primeres eleccions democràtiques, tot semblava possible. Com sol passar, l'excés d'expectatives provoca decepcions, tant pel que fa a les relacions humanes, laborals, polítiques o del tipus que sigui.

Envellir conservant una dosi de memòria interessant, avui ajudada per internet, suport imprescindible per tal de ser una mica objectiu quan mirem el passat, te riscos, un dels més evidents és la pèrdua de la il·lusió devota. Les idealitzacions sobre lideratges van minvant amb la constació de la realitat. Ara tenim al damunt les eleccions municipals, amb Barcelona com a mostra emblemàtica del conjunt. La gent dels pobles petits i mitjans vota a una altra escala, a Barcelona seria interessant poder fer-ho per barris o districtes, votar persones més o menys conegudes i properes. També s'ha parlat durant anys i panys de les llistes obertes que sembla que no hi son, ni hi seran, ni se les espera. Va ser una de les reivindicacions en aquells llunyans temps del 15-M, per cert. Encara estem indignats o emprenyats o ho fem veure?

Hi ha gent que ha entrat a la política, sobretot a la municipal de proximitat, de bona fe, per allò tan eteri de la voluntat de servei tot i que, sovint, per a aquestes feines cal una certa dosi d'ambició i vanitat. L'ambició i la vanitat no tenen perquè ser dolentes ni mal vistes però han d'anar acompanyades de les ganes de treballar, una bona dosi de resiliència, capacitat, equips coherents i efectius, imaginació i grapa per als pactes que comportin cercar resultats efectius, per senzills que semblin. La gent amb massa bona fe dura poc a la política real. 

Tinc respecte per la classe política, amb totes les excepcions que calgui, sobretot perquè és una feina que jo mai no faria. I perquè crec que, amb tots els seus riscos, limitacions i misèries, de moment el sistema de partits i votacions canòniques és el millor que tenim a l'abast. De vegades les coses van a millor o a pitjor més enllà de la voluntat dels qui remenen les cireres. Fins i tot el franquisme va evolucionar, gràcies a una economia favorable, als ministres tecnòcrates, al turisme i a molts més factors que sovint es bandegen de forma interessada. 

A Barcelona sembla que queda bé, avui, criticar el consistori actual, això de que qualsevol cosa és culpa de la Colau s'ha convertit en una mena de facècia recurrent, en una broma innocent i jo crec que passarà al patrimoni popular de dites nostrades. Se li pengen llufes que fan referència a pecats i disbarats del passat municipal dels altres, recent o llunyà. El que es diu de vegades no es correspon amb el que es vota, quan la convergència pujolista va començar a agafar volada, després d'uns anys en els quals tothom semblava ser del comunisme europeu amb rostre humà, molta gent se'n feia creus. Com podia ser? Hi havia vot ocult, com n'hi ha sempre, per sort, de moment, el vot és secret. O això diuen. 

No se si les culpes colauïstes no seran fins i tot positives per a la candidata. De vegades funciona prou bé allò de que parlin de mi, ni que sigui malament. La veritat és que tampoc no hi ha candidats amb prou carisma, segons la meva opinió subjectiva, que representin una opció capaç d'entusiasmar a dojo. Aquests dies em venen al cap relliscades diverses de líders municipals i alcaldes pretèrits, coses que s'obvien amb facilitat i no es volen recordar. Alcaldades com allò de les places dures, despeses absurdes, magnificacions exagerades, màfies evidents implicades en temes d'urbanisme. S'dealitzen els temps olímpics i moltes coses més. El seyor Trias sempre m'ha caigut bé però això dels tres mil euros deficitaris em sembla un error imperdonable. L'època Maragall va estar bé però va durar poc, el van enredar amb la Generalitat, que no calia, potser.

Maragall és l'únic candidat que em vaig trobar en algunes ocasions al metro. Va recórrer els barris de Barcelona, passant caps de setmana en tots ells, a cases de coneguts i saludats. En les distàncies curtes guanyava molt, cosa important per a un alcalde, i les olimpíades van tenir el seu pes, no diré que no, tot i que hi va tenir molt a veure la influència evident d'algú que avui incomoda, Samaranch. Es van muntar coses que estaven bé, com ara uns recorreguts en autocar gratuïts als quals et podies apuntar i que anaven als diferents barris de la ciutat. Perquè, ai, molta gent barcelonina no surt de la seva zona de confort si no li resulta urgent i imprescindible. Ens movem en els petits poblets dels nostres barris, de la nostra zona del barri. Es generen opinions sobre el mal estat de Barcelona, la solitud dels urbanites i el desig, de vegades retòric, d'anar a viure a la natura. Ahir sentia un opinador dient que a Barcelona tothom està sol. Al llarg de la vida has de sentir moltes bestieses però ja t'hi acostumes. Les afirmacions no comprovades son una constant inquietant.

Diuen que les enquestes sobre intenció de vot, avui, son menys fiables perquè molta gent no sap, fins al darrer moment, què votarà. Jo pertanyo a aquest ramat d'indecisos i indecises, la veritat. Un error de les alternatives a Colau és el fet de basar les seves intencions en no fer el que fa o han fet Colau i els seus en lloc de plantejar projectes possibles, més enllà de fer volar coloms i treure conills del barret. En tot cas el clima electoral, amb totes les seves servituds i ximpleries, anima la vida, quan vas a votar et trobes coneguts del barri pel carrer, intercanvies comentaris tòpics, t'ensopegues amb algú sofert a qui ha tocat està a les taules. Una de les coses més prehistòriques que es mantenen és el sistema de votació i de recompte, però sembla que ningú no s'hi posa pedres al fetge. Tan sols m'ha tocat una vegada a la vida, fer aquest paperot, afortunadament. I  a la meva edat pots ser alcalde o president dels Estats Units però ja no cal que formis part de les taules electorals. 

Malgrat tot he de dir que el sistema actual és, de moment, el millor que tenim a l'abast. Els problemes venen de les persones i no del sistema. El funcionament més democràtic i proper hauria de ser el de les comunitats de veïns i ja sabem el que passa, en molts casos. Va com va. Fins fa pocs dies tant se me'n donava, de les eleccions municipals, però ara ja m'estic animant, potser fins i tot miri una mica el debat d'avui. Per cert, no entenc que els facin estar a peu dret tota l'estona, encara menys quan uns quants ja tenen una edat. Jo em queixaria. No se com els col·locaran avui, però sembla que fer patir la gent és una tendència. Un risc del nostre temps és, així mateix, confondre els personatges reals amb les caricatures que en fan els programes de gracietes, sobretot la incombustible i, sovint, xarona, Polònia. Els polítics, a més a més dels riscos de la feina, han d'aguantar, fent veure que els fa gràcia i tot, qualsevol acudit televisiu sense solta ni volta. Quina creu.

REFLEXIONS I EVOCACIONS A L'ENTORN DE LA QÜESTIÓ

Les primeres eleccions de després de la transició es feien en dia laborable i els mestres teníem festa. Un antic meu company d'escola, en uns temps en els quals el sou dels mestres era pitjor que ara, deia amb ironia que en lloc de donar-nos més calerons ens donaven alguna festeta, per compensar. En aquells anys hi havia entusiasme i esperança però aviat tot va anar de baixa. Els moviments veïnals es van abaltir i tot i que no se n'ha parlat gaire sé de bona tinta que era més fàcil negociar amb l'ajuntament barceloní dels darrers anys de la transició que no pas amb el que va venir després, el del senyor Serra, qui va ser ministre, com tothom sap o hauria de saber i recordar i del qual s'han esventat darrerament pecats relacionats, ai, amb calerons i coses estranyes, que porten a recordar allò evangèlic de què qui sigui lliure de pecat... D'ell es va dir durant un temps que era el cervell més ben moblat del socialisme però com que això és una cosa que no es pot comprovar, tan sols la mencionaré de passada. En tot cas, s'ha evidenciat que els seus mobles eren de primera classe i de preu costós.

No sé si avui hauria de parlar d'eleccions, car és jornada per reflexionar en silenci i meditar en profunditat. La campanya actual ha estat tan decebedora com les anteriors, no es parla a fons de temes seriosos, les anècdotes es mengen les coses importants i alguns partits no tenen veu a la tele o en tenen molt poca, cosa greu, de la qual sempre protesten de forma tèbia els treballadors del sector. Un altre tema és que s'insisteix més en què han fet malament els altres que no pas en què es farà de veritat si es mana. Tenim tendència a perdonar els pecats dels nostres i a magnificar els dels altres, també en el camp de la política. 

Del 70 ençà moltes coses han canviat, també i sobretot als barris humils, encara que no es vulgui reconèixer. L'ajuntament n'ha fet de tots colors però no tan sols el darrer, sinó els anteriors. Ara al barri tenim un regidor treballador i responsable, però, ai, se suposa que és de dretes, tot i que això de les dretes i les esquerres, més enllà dels extrems, ja no és el que havia estat ni el que hauria de ser. Potser no ho ha estat mai. Era d'esquerres el senyor Serra? Malauradament no votes el regidor sinó un conjunt de coses. A Barcelona ho tenim pitjor que als pobles i poblets on la gent es coneix més tot i que en molts indrets també hi sura el clientelisme i un cert caciquisme irredempt. Per cert, un senyor d'un altre partit amb el mateix nom i cognom que el meu regidor i carregat de bones intencions va haver de fer moixoni no fa gaire, una llàstima per al seu partit, per als ciutadans i per a les perspectives de renovació. No entenc gaire el tema dels candidats, com es trien i com es promocionen, però ells sabran, o no, el que fan. Sobre el regidor del meu districte es trist escoltar coses com ara: val molt 'encara' que sigui convergent...

La bona gent que va amb el lliri a la mà dura dos dies a la política, què hi farem. L'experiència vital m'ha fet veure que a dalt no hi arriben els millors, ni en política ni en literatura ni en res, sinó els qui aconsegueixen un estrany paquet format per la sort, l'habilitat, l'ambició, les relacions oportunes i, en ocasions, la manca d'escrúpols i també, és clar, la capacitat de negociació o de supervivència. No crec que tots els polítics siguin iguals, a tot arreu hi ha bona gent, com palesen els comentaris  que pel meu barri dediquen al regidor quan no queda més remei que reconèixer que alguna cosa ha fet bé.

En una novel·la de l'inefable Sartre s'explica com en un camp de concentració alemany tota la preocupació dels comunistes és que els presoners catòlics no s'organitzin abans i millor que no pas ells.  Evidentment, Sartre pren partit a favor de l'estratègia comunista, als catòlics ni l'aigua, però jo crec que en situacions crítiques cal la unió i la col·laboració per damunt de les ideologies vigents i no refusar ajudes imprescindibles vinguin d'on vinguin. A nivell més casolà he conegut casos semblants com ara  el rebuig d'ajudes institucionals que podien esberlar els discursos abrandats radicals més apocalíptics. Això de cara a la galeria, és clar, en la intimitat es poden cobrar sous i subvencions del dimoni, no sé si m'explico.

D'aquestes eleccions potser en sortirà, a Barcelona, un govern fragmentat que haurà de fer pactes, pactes que poden ser complexos i espinosos però que en general afavoreixen més la gent del carrer que no pas la prepotència de les grans majories. Durant anys els catalans ens hem dividit en dos bàndols que de vegades, no ens enganyem, tenien conjunt intersecció: socialistes i convergents. Hi havia vida més a l'esquerra i més a la dreta, no diré que no, però no va arribar a tenir un pes específic important i si en va tenir, el va perdre. Segons on anaves a fer barrila et podies trobar amb ambient socialista o amb ambient convergent i com que t'identificaven amb els uns o amb els altres et criticaven sense manies els contraris, en cap moment pensaven que podies no ser dels seus. Un company de feina deia que la política l'avorria i a mi, fa anys, em semblava aquesta una afirmació lamentable però amb el temps gairebé l'he fet meva. Els militants ambiciosos acaben per conformar una mena de tribu que em resulta llunyana i ensopida, què hi farem. És allò que cantava la Mota: al llit, no em parlis del partit.

Tot i amb això i malgrat el que es pugui comentar i criticar sobre abduccions partidistes i dogmes diversos el sistema, tot i semblar-me molt millorable, crec que funciona i que si no funciona millor no sempre és culpa dels de dalt, tot i que aquests se n'aprofitin en moltes ocasions, sinó també perquè des de baix estem immergits en la corruptela, la galvana i la trampa, cosa que no sempre es vol reconèixer. No hi ha res més democràtic i proper que una comunitat d'escala i en canvi, com costa que funcioni aquesta organització exemplar en aparença, on el poder és rotatori i la participació imprescindible! 

Aquests dies els debats i les manifestacions dels candidats, al menys a Barcelona, han estat d'un nivell lamentable. Estic tipa d'escoltar els defectes dels contraris i de que no s'entri a fons en propostes viables i serioses, més enllà de clamar consignes que sovint no responen a realitats comprovables perquè de números, poquets. És clar que els números també són enganyosos i com que no els podem comprovar, ens poden fer passar bou per bèstia grossa. A Barcelona avui, sobretot en els barris modestos, hi ha grans majories de gent nou vinguda que no pot votar, això ja hauria de fer pensar molt en el tema. El discurs oficial bescanta els polítics fatxes que es mostren discriminadors pel que fa als estrangers residents però en la vida quotidiana t'ensopegues amb discursos absolutament racistes per part de gent suposadament molt d'esquerres la qual fa mans i mànigues perquè a la seva nena no li toqui una escola on el nombre de criatures d'origen estranger-pobre sigui alt. I això que el barri o el sector del barri on es viu ja és discriminador, és clar. 

I és que una cosa que es percep és que els nous candidats coneixen poc els barris de la ciutat, la veritat. No és cert que només hagin arreglat Pedralbes, què hi farem. Una excepció en el context d'alcaldes i alcaldables, tot s'ha de dir, va ser el senyor Maragall, qui va transitar força per la ciutat i fins i tot va passar caps de setmana a indrets diversos, cosa que explica una part de  la seva popularitat més enllà de l'olimpisme. I és que fins i tot a nivell proper ens fixem amb el que tenim a tocar de casa i poques vegades transitem per altres indrets i ens importa un pito que un carrer per on no passem mai estigui fet una bírria. 

A nivell proper costa molt prendre decisions i conciliar opinions, la gent reivindica un espai, un edifici, però després els escoltes i cadascú té una idea diferent sobre què s'hauria de fer en aquell espai o en aquell edifici. Recordo el testimoni d'una persona incombustible com Paco Candel sobre el seu pas breu per l'ajuntament de L'Hospitalet i els fets surrealistes amb els quals es va ensopegar. Una cosa són els discursos i els mítings i l'altra, la realitat. Sobre els candidats i candidates, més candidats que candidates, en percebem una imatge determinada que sovint no respon a res més que la nostra subjectivitat. A la feina de polític li reconec mèrit, perquè em sembla que ha de ser d'allò més avorrida, decebedora i fins i tot perillosa. Gent que coneixia que era coherent i seriosa va durar dos dies als partits, el que passa és que s'acaben establint vincles, com als centres excursionistes i costa molt reconèixer els defectes dels amics i parents, tots som humans. 

Un dels grans problemes, no dic res de nou, és la corrupció, que afecta els polítics però també de vegades els seus parents i saludats. Aquests dies, en relació a temes polítics d'actualitat, en xerrades informals, va sorgir un exemple gràfic de la qüestió, si el cotxe, per exemple, no et va bé, què t'estimes més? Un mecànic eficaç i que te l'arreglarà com cal però que et cobrarà de forma abusiva i en negre i a més a més té mal geni o un de bonhomiós, honrat i bona persona, amable, però que és un patata pel que fa a la mecànica efectiva? És clar que l'ideal seria el mecànic honrat i eficient i que pots arribar a creure que el poca-solta és bon mecànic i tampoc no sigui res de l'altre món, no diré que no. Bé, doncs aquesta paràbola del mecànic es podria aplicar als polítics, em temo.

Fa anys corria un acudit que explicava com dos ministres, un d'espanyol i un altre d'anglès feien amistat. L'anglès convidava l'espanyol a casa seva, una mansió magnífica que admirava el peninsular i l'anglès li explicava que tenia aquella casa gràcies al que havia cobrat en els tràmits per a la construcció d'una carretera que es veia en la llunyania. L'espanyol li tornava la invitació i l'anglès també quedava admirat de la casa d'aquest el qual li mostrava des dels finestrals uns terrenys llunyans pels quals havia de passar una carretera. Ras i curt, que una corruptela responia a coses que es feien i l'altra, a coses que no es deixaven fer. L'excés de carreteres pot ser perillós i molest però, en general, donen més rendiment general a la gent les coses que es fan que no pas aquelles que no es fan, i admeto matisos a la historieta.

El pas dels anys fa que els grans entusiasmes, com aquells que encara eren vigents en aquelles primeres eleccions municipals, es matisin molt i molt. Per sort la gent jove no compta amb l'experiència dels grans, més aviat la menysté o la ignora, i potser ha de ser així. Tot sembla nou i tot és vell i ja està vist i patit. Però el futur sempre és imprevisible i sovint no té perquè ser millor encara que ens ho vulguin fer creure. Les eleccions tenen una certa emoció, com els exàmens, fins i tot des de la visió ensopida de la gent gran. Tot i les seves limitacions no s'ha inventat res millor. Bé, potser hi hauria d'altres opcions, però l'experiència em diu que no funcionen o que no funcionen de forma general. A l'escola s'havia insistit fa anys en tot allò d'un representant per centre escollit de forma democràtica que després participés a les assemblees per tal que tot anés de baix a dalt i no ens en va sortir. Però fins i tot en les petites comunitats, com les escales i les escoles de primària es generen els mateixos problemes i rivalitats que en els grans espais de poder. Ja no em sorprèn el que no funciona sinó més aviat allò que rutlla, la veritat.

Per il·lustrar el tema he baixat una pàgina de La Vanguardia de després de les eleccions municipals del 79 i el que més gràcia m'ha fet és aquest anunci de la colònia La Carmela, un clàssic i un producte que encara es troba comercialitzat. I és que els cabells blancs, la caspa, la calvície i les sentors poc agradables sempre precisaran arranjaments i maquillatges. En política i en el que sigui. Un altre tema és qui fabrica el producte i qui és el veritable amo de la fàbrica d'essències.