POLS, ORENETES I LA XINA HETERODOXA

 

El retorn de les orenetes és un bonic títol amb molt de ganxo però resulta que l'original es Retorn a la pols. Hi ha molta ambigüitat i simbolisme en aquesta història aparentment realista i no tan diferent, pel que fa a l'escenari, al d'alguns dels nostres pobles hispànics durant la primera meitat i escaig del segle passat. Tot passa a l'actualitat, en una Xina amb moltes realitats i amb un discurs oficial tan ranci que ha propiciat que, en aquell país, i després de l'èxit de l'estrena, la pel·lícula i els comentaris sobre ella desapareguessin del mapa. 

Crec que no desvetllo cap misteri si esbosso l'argument, un argument que es pot trobar a tot arreu, hores d'ara. Menys a la Xina, suposo. Una noia amb algunes deficiències, rebutjada i maltractada per la família que se la vol treure de sobre, es casa en un matrimoni concertat, més aviat 'arreglat', com en deien quan jo era petita, amb un xicot que també s'ha fet gran sense parella i ha estat explotat pel germà gran, cosa que passava amb els germans petits de les cases de pagès modestes, en un passat no tan remot.

La parella s'avindrà i estimarà, treballarà de sol a sol per tirar endavant una agricultura modesta i feixuga, amb l'ajuda d'un ruc. Criaran gallines, hauran de deixar una casa abandonada que cal enderrocar perquè el govern vol modernitzar el país a fons, i se'n faran una de tova. Qui encara recorda com es feien aquelles cases sap l'esforç que demanava la seva construcció, i segurament molta gent de la meva edat recordarà també els rucs dels pagesos pobres i el que representaven per a l'economia familiar.

La pel·lícula dura una mica més de dues hores, té moments molt bonics, lligats al pas del temps enmig de la natura i a les virtuts en decadència del mon rural. L'home, un tros de pa, de  tant en tant amolla consideracions filosòfiques sobre el valor de la terra, de l'agricultura, de la vida, en definitiva. Malauradament, i malgrat el comunisme, la població funciona amb cacics o alguna cosa semblant i el pobre pagès té la desgràcia d'haver de donar sang, a canvi de res, al ric del poble, tota una metàfora del vampirisme explotador. És impossible no enamorar-se d'aquest  pagès, ecologista sense saber-ho, que paga tot el que queda a deure, que no para de treballar i que tracta la dona amb un afecte admirable encara que tan sols en una ocasió li surti, com li va passar amb el ruc, un cop de geni.

L'amenaça és la modernitat, el sud, on molta gent emigra, els blocs de pisos que sorgeixen a prop i que s'ofereixen a bon preu. El final és ambigu i queda molt poc explicat, per tal d'aclarir-me he mirat per la xarxa i he vist que no era pas jo que no l'hagués entès. No sé si tot plegat té a veure amb la possible censura o és una decisió del director i guionista, Li Ruijun, un jove cineasta que caldrà seguir amb cura. La noia és una actriu molt coneguda i valorada al seu país, Hai Ging, que aquí surt sense maquillatge i que treballa de forma admirable. I l'esforçat pagès de destí incert, Wu Renlin, no és un actor professional, sembla que es dedica professionalment a l'agricultura. Suposo que és un tema cultural però malgrat la química entre la parella el contacte físic és inexistent, al menys per als paràmetres nostrats. L'equip de filmació es va traslladar al nord del país, a Gansu, d'on és el director, per filmar en escenaris reals.

En el rerefons de la narració hi ha temàtiques diferents, com ara el final d'una època i d'unes formes de vida en extinció progressiva, una temàtica que, amb formes diverses sembla ressorgir en els darrers anys, a diferents indrets. La finestra al mon d'aquesta comunitat és la televisió, cosa que m'ha evocat  èpoques massa oblidades a casa nostra. Una frase final conciliadora, que sembla producte de la censura oficial, també m'ha fet pensar en el capteniment dels manaies que remenaven les cireres en el temps de la dictadura. I és que els humans ens assemblem, en el bo i en el dolent, molt més del que ens agrada reconèixer. 

Una pel·lícula destinada a agradar a una gran majoria i a emocionar, sense fer volar coloms i sense violències que no fan falta, potser amb algun excés estètic i discursiu, tot i que hi ha poc diàleg, a l'entorn de les virtuts perdudes de la vida tradicional. 

Precisament ahir també vaig dinar al meu restaurant xinès de referència, un lloc casolà, amb un servei amabilíssim, el 'Ciutat Flor' de Sant Antoni, que ja porta més de vint anys al barri i ha aconseguit una clientela popular molt fidel. Per sort ja no haig d'escoltar aquells disbarats absurds de fa anys sobre els restaurants xinesos i la seva gent. Alguns repatanis queden, per desgràcia.