He tornat a veure, amb motiu d’un cinefòrum, El Concert. Em va agradar relativament la primera vegada i ara m’ha agradat menys. El temps passa, les circumstàncies canvien i nosaltres, de forma inevitable, també canviem. La pel·lícula és de l’any 2009, dirigida per Radu Mihaileanu, director amb títols interessants dels quals, jo destacaria, l’encara poc coneguda Ves i viu que vaig poder repescar a la Filmoteca. És un director d'origen romanès però francès, i una mena de tendència a la frivolització, a intentar fer fàcil allò difícil, que potser sigui un tòpic sobre els francesos, sura en molts moments en aquest concert amb excessives aspiracions.
El concert ha estat la pel·lícula de més èxit comercial del director, va tenir premis i bones crítiques, però també en va aplegar de no tant bones i va generar moltes ironies sobre la suposada ironia de la pel·lícula. A la pel·lícula hi sorgeixen molts temes però, en el fons, traspua allò que en diuen bon rotllo i que fa que sortis del cinema satisfeta i sense haver patit massa. L’esquema argumental es pot limitar a la història d’un grup de persones que han estat tractades de forma molt injusta i que, d’alguna manera, s’alliberen, s’ajunten per lluitar i veuen recompensat, més o menys, el seu esforç. Un tema recurrent, que ens consola de moltes horribles realitats.
La pel·lícula compta amb bons actors, molts dels quals poc coneguts per nosaltres, Alexei Guskov, Mélanie Laurent, Dimitri Nazarov, Miou-Miou, François Berléand, Lionel Abelaski, Valeri Barinov, no sempre ben aprofitats, i amb un element final comú a moltes produccions amb rerefons musical, un desenllaç amb apoteosi musical amarat d’emoció, cosa que salva el conjunt i fa oblidar molta sal gruixuda i un munt de tòpics amb aspiracions humorístiques.
Un grup de músics de l’antic Bolshoi, expulsats per motius polítics o racistes (jueus, sobretot, però també gitanos), treballen en el que poden a l’època Bréjnev i encara bo d’haver sobreviscut, uns anys enrere haurien acabat molt pitjor. Un antic director de l’orquestra ha de netejar el teatre i ha acabat alcoholitzat, el seu problema va ser no voler acomiadar els altres músics, precisament. Aquest personatge s’ensopega amb un Fax en el qual els contracten a París, al Chatelet, i se li acudirà intentar refer l’orquestra i acceptar el contracte, amb estratègies i trampes diverses. Insistirà en què vol una jove violinista en concret, que viu a França.
Moltes coses es veuen venir i hi ha de tot, redempcions, situacions grotesques però emotives, un excés de tòpics sobre jueus, gitanos i oligarques, i una història del passat, explicada en blanc i negre cap al final, que ja et veus venir d’abans, la veritable història de la violinista cobejada. Si bé la cirereta del pastís és el concert final, el conegut i extraordinari Op. 35 per a violí i orquestra, de Txaikovsky, interpretat, en realitat, per l’orquestra simfònica de Budapest, al llarg de la pel·lícula ens ensopeguem amb d’altres interessants fragments de música clàssica, alguns els quals podrien formar part d’aquells antics reculls discogràfics de clàssics populars.
Hi ha aspectes inversemblants, de fet tota la història ho és, però això, si es fa bé, amb grapa i amb una certa moderació, pot ser una virtut. No és el cas, segons la meva opinió. De tota manera, en cinema, art, literatura i el que sigui, tot son gustos i també els nostres gustos canvien i evolucionen. La pel·lícula té les seves devocions, hi ha qui la interpreta com una mena d'homenatge al turmentat Txaikovsky, fins i tot.
Les pel·lícules amb rerefons musical que es tanquen amb un concert, un ballet o una peça de cant coral, conformen gairebé tot un gènere. No diré que això sigui una trampa però no és un recurs original, son finals que fan oblidar relliscades, mediocritats o fragments ensopits. Pel que fa a l’humor, de vegades excessiu, que sura per la pel·lícula, la qual evoca en molts moments el cinema de Kusturica, sobretot a la primera part, m’han fet pensar, més encara en aquest present que vivim, en aquell llibre d’acudits i facècies sobre Franco, del Gabriel Cardona, que es titula Cuando nos reíamos de miedo. Tinc una relació ambivalent amb les històries que frivolitzen en excés situacions tràgiques però admeto que l’humor pot ser, en molts casos, una defensa i un suport per sobreviure. Però això no és gens fàcil. S'ha de fer molt bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada