Ahir vam conèixer la mort de Carmen Sevilla. Era molt gran, feia més d'una dècada que tenia alzheimer i per a la gent jove del present no pot representar el mateix que per a la meva generació. Tot i que una part de la meva generació, en algun moment, quan els temps van canviar, no vam voler saber res d'un passat encara proper ni dels seus ídols hispànics.
Jo vaig començar a generar cinefília persistent amb Mujercitas i Violetes Imperiales. Luis Mariano i Carmen Sevilla van ser una parella de culte durant un temps, en aquells llunyans anys cinquanta del segle passat. Amb els seus colors brillants, avui esvaïts, la història de la gitana bona i bonica, una ventafocs amb sort i amb protecció de categoria, ens va encisar. I això tant la primera vegada en la qual la pel·lícula es va passar al cinema de barri com durant els reprises estivals en els quals aquells èxits, relativament recents, retornaven al Condal del Paral·lel.
Carmen Sevilla va demostrar que podia ser una bona actriu dramàtica a La venganza, va tenir moltes vides, va fer moltes coses una mica arriscades i va intentar eixamplar horitzons amb pel·lícules estranyes, lligades al temps del destape però no se'n va acabar de sortir, ni els guions ni els directors no van entendre les possibilitats de l'actriu. Va protagonitzar una altre època, al cine de barri televisiu, en el qual es va riure molt amb els seus estirabots, segurament símptomes ja de l'amenaça de l'alzheimer, en conec més casos.
Violetes imperiales havia conegut versió muda i sonora amb Raquel Méller, produccions franceses d'èxit immens, avui oblidades o perdudes. La versió de la meva infantesa era també una producció gairebé francesa i va tenir un gran èxit. Luis Mariano va ser un gran cantant i artista, amb molt èxit a França, era basco-francès. Un bon home, discret i estimat, que va dedicar-se a l'opereta i que va viure la seva homosexualitat amb discreta dignitat, suportant allò de què 'tothom ho sabia'. Explicaven que fins i tot havia pensat casar-se amb Carmen Sevilla qui va acabar per maridar-se amb Algueró, un matrimoni que no va acabar gaire bé i ella, com es sabut per les afeccionades, com jo, a les tafaneries cinèfiles, va viure un segon i sembla que feliç matrimoni amb un altre senyor. La música de la pel·lícula, per cert, també era d'un músic basco-francès, autor de la música de moltes altres operetes de les que va interpretar Luis Mariano, Francis López.
Carmen Sevilla va fer una mica de carrera americana, europea. Té títols interessants, els seus darrers anys, convertida en un personatge televisiu pintoresc, van amagar la seva grapa, la seva naturalitat juvenil i el fet de què cantava prou bé, i no tan sols cobla flamenca. En una altra època hauria tingut moltes més possibilitats però això ens passa a molta gent. Ella mateixa admetia haver viscut una vida interessant, excitant i, sovint, divertida. A l'escola, amb la tonada d'un dels temes de Violetes Imperiales, cantàvem una cosa molt descarada per l'època que feia 'cerca de aquí me la encontré, con las bragas rotas...'. M'estalvio la resta, grollera i masclista, molta gent grandeta la deu recordar.
Luis Mariano i Carmen Sevilla, quan jo era petita, en aquelles violetes cinematogràfiques, em semblaven el súmmum de la bellesa i l'elegància. De les pel·licules que va fer més endavant, no en se el motiu, m'ha vingut avui al cap 'La noche de los cien pájaros', basada en una obra de Salom, un autor a qui avui el pas del temps no ha tractat gaire bé però que va omplir teatres a dojo durant anys, sobre un tema que he vist sorgir, ni que fos de trascantó, en la literatura i el cinema. Un home amb aspiracions està casat, mig per conveniència, amb una carnissera i s'enamora d'una noia guapa, jove, rica i intel·lectual.
A Una jornada particular la mestressa de casa s'esvera quan s'assabenta que el marit masclista té una amigueta mestra, mentre d'altres inifidelitats no li fan ni fred ni calor. Com que en aquella època no existia el divorci, en aquests casos, com a 'La feria lluminosa' la solució era carregar-se la senyora el més dissimuladament possible, és clar. Per sort per a les dames, tant a l'obra de Sagarra com a la de Salom el marit recapacita i es penedeix. Carmen Sevilla em va fer plorar i tot, en aquella versió de la tragèdia matrimonial amb final convencional. A Match Point, tot i ser una tragèdia contemporània, el xicot acaba, en aquest cas sense penediment previ, amb la parella que fa nosa.
La popularitat de Carmen Sevilla ha estat immensa, fins i tot a programes poc aficionats a parlar massa de la mitologia espanyola del passat l'han recordat, de forma una mica apressada i tipus telegrama, això sí. El temps passa i esgrogueeix les nostres fotografies i les pel·lícules del nostre imaginari. No sé si avui una nova versió de les Violetes Imperials seria possible, el mon i nosaltres hem canviat força però, al capdavall, els amors romàntics i asimètrics tenen el seu què. Més carrinclona era la Sissí. Una altre parella d'èxit aristocràtic ibèric va ser la que van fer Vicente Parra i Paquita Rico a ¿Dónde vas Alfonso XII?. Dos grans actors també prou interessants, amb històries personals complicades.
Per cert, en algunes imatges juvenils d'ambdues trobo que Carmen Sevilla i Romy Schneider retiren una mica.
4 comentaris:
Saps, el primer que vaig pensar ahir en saber de la seva mort, va ser: Quan tardarà Júlia a publicar l'obituari de Carmen Sevilla. I avui he pensat en veure que ho havies publicat: Quan de temps fa que ho tenia preparat?
Salut.
Cómo he disfrutado, leyendo tu escrito, me has hecho recordar y remover el pasado.
Una artista guapísima, de la que muchos jovencitos estábamos enamorados de ella, en la "fierecilla domada".
Que Dios la tenga en su Gloria,que en paz descanse.Saludos.
No tenia res preparat, ha estat espontani.
Gràcies, Car Res!!!!
Publica un comentari a l'entrada