ELS NO-LLOCS ESTAN DE DOL, EVOCACIÓ PERSONAL DE MARC AUGÉ

 

Acabo de llegir al diari que ha mort Marc Augé (Poitiers, 1935-2023), antropòleg francés molt popular durant uns anys a casa nostra. Els savis de tot tipus, filòsofs, antropòlegs i etcétera, viuen èpoques diverses de més o menys èxit, la moda també incideix en àmbits profunds i seriosos, ens agradi o no. Augé, especialitzat en etnologia, havia estat professor a l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials de París, de la qual va ser director durant uns anys i va dirigir diferents investigacions científiques. Si ets francès, en qualsevol àmbit, és més fàcil que et promocionin.

Va encunyar conceptes que han fet fortuna, com ara el de sobremodernitat i, evidentment, allò del no-lloc, per referir-se a indrets de trànsit, sense entitat convivencial. Llocs per on passem o passen, que no aporten identitat, artificials, en certa manera. Va ser un concepte exitós, una mica com allò de la societat líquida de Bauman, conceptes coneguts més enllà del fet d’haver estudiat a fons l’obra dels autors però en el contingut dels quals hi ha un cert consens popular.

Gràcies als estudis d’Humanitats, a la UOC, en els feliços anys del grup pilot, vaig llegir alguns llibres d’aquest autor. Amb la meva ignorància d’aleshores, quan em van dir el nom vaig pensar que era català i que potser era parent de Sebastià Auger, quina patinada. Marc Augé, com tants altres savis, ha estat més mencionat que llegit, em penso. Crec recordar, però hauria de rellegir-los en el present, que aquells llibres, com sol passar amb uns quants autors, després d’expressar interessant conceptes anaven reblant el clau en la mateixa temàtica de forma una mica recurrent. Vaig fer algun treball sobre ell i el famós concepte de no-lloc però no sé on devia anar a raure.

L’èxit comporta crítiques i a Augé no n’hi van faltar. Sembla que es fa difícil establir un consens clar en precisar les característiques d’un lloc antropològic. Un no-lloc pot ser ben bé una cosa diferent per persones diferents. Se suposa que el lloc comporta drets, al contrari del no-lloc. El concepte és funcional i en alguns aspectes té relació amb l’exclusió però pot ser que no sigui així. Un hotel, un càmping, poder ser no-llocs però poden assolir la categoria de lloc quan fidelitzen un públic i generen relacions persistents. En tot cas Augé i les seves idees han estat font d’inspiració i de debat. Fins i tot de vegades hem mencionat, en família, això del no-lloc per fer broma. Augé ha escrit sobre diferents temes, tots prou interessants, però potser no han tingut el mateix ressò. De fet és una llàstima que els clubs de lectura popular es dediquin de forma majoritària a la ficció narrativa.

Els llibres d'aquella època que tinc d’Augé, si porten alguna fotografia a la solapa, mostren un senyor madur i de bon veure, amb aquesta cara que fan els intel·lectuals francesos una mica fatxendes quan els retraten, un home madur, interessant i de bon veure. He vist que ja era un vellet, la vida passa, encara que siguis un savi. Havia estat casat amb una altra gran antropòloga, injustament menys coneguda que ell per als no-iniciats, Françoise Héritier (1933-2017) qui té estudis molt importants sobre el tema de les relacions entre homes i dones i la dominació masculina. Héritier va patir el rebuig, en èpoques més masclistes, d’alguns sectors de la intel·lectualitat francesa.

Aquests dies podrem llegir articles sobre el famós antropòleg i serà l’ocasió de recuperar els seus llibres i les seves idees. Han passat els anys, els no-llocs, avui, crec que han proliferat però s’hi poden establir moltes categories i un no-lloc passa a ser un lloc estimat quan aplega records estimats. Tot canvia, evoluciona i es transforma i flueix. Avui tenim molts no-llocs virtuals. O hi ha nous conceptes per a definir els espais humans dels núvols informàtics? És un no-lloc la xarxa? Depèn, com passa amb tot, al capdavall.