Avui, Sant Pere. Malgrat que presideix, encara, moltes festes majors, el fet de no ser una festa laboral generalitzada ha fet perdre categoria a la venerable presència d'aquest sant, popular i entranyable. Sant Pere gairebé sempre es representa com un avi venerable vestit a l'antiga, mirant enlaire i amb les claus a la mà. Les claus del cel, poca broma. Era el cap visible d'aquella associació dels apòstols en la qual no sabem pas, i Déu nos en guard d'insinuar-ho, que hi hagues relacions poc adients entre els seus components, tot i que algunes brometes s'han fet, a la cultura popular, sobre l'altre Sant Joan, el jovenet, l'apòstol verge, deien.
Sant Pere sembla que era casat i pescador i de nom originari es deia Simó. Això de Pere ve de pedra ja que sobre la pedra simbòlica personalitzada pel personatge es bastiria l'església. Tot això m'ho explicaven a l'escola, ni m'ho invento ni ho he comprovat. Va tenir febleses, com ara allò de negar conèixer el Mestre, en un mal moment. La por ja ho té, això. Es va penedir tota la vida i va morir de mala manera, en una creu, però de cap per avall, no es considerava digne de morir com Jesús. No sabem què va ser de la seva dona i dels seus fills després que decidís dedicar-se a la causa. Molts homes han prioritzat les causes i les vocacions per damunt de la dona i la familia, això sí que és un clàssic. I, a sobre, s'han fet famosos a causa de la seva dedicació, no exempta de riscos.
A la cultura popular Sant Pere es presenta en moltes dites i rondalles com un home bo però tossut i rondinaire. Una rondalla que m'encanta és la del Ferrer de Figueres, a qui visiten Nostre Senyor i Sant Pere. Sant Pere considera el ferrer un ximplet però aquest, malgrat haver flirtejat amb el dimoni, acaba per entrar al cel gràcies a una facècia molt divertida. És una rondalla irreverent, si s'estudia amb cura, però aquestes coses no inquietaven, la veritat.
A la cultura popular Sant Pere de vegades va de parella amb Sant Pau, una mica com les parelles de clowns, el ximplet i el savi. Sant Pau era un sant il·lustrat i Sant Pau, un pagerol, un obrer de la mar, promocionat per causes poc estudiades. Fa anys hi havia sempre revetlla, per Sant Pere, era la revetlla fina, sortia menys gent i hi havia menys gresca i xaronada que per Sant Joan, segons opinió de la meva mare. En èpoques pretèrites, quan teníem menys vacances que no pas ara, de vegades es reservaven alguns dies per fer una minisortida de Sant Joan a Sant Pere, dies de l'esclat de l'inici de l'estiu.
El nom de Pere, tot i ser popular, no ho va arribar a ser tant com els de Josep, Joan o Maria, dels quals, com d'ases, feia una dita, n'hi havia a totes les cases. La variant femenina, Petra o Petronilla, no va reeixir gaire, mentre que Pepita o Juanita van ser noms molt populars en totes les seves variants.
Ahir hi havia d'altres celebracions, l'Orgull Gay i la festa musulmana del Xai. De l'orgull Gay se'n va parlar molt per tot arreu, de la Festa del Xai, no tant, tot i que es copsava pel carrer, des de bon matí. M'alegro de què poguem conviure amb celebracions diverses, familiars, festives, reivindicatives. Em sap greu, però, la pèrdua de Sant Pere com a festa laboral, però potser ha de ser així. És absurd enyorar passats imaginaris, m'inquieta sentir com molta gent, no pas tota, evoca temps pretèrits idealitzats en detriment d'un present amb molts problemes però amb un gran nombre de possibilitats, la llibertat de consciència individual i la situació de la dona, per exemple, no tenen comparació amb les del passat. Quan dius alguna cosa positiva, per cert, sempre em surt algú recordant-me que molta gent, mai ell mateix, ho passa molt malament.
Sovint hi ha un gran nombre d'apocalíptics que se situa en la queixa constant, cosa que els priva de copsar les coses bones del present nostrat. I, en tot cas, és igual, cal viure el que toca. Un personatge de Ruth Rendell reduïa les seves aspiracions a no passar fred ni gana, no fer mal a ningú i mirar de que no n'hi fessin a ell. La queixa constant ha bandejat actuacions efectives, la militància seriosa, la racionalitat possibilista, el pactisme eficaç. No del tot, és clar, només faltaria. Una gran part de la generació dels meus pares, tan escaldada, tan desenganyada de grans proclames i d'herois fatxendes, t'aconsellava quedar-te a casa i no fer mal a ningú. No sé qui va escriure en algun lloc, crec que Pascal, que molts problemes de la gent venien del fet que no se sabien estar quiets a casa. Però ja sigui per necessitat, cosa molt comprensible, o per fer turisme, cosa que em costa més d'entendre, hi ha una tendència inquietant a bellugar-se.
Sant Pere no es va quedar a casa, va viure, va patir, va viatjar, va morir martiritzat i té les claus del cel des d'on, suposo, més d'una vegada es deu espantar de com han anat les coses a partir dels inicis. A veure si ens hi deixa entrar, quan sigui el moment adient, m'agradaria conèixer el Ferrer de Figueres i poder xerrar amb ell.
2 comentaris:
Em sonava la rondalla del Ferrer de Figueres, ja ho he trobat, en vares parlar el juny del 21. La història de Sant Pere, és peculiar, diferent de la resta dels seus companys, ell, potser, és el més humà de tots.
Salut.
Si, ja ho he vist, la tinc en un conte de rondalles de quan era petita, amb tants anys de blog vagi recuperant arguments, he he.
A un curs de mestres de l'any de la picor un antropòleg va parlar dels canvis en la mitologia adaptats a cada moment, un exemple era aquesta rondalla i, un altre, la història del Comte Arnau.
Publica un comentari a l'entrada