CONCERTASSOS I DICTADURES

 

He tornat a veure, amb motiu d’un cinefòrum, El Concert. Em va agradar relativament la primera vegada i ara m’ha agradat menys. El temps passa, les circumstàncies canvien i nosaltres, de forma inevitable, també canviem. La pel·lícula és de l’any 2009, dirigida per Radu Mihaileanu, director amb títols interessants dels quals, jo destacaria, l’encara poc coneguda Ves i viu que vaig poder repescar a la Filmoteca. És un director d'origen romanès però francès, i una mena de tendència a la frivolització, a intentar fer fàcil allò difícil, que potser sigui un tòpic sobre els francesos, sura en molts moments en aquest concert amb excessives aspiracions.

El concert ha estat  la pel·lícula de més èxit comercial del director, va tenir premis i bones crítiques, però també en va aplegar de no tant bones i va generar moltes ironies sobre la suposada ironia de la pel·lícula. A la pel·lícula hi sorgeixen molts temes però, en el fons, traspua allò que en diuen bon rotllo i que fa que sortis del cinema satisfeta i sense haver patit massa. L’esquema argumental es pot limitar a la història d’un grup de persones que han estat tractades de forma molt injusta i que, d’alguna manera, s’alliberen, s’ajunten per lluitar i veuen recompensat, més o menys, el seu esforç. Un tema recurrent, que ens consola de moltes horribles realitats.

La pel·lícula compta amb bons actors, molts dels quals poc coneguts per nosaltres, Alexei Guskov, Mélanie Laurent, Dimitri Nazarov, Miou-Miou, François Berléand, Lionel Abelaski, Valeri Barinov, no sempre ben aprofitats, i amb un element final comú a moltes produccions amb rerefons musical, un desenllaç amb apoteosi musical amarat d’emoció, cosa que salva el conjunt i fa oblidar molta sal gruixuda i un munt de tòpics amb aspiracions humorístiques.

Un grup de músics de l’antic Bolshoi, expulsats per motius polítics o racistes (jueus, sobretot, però també gitanos), treballen en el que poden a l’època Bréjnev i encara bo d’haver sobreviscut, uns anys enrere haurien acabat molt pitjor. Un antic director de l’orquestra ha de netejar el teatre i ha acabat alcoholitzat, el seu problema va ser no voler acomiadar els altres músics, precisament. Aquest personatge s’ensopega amb un Fax en el qual els contracten a París, al Chatelet, i se li acudirà intentar refer l’orquestra i acceptar el contracte, amb estratègies i trampes diverses. Insistirà en què vol una jove violinista en concret, que viu a França.

Moltes coses es veuen venir i hi ha de tot, redempcions, situacions grotesques però emotives, un excés de tòpics sobre jueus, gitanos i oligarques, i una història del passat, explicada en blanc i negre cap al final, que ja et veus venir d’abans, la veritable història de la violinista cobejada. Si bé la cirereta del pastís és el concert final, el conegut i extraordinari Op. 35 per a violí i orquestra, de Txaikovsky, interpretat, en realitat, per l’orquestra simfònica de Budapest, al llarg de la pel·lícula ens ensopeguem amb d’altres interessants fragments de música clàssica, alguns els quals podrien formar part d’aquells antics reculls discogràfics de clàssics populars.

Hi ha aspectes inversemblants, de fet tota la història ho és, però això, si es fa bé, amb grapa i amb una certa moderació, pot ser una virtut. No és el cas, segons la meva opinió. De tota manera, en cinema, art, literatura i el que sigui, tot son gustos i també els nostres gustos canvien i evolucionen. La pel·lícula té les seves devocions, hi ha qui la interpreta com una mena d'homenatge al turmentat Txaikovsky, fins i tot. 

Les pel·lícules amb rerefons musical que es tanquen amb un concert, un ballet o una peça de cant coral, conformen gairebé tot un gènere. No diré que això sigui una trampa però no és un recurs original, son finals que fan oblidar relliscades, mediocritats o fragments ensopits. Pel que fa a l’humor, de vegades excessiu, que sura per la pel·lícula, la qual evoca en molts moments el cinema de Kusturica, sobretot a la primera part, m’han fet pensar, més encara en aquest present que vivim, en aquell llibre d’acudits i facècies sobre Franco, del Gabriel Cardona, que es titula Cuando nos reíamos de miedo. Tinc una relació ambivalent amb les històries que frivolitzen en excés situacions tràgiques però admeto que l’humor pot ser, en molts casos, una defensa i un suport per sobreviure. Però això no és gens fàcil. S'ha de fer molt bé. 

VES, VIU I TORNA... SI HO POTS FER

La Filmoteca dedica un cicle al realitzador Radu Mihaileanu, avui francès, però de família jueva i nascut a Bucarest el 1958. En alguns dels passis es compta amb la presència d'aquest director. 

Mihaileanu, fill d'un periodista i de família jueva, va sortir de Romania el 1980, va emigrar a Israel i va acabar a França on va poder estudiar cinema, col·laborant fins i tot amb Marco Ferreri. També ha escrit poemes. Aquí hem pogut veure, als cinemes convencionals, algunes de les seves pel·lícules, Le concert, La source des femmes... 

La filmoteca ofereix un repàs exhaustiu de la  seva obra, força premiada en diferents festivals. Ahir vaig poder veure Va, vis et deviens. Les pel·lícules de Mihaileanu, en general i amb matisos, són esperançadores i tenen  fins i tot finals feliços, malgrat que això de la felicitat és un concepte complex i fràgil, com tants altres. La felicitat i la bondat, segons com, semblen vulgaritats.

Va, vis et deviens és el segon llargmetratge del director, abans de l'èxit de públic de Le concert. Jo crec que no va arribar a les sales de cinema de Barcelona. És una pel·lícula força llarga, amable i emotiva, que toca molts temes, al volt de la vida d'un noi etíop, des que és petit fins que ja és un adult.

L'any 1984 una missió americana-israelita, l'operació Moisés, va transportar un grup important de jueus, els anomenats Falashas, refugiats al Sudan, a Israel. Una mare, cristiana, que ha perdut tota la família llevat d'un nen de nou anys, l'empeny a marxar, fent-se passar pel fill d'una altra mare que ha perdut el seu i que és jueva.

Els molts problemes d'adaptació inevitables es compliquen amb la mala consciència del nen, en renunciar, de fet, a la seva pròpia identitat, per tal de sobreviure. L'adopta una família jueva de parla francesa. Tot i que el nen s'ensopega amb moltes incomprensions troba també un munt de bona gent, com la mateixa família que l'adoptarà.

Ben poca cosa sabia jo sobre això dels falashas, de fet els informatius habituals ens expliquen molt poc el món on ens movem, més enllà de fer-nos mirar el melic. Així mateix hi ha molts prejudicis sobre Israel i els jueus, Pilar Rahola explicava fa uns dies com una parella que el dia de la manifestació en contra dels atemptats terroristes duia una bandera d'Israel va ser insultada i agredida, un fet que no va tenir conseqüències i del qual gairebé no n'ha parlat ningú més.

La pel·lícula és interessant per molts motius. Pel passeig per la història recent que ens ofereix, pels molts temes que hi conflueixen, com ara el pes de les religions tradicionals en la vida quotidiana de la gent, o el racisme, ja que el tema dels falaixes va generar rebuig en alguns sectors d'Israel on, com a tot arreu, hi ha gent de tota mena. I, sobretot, incideix en les identitats, en aquest pes absurd de les identitats en la vida de les persones i que en ocasions hagis de triar, de grat o per força.

La mare adoptiva, un tros de pa, acaba per insistir en què val més marxar d'un lloc que és la seva terra, sí, però on s'agredeix a d'altra gent innocent. Un avi entranyable explica al noi que aquella terra és la seva, però creu que també d'altra gent que ja hi era. Les converses de pau,  que en una època van generar moltes expectatives, no acaben de reeixir mai i la violència, que implica les joves generacions, retorna. 

El paradigma de la dona conservadora de la vida, com ara la mare biològica del noi, que vol que, per damunt de tot, sobrevisqui, és una constant en moltes històries. A la millor pel·lícula que ha fet Marisol, l'excel·lent Los días del pasado, de Mario Camús, la noia insisteix en marxar cap a França plegats i iniciar una nova vida però el personatge de Gades no ho vol de cap manera, vol continuar lluitant, encara que sigui en una guerra perduda de forma definitiva.

A Va, vis et deviens, el pare  adoptiu no vol marxar d'un país que considera el seu i pel qual ha lluitat i combatut, encara que tingui els seus dubtes sobre la moralitat de les actuacions d'un govern. Si marxa la gent d'esquerres, insisteix, la pau no s'aconseguirà mai. És una idea lloable però, per desgràcia, el món funciona sovint molt allunyat de les bones idees. No és un home religiós, té les seves coses, s'enfronta, com tots els pares, a un fill adolescent amb problemes, però ell és qui va insistir en una adopció que li semblava justa.

La pel·lícula també m'ha fet pensar en la recent Estiu 1993, seleccionada per als óscars, per cert. Comparats amb els del nen de la pel·lícula, els problemes de la nena catalana són poca cosa, però algun paral·lelisme hi he trobat pel que fa al món infantil, a les reaccions violentes que els grans no entenen, a les dificultats d'adaptació a una nova situació.

M'ha fet pensar així mateix en l'època de la guerra a l'antiga Iugoslàvia, a l'entorn de la qual va costar tant de reaccionar i de protestar de forma massiva quan d'altres, sobretot aquelles en què hi ha una implicació directa dels Estats Units, de seguida aconsegueixen seguiment massiu. Precisament a l'escola, empesos pels sindicats, els mestres van organitzar moltes bestieses amb motiu de la Guerra del Golf, dibuixos de colomets i d'altres ximpleries. Fer aquesta mena de coses a les escoles, sobretot a les escoles de primària, és senzill i forneix bona consciència general.

Una de les poques persones que va insistir en donar visibilitat a la guerra dels Balcans va ser José María Mendiluce, en pau descansi, avui tan poc recordat. Un altre gran disbarat poc comentat pels nostres verals va ser el tema dels khmers rojos, en aquella època de mitjans dels setanta encara érem tots plegats molt comunistes, recordo companys de feina que s'alegraven d'aquell triomf que tanta mort i tant de dolor va provocar.  Aleshores més d'un lletraferit corria amb el llibre vermell del Mao, també.

Pel que fa a Iugoslàvia, recordo el testimoni d'una parella d'enamorats, en un documental de la televisió, als quals la situació havia col·locat en bàndols diferents, no crec que la cosa acabés bé, no semblaven pas disposats a tocar el dos i fer la seva vida. La noia comentava que ells havien crescut, tots plegats, com a iugoslaus...

Fa pocs dies vaig veure, per casualitat, un documental pel segon canal, en aquests horaris de matí de dia de festa dedicats a temes religiosos o gairebé. Pertanyia a la sèrie Héroes invisibles, el títol ja no em fa el pes car la gent que hi surt, persones que han deixat de banda una vida convencional i còmoda per ajudar els desafavorits de diferents indrets, no crec que ni tan sols es vulguin considerar herois. És aquesta una sèrie que mereixeria millor difusió i millor horari d'emissió, és clar. 

El programa que vaig veure parlava de Cambodja i d'un jesuïta, Kike Figaredo, que fa anys que es dedica a ajudar, amb un equip de gent, la molta gent mutilada a causa de les mines antipersona. Més enllà de tot plegat sobtava escoltar els d'allà, amb ganes de tirar endavant, fins i tot de superar els horrors i viure en pau. Un dels entrevistats, del país, va recordar una dita pròpia, cal recordar la història però no pas viure en ella. També van sortir els tribunals en els quals es jutgen els crims de l'època de Pol Pot. 

Fa anys, en una escola d'estiu, vaig anar a una xerrada en la qual gent implicada en temes de cooperació internacional parlava sobre el tema de la guerra dels Balcans, aleshores en ebullició. Van explicar horrors que no he vist escrits enlloc, tot i que després es van anar explicant moltes tragèdies individuals i col·lectives. A la xerrada érem poca gent, molt poca, considerant la gravetat del tema i el context pedagògic. Un dels xicots que comentava tot allò va dir que al capdavall d'allò encara se'n parlava, que al Sudan feia un munt d'anys que estaven en una situació gravíssima i horrible, que hi havia un munt de documentació sobre la qüestió, però que ningú no en sabia o no en volia saber res, més enllà de gent com ells. 

Va, vis et deviens, amb una estructura una mica de conte tradicional, com alguna altra pel·lícula del director, evidencia que hi ha persones que tenen sort i sobreviuen i se'n surten i moltes altres que no tenen cap mena d'oportunitat, l'atzar té un gran pes en les vides de tothom. Hi ha una tendència, lligada a la política, que insisteix en el pes de les col·lectivitats, de les identitats, de què ens hem de salvar tots o ningú, però la realitat és que funcionem a nivell individual i les col·lectivitats i les identitats sovint ens aclaparen, tot i que potser no podem viure sense elles. 

En això hi incloc el tema religiós, tan bescantat de forma absurda tot sovint, la religió és un element més de la vida personal, una creació ben humana per tal d'explicar el món, que es pot orientar cap al bé, cas del jesuïta que treballa a Cambodja i de tants altres, o cap al mal i l'abús. Allò tan vell de què a tot arreu hi ha de tot encara no ho hem acabat d'entendre. De fet, les teories s'esberlen quan les coses van mal dades i la brama va que corri allò de que se salvi qui pugui.

Avui la bondat no està de moda, al menys a nivell intel·lectual, em temo. Que la novel·la negra tingui molts més seguidors d'una certa volada que no pas la novel·la rosa pot semblar una ximpleria però no és cap absurd. Al capdavall els tebeos de guerra, medieval, moderna o gal·làctica, sempre han estat més valorats que no pas les històries romàntiques i domèstiques, tan del gust de les noies tot i que avui costa d'admetre la tendència sentimental del nostre sexe, que en ocasions, per desgràcia, pot tenir tirada a un cert masoquisme raret.

Va, vis et deviens va de jueus, d'etíops, de jovent, de noves oportunitats, de mala consciència i de moltes coses més, amb unes espurnes d'amor romàntic i tot, però en el fons tot pot passar a tot arreu i passa, de fet. Prejudicis, violència, irracionalitat, ideologia. El pare de la història confessa que no són gaire religiosos, a casa seva, però creu que la tradició i les arrels col·lectives van més enllà de les creences personals. Si té raó o no ja depèn del pensament, lliure, de moment, de cadascú. 

Mihaileanu, de qui, segurament, de no haver pogut viure a França en sabríem molt menys coses, mostra un interès remarcable pel tema de les cultures, de la diversitat, dels xocs culturals, un interès lligat a la seva pròpia biografia.  Ha fet documentals, entre els quals un sobre el tema dels falaixes, per cert. El seu cinema es pot considerar plenament humanista. Avui sembla que està passat de moda allò de ser ciutadans del món però potser pagaria la pena recuperar el concepte i donar-li noves lectures.