Avui, al cinefòrum de Tot Història tocava comentar 'Amadeus' (1984), un clàssic del cinema. Recordava poca cosa de la pel·lícula, com ara que va ser molt comentada i era d'aquelles que tothom anava a veure.
Milos Forman era un director de culte, molt seguit pels afeccionats. Com es sabut la història incideix en la suposada rivalitat entre Mozart i Salieri, sobretot perquè el segon veu injust que un ximplet sigui un geni, pel que fa a la música, quan ell, un home seriós i responsable, ha d'admetre la seva mediocritat
Recordo que el tema va generar articles diversos sobre una realitat molt diferent i sobre la vida del geni. La gran majoria de gent coneix coses sobre la vida del músic, a banda de conèixer la seva música amb més o menys profunditat.
Com que el tema m'ha motivat m'he comprat una biografia a iberlibro que estava molt bé de preu.
He tornat a veure, amb motiu d’un cinefòrum, El Concert. Em va agradar relativament la primera vegada i ara m’ha agradat menys. El temps passa, les circumstàncies canvien i nosaltres, de forma inevitable, també canviem. La pel·lícula és de l’any 2009, dirigida per Radu Mihaileanu, director amb títols interessants dels quals, jo destacaria, l’encara poc coneguda Ves i viu que vaig poder repescar a la Filmoteca. És un director d'origen romanès però francès, i una mena de tendència a la frivolització, a intentar fer fàcil allò difícil, que potser sigui un tòpic sobre els francesos, sura en molts moments en aquest concert amb excessives aspiracions.
El concert ha estat la pel·lícula de més èxit comercial del director, va tenir premis i bones crítiques, però també en va aplegar de no tant bones i va generar moltes ironies sobre la suposada ironia de la pel·lícula. A la pel·lícula hi sorgeixen molts temes però, en el fons, traspua allò que en diuen bon rotllo i que fa que sortis del cinema satisfeta i sense haver patit massa. L’esquema argumental es pot limitar a la història d’un grup de persones que han estat tractades de forma molt injusta i que, d’alguna manera, s’alliberen, s’ajunten per lluitar i veuen recompensat, més o menys, el seu esforç. Un tema recurrent, que ens consola de moltes horribles realitats.
La pel·lícula compta amb bons actors, molts dels quals poc coneguts per nosaltres, Alexei Guskov, Mélanie Laurent, Dimitri Nazarov, Miou-Miou, François Berléand, Lionel Abelaski, Valeri Barinov, no sempre ben aprofitats, i amb un element final comú a moltes produccions amb rerefons musical, un desenllaç amb apoteosi musical amarat d’emoció, cosa que salva el conjunt i fa oblidar molta sal gruixuda i un munt de tòpics amb aspiracions humorístiques.
Un grup de músics de l’antic Bolshoi, expulsats per motius polítics o racistes (jueus, sobretot, però també gitanos), treballen en el que poden a l’època Bréjnev i encara bo d’haver sobreviscut, uns anys enrere haurien acabat molt pitjor. Un antic director de l’orquestra ha de netejar el teatre i ha acabat alcoholitzat, el seu problema va ser no voler acomiadar els altres músics, precisament. Aquest personatge s’ensopega amb un Fax en el qual els contracten a París, al Chatelet, i se li acudirà intentar refer l’orquestra i acceptar el contracte, amb estratègies i trampes diverses. Insistirà en què vol una jove violinista en concret, que viu a França.
Moltes coses es veuen venir i hi ha de tot, redempcions, situacions grotesques però emotives, un excés de tòpics sobre jueus, gitanos i oligarques, i una història del passat, explicada en blanc i negre cap al final, que ja et veus venir d’abans, la veritable història de la violinista cobejada. Si bé la cirereta del pastís és el concert final, el conegut i extraordinari Op. 35 per a violí i orquestra, de Txaikovsky, interpretat, en realitat, per l’orquestra simfònica de Budapest, al llarg de la pel·lícula ens ensopeguem amb d’altres interessants fragments de música clàssica, alguns els quals podrien formar part d’aquells antics reculls discogràfics de clàssics populars.
Hi ha aspectes inversemblants, de fet tota la història ho és, però això, si es fa bé, amb grapa i amb una certa moderació, pot ser una virtut. No és el cas, segons la meva opinió. De tota manera, en cinema, art, literatura i el que sigui, tot son gustos i també els nostres gustos canvien i evolucionen. La pel·lícula té les seves devocions, hi ha qui la interpreta com una mena d'homenatge al turmentat Txaikovsky, fins i tot.
Les pel·lícules amb rerefons musical que es tanquen amb un concert, un ballet o una peça de cant coral, conformen gairebé tot un gènere. No diré que això sigui una trampa però no és un recurs original, son finals que fan oblidar relliscades, mediocritats o fragments ensopits. Pel que fa a l’humor, de vegades excessiu, que sura per la pel·lícula, la qual evoca en molts moments el cinema de Kusturica, sobretot a la primera part, m’han fet pensar, més encara en aquest present que vivim, en aquell llibre d’acudits i facècies sobre Franco, del Gabriel Cardona, que es titula Cuando nos reíamos de miedo. Tinc una relació ambivalent amb les històries que frivolitzen en excés situacions tràgiques però admeto que l’humor pot ser, en molts casos, una defensa i un suport per sobreviure. Però això no és gens fàcil. S'ha de fer molt bé.
En els darrers anys s’han publicat molts llibres que ens ofereixen un recull del que sigui, obres d’art, ciutats, monuments, restaurants, novel·les, suposades coses imprescindibles que hem de veure, llegir, tastar o saber abans de morir, en un nombre variable però que sovint és, de mitjana, el de cinquanta. El títol d’aquest volum ironitza amb la tendència i ens ofereix un subtítol que fa referència a la intenció, poc elitista o pretensiosa, del recull. Conèixer aquests fragments d’òpera ens servirà per presumir una mica. La ironia no pot amagar, però, la solidesa de la proposta. Aquest volum resultarà imprescindible per als no iniciats en el mon de l’òpera però pot ser, així mateix, un instrument molt vàlid en mans expertes i un recordatori encisador per als afeccionats de sempre.
En el pròleg es formula una pregunta retòrica sobre si l’òpera està de moda. Es fa un repàs a la història i valors del gènere i es justifica la tria i la divisió en capítols del recull, a més d’esbossar, a grans trets, què trobarem al llibre: un recull eclèctic, lligat al gust personal de les autores, tant pel que fa a les obres com als intèrprets. Txèkhov ja manifestava que les obres d’art les dividia entre aquelles que li agradaven i les que no, i que no coneixia cap altre criteri, a l’hora de fer valoracions. És clar que en aquests criteris personals hi convergeixen moltes coses com ara el context cultural o l’educació rebuda.
Els fragments s’agrupen de deu en deu, al llarg de sis capítols, amb una propina. En el primer hi trobem fragments relacionats amb el cinema, després arribem a un capítol dedicat a les dones cantants i a un altre dedicat als homes. A continuació entrem en el camp dels duets, en les diferents versions d’un mateix tema i en les relacions entre òpera i literatura. Hi ha un pes evident de l’òpera italiana, però sense oblidar la francesa, anglesa o alemanya. Trobem Wagner de forma testimonial, cosa que les autores expliquen que és pel coneixement limitat sobre aquest compositor, tot i que aquí hi té un pes, ben segur, el gust personal.
Es tracta d’un llibre de divulgació, gens exhaustiu, i es poden trobar a faltar fragments que algú pot considerar rellevants. Les autores ja ens avisen de tot això d’entrada, així com del fet que la tria d’unes versions en detriment d’unes altres no vol dir res i que, en aquest tema, com en tants d’altres, l’elecció té, de forma inevitable, un component subjectiu. El llibre ens permet l’aproximació a més de quaranta òperes de diferents èpoques, datades i situades en el seu context històrics, així com a lletres imprescindibles, en català i en la versió original, a algunes pinzellades sobre els cantants o els autors i a un breu recull d’anècdotes. Els cantants, homes i dones, pertanyen a generacions diferents.
Avui l’òpera està, potser sí, més de moda que fa algunes dècades. S’ha popularitzat gràcies al cinema, fins i tot a la publicitat. Les noves generacions tenen més mitjans que les anteriors per aprendre música, per anar al teatre, per accedir a gravacions diverses, a través de la xarxa, o a les biografies de músics i intèrprets. Aquesta relativa massificació de la tendència pot haver fet perdre al gènere algunes engrunes de mitificació encara que també l’ha democratitzat.
Aquest és un volum per gaudir-ne sense presses, avui que la xarxa ens ofereix la possibilitat de poder escoltar, sense massa problemes, els fragments triats o, fins i tot, de veure’n filmacions interessants. Més enllà de què puguem -o no- presumir d’haver augmentat els nostre coneixements musicals haurem gaudit d’allò més amb la proposta i ens haurem acostat, sense complexos, a un gènere emblemàtic. Probablement, com diu aquella coneguda frase cinematogràfica, per als qui en accedir al llibre tinguin les seves reserves, la seva lectura i gaudi serà el començament d’una gran amistat.
A nivell personal el llibre té per a mi un significat ocult ja que una de les autores, escriptora i amiga, em va fer de forma generosa una mena de minicurset sobre el gènere, en admetre jo la meva ignorància sobre la qüestió. En aquests darrers anys m'he acostat una mica a l'òpera, per curiositat, per afició tardana i perquè, a banda de comptar amb aquesta amiga experta la meva cunyada treballa al Liceu i també en sap un munt, del tema. La majoria dels fragments que la Montserrat em recomanava els vaig anar penjant al facebook, cosa que fa que persones que em coneixen hagin cregut, ai, que hi entenc alguna cosa.
En escriure i recomanar aquest llibre voldria recordar la Glòria Abras, que sempre em feia recomanacions i puntualitzacions sobre tota mena de coses, i que, així mateix, era una gran afeccionada a l'òpera. Segurament, amb el seu agut i punyent sentit crític tindria alguna cosa a dir sobre el llibre i la tria feta o ens hi faria alguna postil·la. Recordar la gent blogaire que ha desfilat cap al més enllà en aquests gairebé quinze anys que porto, d'activitat a la xarxa, m'entristeix.
He de dir que un injust motiu de rebuig a l'entorn del mon operístic em venia, en el passat, del trasbals que em va produir, d'adolescent, contemplar, en aquells anys de modèstia consumista i misèries diverses, l'arribada d'una gent que semblava d'una altra galàxia, al Liceu, un vespre. Dames amb vestits llargs i enjoiades, cavallers d'etiqueta. Arribaven en cotxassos, molts dels quals amb xofer i tot, o en taxi. A banda d'això tenia, a més, uns oncles amb unes certes pretensions, que presumien de Liceu i menystenien qualsevol expressió a l'entorn d'allò que no fos clàssic. Tot pesa, en el nostre imaginari sentimental.
No sabia el mon d'afeccionats que es movia la banda dels sectors populars entesos en el tema, melòmans que anaven a gaudir de la música sense complexos, a localitats on no es veia gairebé res de l'escenari. O, com en el cas de l'autora, a qui de petita el pare ja la duia al Liceu, que gaudien de la representació a peu dret, amb l'esperança d'accedir a alguna localitat que hagués quedat buida.
Al meu barri una persona d'origen humil, Manuel Ausensi, va arribar a ser un famós baríton. Per a la gent de la generació dels meus pares i avis era un mite, tan o més gran que el del Serrat. Albert Vilardell, crític musical i un d'aquests afeccionats de pedra picada, va venir en una ocasió, fa alguns anys, al meu barri, a parlar-nos sobre Ausensi, a qui havia biografiat. Malgrat la satisfacció que li produïa la difusió actual de l'òpera enyorava les llargues cues per accedir al cinquè pis del Liceu, en les quals es debatia a fons sobre músics, cantants i muntatges. La popularitat de la sarsuela, avui una mica bandejada del context, va fer que moltes persones s'afeccionessin a l'òpera. Al capdavall tot acaba per conviure en bona harmonia... musical.
Fa anys s'editaven uns discos de llarga durada amb peces breus, de música clàssica, eren unes sèries que portaven per títol Clásicos populares i coses semblants. Com que, malauradament, la cultura musical ha estat una de les assignatures pendents mes habituals, amb aquells discos vam iniciar, molta gent, la nostra fràgil saviesa en la matèria. També Walt Disney va contribuir a fer-nos augmentar els coneixements filharmònics, amb l'aplicació musical a algunes de les seves pel·lícules de dibuixos.
Hi ha hagut peces musicals clàssiques que han esdevingut molt populars, segons modes. Traspassaven el seu àmbit una mica elitista i per a iniciats i s'aplicaven a obretes de teatre, pel·lícules i muntatges escolars ben intencionats. Quan jo era petita per la ràdio havia escoltat sovint coses com ara el Somini d'amor de Liszt o el Para Elisa, que fins i tot van arribar a l'indret popularíssim dels discos sol·licitats.
Una de les peces que es feien servir més per il·lustrar representacions d'aficionats quan jo era joveneta era el conegut fragment del Llac dels cignes. Recordo una posada en escena maldestra i entranyable, d'un agrupament escolta, amb El Petit Príncep en escena i aquella música com a il·lustració inevitable. Com sol passar amb la música més frívola i moderna, escoltar una peca de forma recurrent, per maca que sigui, acaba produint una mena de saturació, cosa que es pot esdevenir amb una ària d'òpera o amb les Paraules d'amor serratenques.
Fa uns dies Allau ironitzava sobre l'ús de l'Adagi d'Albinoni a la pel·lícula Manchester frente al mar, ús que s'esdevé, per cert, en el fragment més dramàtic de la història. Hi ha d'altres temes clàssics a la banda sonora, però no són tan devastadorament populars. L'adagi d'Albinoni no és d'Albinoni, per cert, així que el músic no té cap culpa de l'ús i abús del tema.
Remo Giazotto, un conegut musicòleg, va explicar que havia arranjat la peça a partir d'un suposat manuscrit del músic. Avui, en general, es pensa que l'obra és, de fet, de Giazotto, especialista en el músic venecià i que no hauria composat res més que això, per cert, al menys, que se sàpiga. Tot plegat s'hauria esdevingut a finals dels anys quaranta, més o menys, tot i que l'obra es va donar a conèixer el 1958. D'aquí ve que quan jo era petita no hagués escoltat mai aquesta música, il·lustrant alguna emissió d'aquell enyorat ràdio-teatre d'aleshores, o gràcies als reculls de clàssics populars a l'abast, per exemple.
Albinoni no és un músic excessivament conegut o així m'ho sembla. Va ser un gran privilegiat, tenia recursos propis i va poder fer el que li va abellir, en el camp musical i en la resta. No va precisar de mecenatges i va morir a una edat avançada, gairebé vuitanta anys de l'època, que són molts, i a més a més viscuts a la Venècia del moment i, a sobre, en la dolçor d'abans de la revolució. Hi ha gent que té sort, ves.
De fet, la culpa de què una gran part de l'obra del músic ens sigui desconeguda és culpa de les misèries humanes, ja que es va perdre, amb una gran part de la biblioteca de Dresden, durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. Entre aquelles runes se suposava que Giazotto hauria trobat alguna composició la qual, adaptada, hauria propiciat el famós Adagi apòcrif.
Vaig escoltar per primera vegada l'adagi en una representació escolar, recordo que li vaig preguntar a la mestra que n'era la responsable què era i me'n va dir el títol. Crec que l'obreta era una versió molt particular de la Blancaneus i quan la nena que feia el paper principal seia en un bosc imaginari, trista i pensativa, s'escoltava la musiqueta.
Avui, l'adagi en qüestió s'ha incorporat a l'oferta que et fan als tanatoris per tal d'il·lustrar els comiats definitius. Diria que és una de les més exitoses, pel que fa a la música en viu que ens ofereixen en aquestes tristes celebracions. Al menys així es dóna feina a músics joves, vaja. Hi ha qui s'estima més música enllaunada perquè la cançoneta triada té alguna cosa a veure amb el finat. Serrat feia broma un dia, a la tele, amb les seves Paraules d'amor, que es poden escoltar a casaments, aniversaris i funerals. Suposo que el cantant deu fer un calaix esplèndid amb la utilització que se'n fa.
Personalment m'agrada més un silenci respectuós, en aquests actes, i si es fan lectures o evocacions del difunt, millor que siguin breus. Una altra moda lamentable és aplaudir la sortida del cadàver, això sol passar amb els famosos. No sé qui va començar a fer tal cosa però ve de temps, recordo que quan va morir Montserrat Roig un periodista ho va comentar al diari, estranyat. També en ocasions s'aplaudeix quan s'acaben uns minuts de silenci a causa d'alguna desgràcia. Ja sé que no hi ha mala intenció però això de la frivolització generalitzada dels aplaudiments indiscriminats em fa angúnia.
Manchester frente al mar seria una pel·lícula insuportablement trista sense algunes pinzellades d'humor intel·ligent les quals, afortunadament, no freguen l'excés. Algunes es relacionen, precisament, amb el tema funerari, o sigui que s'hi podia haver afegit això de la llista de possibles peces interpretables en el comiat del germà del protagonista, entre les quals, de forma paradoxal, podia ser-hi l'adagi.
En ocasions, en els funerals actuals, també es canta o es toca la guitarra. Un altre dels grans èxits funeraris ha estat La vall del Riu Vermell, fins i tot la viquipèdia recull el seu ús mortuori quan, de fet, la història original amb tota probabilitat fa referència a un comiat amorós. La vida i els costums populars donen moltes voltes, què hi farem. La gent més moderna recorre en ocasions a l'Hallelujah del Cohen, la qual també ha esdevingut un clàssic en els enterraments actuals i que potser acabarem per avorrir, encara més quan a causa de la mort del cantant ens la tocaven a cada moment, per les teles i les ràdios.
La música ens acompanya al llarg de la vida i ens emociona per raons diverses, moltes vegades lligades a la nostra experiència personal. La saturació que ens produeixen en algun moment determinades tonades o fragments després es reconverteix en record emotiu, encara més si la musiqueta passa de moda i ja no la podem escoltar de forma tan abusiva.
La mort és un fet quotidià i inevitable amb el qual encara no hem fet les paus ni les arribarem a fer mai. Qui més qui menys ha imaginat com podria ser el seu funeral. Des que creiem molt menys que abans en possibles alternatives posteriors al final previsible sembla que els esforços es concentren en allargar la vida tant com es pugui, sigui com sigui i esmerçant en el tema un munt de recursos de tota mena. Sobre aquest fet i una improbable, però no impossible, immortalitat futura, tot i que molt remota, escriu Yuval Noah Arari a Homo deus, amb una saludable ironia sobre els canvis socials i culturals que comporta l'allargament de la vida i com, malgrat tantes millores, cada dia ens queixem més del malament que va tot, com si realment existís un meravellós passat idíl·lic en el qual els valors humans van tenir una brillantor més acceptable.
En tot cas, malgrat l'excés, tenim Adagi de no Albinoni per dies, i potser millor que deixem a gust dels nostres supervivents l'elecció del nostre comiat previsible, si és que esdevé un comiat convencional i tanatòric, vaja, que no se sap mai. Musical o silenciós, clàssic o modern, tant és, al capdavall aquests actes són una mena de relatiu consol per als qui queden, no pas pel que marxa. I quan més breus, millor, com tantes coses.
