Llegeixo al diari que els manaies de París volen enviar els seus sense sostre fora de la ciutat per tal que no facin lleig durant els Jocs Olímpics. N'hi ha molts, per allà, molts més que Barcelona, la majoria estrangers. Les regions perifèriques de la capital tenen la mosca al nas, tot i que sembla que els oferiran compensacions diverses, només faltaria. Si a Barcelona les Oiimpíades la van començar a reconvertir en Guirilàndia no vull ni pensar que li pot passar a París, oh, la, la.
Els nostres Jocs Olímpics barcelonins, tan mitificats, també van fer desaparèixer les misèries, fins i tot es va controlar d'alguna manera misteriosa que no hi hagués perills terroristes a l'horitzó. Avui els sense sostre s'escampen per les zones urbanes de forma generosa. Abans es concentraven més aviat a llocs on els normalets no hi anàvem gaire, si no és que hi teníem parents.
Durant anys vaig ignorar realitats tan terribles com el Somorrostro. A Montjuïc hi havia moltes barraques, barris diversos que vaig creuar de tant en tant però jo crec que el Somorrostro era pitjor. Durant el franquisme no es veiem gaire pidolaires pels carrers convencionals i recordo gent del meu barri, que no era pas un dels barris fins de la ciutat, més aviat el contrari, que comentava el fet de forma positiva, sembla que abans de la guerra les misèries de molts indrets eren força més visibles. El fet és que els tancaven o els amagaven amb cura, eren els 'vagos y maleantes' de la llei aquella.
Molta gent viu i mor amb la seva gent i no veu el que no vol veure. Pot pensar, doncs, que amb tres mil euros al mes es passa molt magre. L'únic polític que vaig veure viatjar en metro unes quantes vegades va ser Pasqual Maragall, per cert. Pot ser casualitat o que transitava més per la Barcelona real, qui sap. Una cançó de Iupanqui, o que cantava ell, parla d'un poeta eteri i li diu que vaig a mirar els obrers explotats o els pagesos que fan llargues jornades i que així s'inspirarà. No sé si els poetes oficials, avui, s'inspiren en aquestes coses, amb poques excepcions. Tampoc no sé ja què és o no és un poeta.
A 'Terra Baixa', quan la Marta explica a l'ermità la seva trista vida li diu que els van fer fora de la ciutat a causa d'unes festes. Jo crec que deu fer referència a l'Exposició de 1888, la de la Ciutadella. Quan la gent, avui, viatja, en general, més que no pas viatjar, fa turisme, quinze o vint dies de museus i bonics paisatges i moltes fotografies de consum immediat. El cinema i les sèries retraten les ciutats segons convé a l'argument, no fa gaire, a dues sèries diferents, vaig veure unes imatges de Marsella que s'assemblaven com un ou amb una castanya. Des de contemplar una bonica ciutat turística a transitar per barris decrèpits, plens d'aquests grafits aclaparadors, lletjos i excessius, tot te lectures diferents i tot és veritat, o no. Malauradament molta gent, quan fa turisme d'aquest de consum, creu que ja coneix una ciutat, un país... I et pontifica sobre el tema que dona gust. Una altra cosa son els Erasmus juvenils, un any o més en una ciutat ja pot amollar una imatge més creïble i objectiva.
Fires, congressos, festivals, la gresca ens aclapara. Barcelona, deien els anti-Colau fins fa quatre dies, estava trista. Sort d'això, si arriba a estar alegre seria el súmmum. Haurien de fer un viatge de denúncia, organitzat i amb finalitats benèfiques, per anar a veure els indrets francesos on encabiran els miserables i els problemàtics, sempre va bé tenir referències per quan toqui prendre decisions. Turisme crític, vaja, en lloc de tant de museu ple de gent i tanta ruta cultural de consum. No és cap invent original, crec que fa anys s'havien fet coses així, amb bona intenció, com ara anar a veure els menjadors socials, no sé si encara es fa, tot això. Paco Candel va escriure sobre el tema. Les eleccions estivals, però, sembla que destorben els interessos viatgers. Ja ho deia aquella sogra del Capri, 'hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...'
https://epaper.lavanguardia.com/reader/4de4e6ab-6a84-405d-b035-713230d3c47c?origin=%2Fla-vanguardia%2Fla-vanguardia-castellano%2F2023-06-03
5 comentaris:
Els sense sostre, els pobres, fan nosa, molesten i a més, no voten. Gil i Gil també els va fer fora de Marbella. Pero París no es convertirà en Guirilandia, no té el clima que té Barcelona, ni mar...
Salut.
Yo sólo he escrito un libro. No doy para más, pero creo que es de los pocos, al menos así lo ha subrayado quien ha tenido la amabilidad de leerlo, que habla de la periferia de dentro hacia afuera, y no a la inversa, visionándola desde el exterior.
La frase: "Durant anys vaig ignorar realitats tan terribles com el Somorrostro", te honra. Era un hecho sabido de que había una periferia innombrable: las mismas de Montjuïc, tan grande que a finales de 1960, principios de 1970 habitaban allí 30.000 personas, y que dentro de aquel recinto existían barrios, Tres Banderas, Bajo Piscina, Valero Gran, Can Valero Petit...Pero también habían más enclavamientos, quizá peor ubicados logísticamente, como El Somorrostro, enclavado en lo que hoy es la continuación del Paseo Marítimo.
El hecho en si es que tal como señalas, muy bien, por cierto, es que "Avui els sense sostre s'escampen per les zones urbanes de forma generosa" y no se masifica en un solo enclavamiento.
Maragall, cuando fue elegido, iba a dormir una vez al mes a casa de alguno de sus consejeros, lo conocí en una de esas casas, la de A.B, cátedro que era entonces de Teoría Económica en la U.B.
Podrán decir que iba a dormir a casa de gente de "posibles", cierto, pero no menos cierto que ello le obligaba a pisar los barrios y a escuchar de "motu propio", en las cenas, pues habían invitados en ellas, las quejas y sinsabores de los vecinos. Fue él quien dio marcha a aquella avenida fantasma de García Morato, hoy Rambla del Raval, esponjando aquella zona que era infecta, muchoa antes del sueño de las Olimpiadas, y él quien hizo los pasos para los ciegos en los semáforos; y él, el que dio pie a poner árboles en el distrito V...
Pero eso es harina de otro costal.
salut
París ja és Guirilàndia des de molt abans que Barcelona, malgrat el clima. Com Florència i tants altres indrets, no hem inventat res. I de gent dormint al carrer, malgrat el clima, molta més que aquí, sobretot sota els ponts.
Miguel, a algunas de Montjuïc había ido, tenía amiguitas del cole por allò, había realidades mmuy distintas pero, en general, y por lo que me han contado, creo que el Somorrostro era mucho peor. Había barracas en muchos sitios de Barcelona, también habíamos ido a ver unos parientes en una zona barraquista por la zona, hoy turística, del Hospital de Sant Pau. No se si Maragall iba a dormir a casas de posibles, aunque en Poble-sec los posibles eran relativos. Creo que durmió en un piso del Paral·lel donde vivía un matrimonio de diseñadores que trabajaban generosament para la Asociación de Vecinos cuando hacía falta.
La suma de habitantes de los diferents barrios de Montjuïc posiblemente era mucho más alta, incluso, cincuenta mil o más en los 'buenos tiempos', creo que la gente que vivió en las barracas de Montjuïc tiene recuerdos muy diferentes que tienen relación con el carácter y comportamiento de la familia, incluso hay quién tiene idealizada una infancia sin dinero oero con la libertad de 'correr por la montaña'. Hemos hecho charlas sobre el tema en más de una ocasión y hablado con muchos testimonios.
Eran tiempos duros y había quién vivía peor realquilado en un piso lamentable que en una barraca consistente. Además de barracas habia unas construcciones algo más sòlidas que se habían definido como 'las coreas', incluso existe alguna tesis doctoral de la época sobre la situación, que fue evolucionando con el paso del tiempo. Los padres de una amiga habían vivido, por cierto, en unas cuevas en la actual Diagonal, hay muchas geografías olvidadas.
Hay bastantes libros en los que salen las barracas, y también estudios interesantes. Una zona muy pobre y degradada era la del final del Paralelo, en Sant Pere Claver atendían médicos a la gente, sin cobrar, la parte de arriba de la calle Poeta Cabanyes era una zona de barracas donde vivían sobre todo gitanos. En La película Los Tarantos y en algunas otras, se pueden ver algunos de aquellos escenarios. He ido a las colocaciones de placas en recuerdo de los barrios de barracas y se escucharon muchos testimonios interesantes, es una historia que se ha ido recuperando, al menos. Otro escenario miserable era el Palau de les Nacions, donde metían a la gente, por ejemplo, cuando hubo inundaciones en el Somorrostro. Paco Candel también refleja estas situaciones en muchos de sus libros. Tengo algunos libros testimoniales, como el estudio hecho por Huertas Clavería i Fabre, que compre hace años en internet:
https://www.uniliber.com/ficha/el-montjuic-del-segle-xx-1a-edicio-huertas-claveria-j-m-fabre-jaume-i-marti-josep_50316323/
Hoy la miseria toma otras formas pero creo que también se intenta no ver las situaciones conflictivas, protagonizadas actualmente por las nuevas migraciones.
Publica un comentari a l'entrada