POLS, ORENETES I LA XINA HETERODOXA

 

El retorn de les orenetes és un bonic títol amb molt de ganxo però resulta que l'original es Retorn a la pols. Hi ha molta ambigüitat i simbolisme en aquesta història aparentment realista i no tan diferent, pel que fa a l'escenari, al d'alguns dels nostres pobles hispànics durant la primera meitat i escaig del segle passat. Tot passa a l'actualitat, en una Xina amb moltes realitats i amb un discurs oficial tan ranci que ha propiciat que, en aquell país, i després de l'èxit de l'estrena, la pel·lícula i els comentaris sobre ella desapareguessin del mapa. 

Crec que no desvetllo cap misteri si esbosso l'argument, un argument que es pot trobar a tot arreu, hores d'ara. Menys a la Xina, suposo. Una noia amb algunes deficiències, rebutjada i maltractada per la família que se la vol treure de sobre, es casa en un matrimoni concertat, més aviat 'arreglat', com en deien quan jo era petita, amb un xicot que també s'ha fet gran sense parella i ha estat explotat pel germà gran, cosa que passava amb els germans petits de les cases de pagès modestes, en un passat no tan remot.

La parella s'avindrà i estimarà, treballarà de sol a sol per tirar endavant una agricultura modesta i feixuga, amb l'ajuda d'un ruc. Criaran gallines, hauran de deixar una casa abandonada que cal enderrocar perquè el govern vol modernitzar el país a fons, i se'n faran una de tova. Qui encara recorda com es feien aquelles cases sap l'esforç que demanava la seva construcció, i segurament molta gent de la meva edat recordarà també els rucs dels pagesos pobres i el que representaven per a l'economia familiar.

La pel·lícula dura una mica més de dues hores, té moments molt bonics, lligats al pas del temps enmig de la natura i a les virtuts en decadència del mon rural. L'home, un tros de pa, de  tant en tant amolla consideracions filosòfiques sobre el valor de la terra, de l'agricultura, de la vida, en definitiva. Malauradament, i malgrat el comunisme, la població funciona amb cacics o alguna cosa semblant i el pobre pagès té la desgràcia d'haver de donar sang, a canvi de res, al ric del poble, tota una metàfora del vampirisme explotador. És impossible no enamorar-se d'aquest  pagès, ecologista sense saber-ho, que paga tot el que queda a deure, que no para de treballar i que tracta la dona amb un afecte admirable encara que tan sols en una ocasió li surti, com li va passar amb el ruc, un cop de geni.

L'amenaça és la modernitat, el sud, on molta gent emigra, els blocs de pisos que sorgeixen a prop i que s'ofereixen a bon preu. El final és ambigu i queda molt poc explicat, per tal d'aclarir-me he mirat per la xarxa i he vist que no era pas jo que no l'hagués entès. No sé si tot plegat té a veure amb la possible censura o és una decisió del director i guionista, Li Ruijun, un jove cineasta que caldrà seguir amb cura. La noia és una actriu molt coneguda i valorada al seu país, Hai Ging, que aquí surt sense maquillatge i que treballa de forma admirable. I l'esforçat pagès de destí incert, Wu Renlin, no és un actor professional, sembla que es dedica professionalment a l'agricultura. Suposo que és un tema cultural però malgrat la química entre la parella el contacte físic és inexistent, al menys per als paràmetres nostrats. L'equip de filmació es va traslladar al nord del país, a Gansu, d'on és el director, per filmar en escenaris reals.

En el rerefons de la narració hi ha temàtiques diferents, com ara el final d'una època i d'unes formes de vida en extinció progressiva, una temàtica que, amb formes diverses sembla ressorgir en els darrers anys, a diferents indrets. La finestra al mon d'aquesta comunitat és la televisió, cosa que m'ha evocat  èpoques massa oblidades a casa nostra. Una frase final conciliadora, que sembla producte de la censura oficial, també m'ha fet pensar en el capteniment dels manaies que remenaven les cireres en el temps de la dictadura. I és que els humans ens assemblem, en el bo i en el dolent, molt més del que ens agrada reconèixer. 

Una pel·lícula destinada a agradar a una gran majoria i a emocionar, sense fer volar coloms i sense violències que no fan falta, potser amb algun excés estètic i discursiu, tot i que hi ha poc diàleg, a l'entorn de les virtuts perdudes de la vida tradicional. 

Precisament ahir també vaig dinar al meu restaurant xinès de referència, un lloc casolà, amb un servei amabilíssim, el 'Ciutat Flor' de Sant Antoni, que ja porta més de vint anys al barri i ha aconseguit una clientela popular molt fidel. Per sort ja no haig d'escoltar aquells disbarats absurds de fa anys sobre els restaurants xinesos i la seva gent. Alguns repatanis queden, per desgràcia.

REFLEXIONS POC CINÈFILES SOBRE 'AS BESTAS' I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

 

Hores d'ara ja s'ha escrit força sobre As Bestas, la darrera pel·lícula d'un jove director tan interessant i imprescindible com és Sorogoyen, autor, amb Isabel Peña, del guió. També s'ha establert comparacions diverses, inevitables, des de Perros de Paja fins a Alcarràs. Les comparacions, més que no pas odioses, son inútils o recurrents. Al capdavall sempre bevem de la tradició cultural, de vegades fins i tot de forma subconscient o inconscient. 

En aquest cas, com em va passar amb Alcarràs, l'excés d'informació prèvia crec que perjudica la meva valoració, i és que l'excés d'expectatives sovint provoca alguns brins de decepció. As Bestas comença amb una visió d'aquesta celebració amb cavalls, que també s'evocava a la sèrie Rapa, una d'aquestes ancestrals festes en les quals Galícia excel·leix i que fins fa poc temps molta gent potser desconeixíem. 

A la pel·lícula, tan rural en molts aspectes, hi convergeixen molts temes, un dels quals és la desconfiança pels nou vinguts, pels forasters, com diem a Catalunya. I és que a molts pobles nostrats, encara avui, s'és foraster durant més de dues generacions i encara. No fa gaires anys em van explicar el cas d'una parella jove, anava a estiuejar a un poblet que m'estalvio mencionar. Els agradava tant, la gent i el lloc, que van decidir quedar-s'hi i muntar-hi un petit negoci. A partir d'aleshores les coses van canviar molt, els van manifestar hostilitat i van acabar per marxar que és, al capdavall, una actitud molt humana. Viure amb tensió constant, en un indret petit i limitat, no està a l'abast de tothom ni, personalment, en veig els avantatges. No és l'únic cas que he conegut, per cert.

La vida, la literatura, el cinema, son plens de situacions d'aquests tipus, de violències properes que es van incrementant. En aquesta història els nou vinguts, d'una cultura i unes idees molt diferents de les de la majoria d'habitants del poble, tenen idees etèries, un projecte que tampoc no acabo d'entendre del tot, lligat a la idealització de la natura, que tan temptadora resulta per la gent d'indrets urbans. I tan enganyosa, és clar. No tan sols venen de ciutat sinó, fins i tot, de l'estranger.

Com a Alcarràs, en aquell cas eren plaques solars, els molins dels parcs eòlics, de forma subliminal, semblen uns estris negatius, rebutjables, a favor d'una recuperació impossible de la vitalitat antiga de la ruralia. Tot sovint la televisió ens explica, magnificats, casos de gent jove que ha anat a viure i treballar a poblets, en alguns casos hi tenien parents, propietats, en d'altres no era així. El neoruralisme revifa de tant en tant, de gent que vaig conèixer fa dècades que va prendre aquesta opció molt pocs van resistir gaire aquella nova i idealitzada vida. No sé en quins anys concrets se situa l'acció d'As Bestas, veiem un ordinador però no veiem mòbils i la gravadora d'un dels protagonistes és una mica obsoleta, ben mirat. 

El mon rural, com l'urbà, és molt i molt divers, parlar de la pagesia, en general, és com esbombar tòpics sobre els barcelonins i les seves mancances, partint d'experiències inexistents o molt subjectives i personals. Els crims rurals, entre persones del mateix indret, son un clàssic literari, les tensions no son, tan sols, amb forasters sinó entre els mateixos habitants d'un llogarret, en ocasions, però també poden existir entre habitants del mateix bloc de pisos. En alguns casos la col·locació d'un ascensor, per exemple, ha provocat tensions que no han arribat a la violència explícita però sí a fer que alguns veïns no es parlessin entre ells, per exemple. 

La crònica negra ha recollit crims entre veïns d'escala, gent suposadament educada, entre els quals la tensió ha anat en augment i ha acabat de mala manera. I també passa amb membres d'una mateixa família, a ciutat i a pagès. Tot i que, evidentment, els nou vinguts inquieten, tan sols cal parar l'orella quan es diuen tota mena de disbarats sobre persones immigrades, avui de tot el mon, moltes de les quals porten aquí algunes dècades, fins i tot. Afortunadament, tot i que la violència tingui el seu morbo i ens piconin amb programes de crònica negra, molta gent és civilitzada, educada, amable, a ciutat i al camp, conviu en pau, s'estima i s'ajuda. 

As bestas és una excel·lent pel·lícula, amb una ambientació magnífica, uns actors boníssims i una història que podria ser intemporal i universal. Un altre tema és que d'això en vulguem inferir una mena d'ensenyaments morals, un risc recurrent tot sovint, a l'entorn de la modernitat perillosa, la solidaritat femenina, la violència ancestral dels éssers humans a l'hora de competir per la vida quotidiana. Precisament la pel·lícula, en alguns moments, no sé si de forma intencionada, ens fa entendre els dolents molt més a fons que no pas aquest home amb estudis, que ha vingut a parar aquí per una mena de somni personal una mica nebulós. Una de les coses que ens costa més de superar son les diferències de mentalitat. No pots evitar preguntar-te com aquest Antoine manifesta tan poca empatia amb uns éssers que veuen, en la subvenció que els ofereix el parc eòlic, una sortida a la seva vida enquistada en la pobresa. 

El paper de la dona resistent també em resulta una mica incomprensible, la conversa amb la filla, a la qual sí que comprenc més, es decanta de la part de la mare, o així m'ho sembla. Però no entendre uns personatges de ficció perquè no fan el que nosaltres faríem no treu mèrit cinematogràfic al conjunt. En ocasions es reflecteix un mon rural pel qual no sembla haver passat el temps però les coses han canviat molt en les darreres dècades, precisament gràcies a la tecnologia que de vegades es bescanta. Cosa que no treu que restin comportaments i formes de viure que, des de la nostra urbanitat ens costen de comprendre. Com costa de comprendre la violència, individual o col·lectiva que, de forma estranya, com una epidèmia crònica de la humanitat, revifa en determinades situacions. 

Els modernistes, encara que haguessin acabat vivint a ciutat, lloaven la natura, la solitud, la puresa dels cims, com manifesta Manelic a Terra Baixa. Després, els noucentistes van optar per la ciutat civilitzada i Laura, a la ciutat dels sants, ho va passa molt malament, com també aquell capellà dels Sots feréstecs. Tot plegat és simbòlic, és clar, fins i tot va lligat a tòpics i modes i sempre podem trobar una mica de tot, malgrat les tendències. Quan jo era petita era moda fer broma sobre els pagesos, avui això és políticament incorrecte però ficar-se amb els de Can Fanga resulta divertit. Mentre escoltava els comentaris maliciosos sobre els francesos que fa el sorrut Xan a la taverna  em van venir al cap uns acudits que, sense manies, explicaven uns francesos en una festa de Cap d'Any de fa anys, en un poble francès on teníem família, acudits sobre espanyols, plens de toreros, gent endarrerida i tòpics diversos, en alguns casos fins i tot de mal gust. La gran majoria de la gent del poble era filla o neta d'espanyols, catalans inclosos. Aquests acudits geogràfics han anat de baixa, com els acudits masclistes, afortunadament.

As Bestas també s'ha titllat de western, una altra d'aquestes comparacions una mica agafades pels pels, tant del gust actual, com si això fos una mena de mèrit. En tot cas la pel·lícula ens parla dels humans, de la gent, de les nostres dèries i les nostres febleses, dels nostres complexos, del nostre tribalisme, que devem portar al damunt des de la prehistòria, avui transformat en patriotisme, nacionalisme, localisme o amor magnificat vers la terra nadiua. De la qual, en molts casos, s'ha tocat el dos quan s'ha pogut, per poder prosperar una mica. He vist la pel·licula en versió original, m'agrada molt que es conservin les llengües de cadascú i es resolgui un tema difícil amb subtítols. Agafen ganes d'aprendre i llegir gallec. 

EL VELL, EL GOS I EL BLAT DE MORO

 

Yan Lianke és un dels autors actuals xinesos de més prestigi. Aquesta narració breu és molt adient per a iniciar-se en l’obra, extensa i de gruix, de l’autor. Ens situa en un llogarret de la serra de Balou, víctima d’una gran i llarga sequera. Els seus habitants han fugit de casa seva i de la fam inevitable. Tan sols quedarà al poble un home de setanta-dos anys, amb un gos cec, que intentarà de forma persistent i sacrificada que una planta de blat de moro, que ha aconseguit revifar, no mori i pugui fer madurar alguna panotxa.

Aquesta novel·la curta es va publicar per primera vegada el 1997 i va estar guardonada amb el premi de Literatura Lu Xun, de gran prestigi a la Xina. Per sort podem trobar uns quants llibres de l’autor en castellà, gràcies a traduccions directes del xinès a càrrec de Belén Cuadra Mora. Días, meses, años, en algunes edicions, per la seva brevetat, va acompanyada d’un altre text de l’autor. L’escriptor, en una història que pot semblar-nos trista i, en algun moment, amb trets desagradables per a la nostra sensibilitat actual, ens fa percebre la seva capacitat de transformar en poesia els escenaris més hostils.

Amarada de lirisme i èpica quotidiana, i amb un argument aparentment senzill, aquesta lluita de l’home vell i el seu gos amb la natura poc amable i amb un sol que ja no és font de vida sinó de mort, emociona i trasbalsa. La tossuderia del protagonista ens resulta comprensible i admirable. Forma part del comportament humà que, en ocasions, intenta enfrontar-se sense concessions a objectius que, des de la nostra vida còmoda, ens poden semblar estranys o inútils. S’ha escrit força sobre la relació de la narració amb el tema de la situació xinesa, es pot interpretar com una critica a la política de Mao, a l’oblit interessat de les zones rurals però també reflecteix l’ànima universal de la humanitat. M’ha fet pensar en Moby Dick, en el Llamazares de La lluvia amarilla, i en molts altres referents literaris. Lianke, no és gens estrany, és un gran admirador de la literatura hispanoamericana del segle XX i sovint recorda que al seu país vida i política acaben per ser el mateix, al contrari que en els països occidentals.

La sequera ha estat a molts indrets i en moltes èpoques un dels motius de l’abandonament de la ruralia, darrerament ens torna a amenaçar de forma inquietant. El tema de la buidor progressiva dels indrets agrícoles és una constant força universal. La natura, el cicle del temps, la fragilitat de l’existència, son temes habituals a la literatura asiàtica però, també, a la literatura en general. I el valor dels humans per perseverar, la relació, avui complexa i objecte de debat, amb els animals, -des d’aquest gos tan humà fins a les rates que esdevenen solució temporal a la fam irreversible o als llops que, com l’home, cerquen aliment i aigua-, o la necessitat de resistir per mantenir l’esperança, que no sempre aconseguirà fer triomfar la voluntat, son, així mateix, temes que convergeixen en aquest text que, en ocasions, esdevé una mena de malson poètic.

Lianke va néixer l’any 1958, a la província d’Henan. Va entrar a l’exèrcit l’any 1978 i es va llicenciar en Ciències Polítiques i Literatura. Amb el temps va esdevenir crític amb aspectes diversos de la política del país. S’ha dedicat a l’ensenyament de la literatura a la Universitat Xinesa del Poble. Ha rebut diferents premis i ha estat proposat per a molts altres. Ha vingut a l’estat espanyol en algunes ocasions, també a Barcelona, i els seus llibres han estat traduïts a més de vint idiomes. Ha tingut molts problemes de censura a la Xina i molts dels seus llibres no s’han pogut publicar al seu país.

És aquest un dels llibres proposats en els interessants clubs de lectura online de la Casa Àsia, no sempre hi puc participar però gràcies a ells he conegut moltes obres i autors als quals no sempre podem accedir fàcilment, amb poques excepcions.

https://www.casaasia.es/actividad/tertulia-literaria-china-dias-meses-anos-de-yan-lianke/

'TRINTA LUMES', ENTRE LA VIDA I LA MORT

Trinta lumes és el primer llargmetratge de Diana Toucedo, cineasta d’origen gallec que ha estudiat i viu, avui,  a Barcelona, amb un llarg currículum relacionat amb el món del cinema, sobretot a través del muntatge, tan important en el context de qualsevol realització. Amb aquesta pel·lícula fascinant, documental en molts aspectes però no ben bé del tot, ja que hi ha un feble guió narratiu al darrere, ha retornat al mon misteriós i mític de la seva Galícia d’origen.

En un d’aquests llogarrets que ens poden semblar remots, malgrat la despoblació actual, encara hi ha vida, aquestes Trinta lumes, els trenta infants que sostenen una escola moderna i avançada, que contrasta amb les restes de vida ancestral, els records i la presència, gairebé tangible, dels difunts. De fet les lumes eren les llars, els focs, a través dels quals es comptabilitzaven els habitants d’un indret,  també a casa nostra, en el passat.

Hem perdut, al menys de forma teòrica, la por als morts. La conversa entre dues dones adultes, però de diferent generació,  evoca un temps en el qual les llegendes sobre esperits feien esgarrifar i generaven bromes inquietants, com això de posar-se la carbassa de Tots Sants (que ja existia abans de la frivolització del Halloween, a segons quins indrets de la geografia peninsular) al cap, i sortir a espantar la gent pels camins. Malgrat tot, l’adolescent que, d’alguna manera, protagonitza la pel·lícula, evoca aquesta presència dels morts, que la inquieta i l’atreu.

Els morts formen part del context proper, els cementiris son al costat de les  cases de pagès. Moltes de les situacions i referències son plenament gallegues però jo crec que en el mon rural, en allò que en resta encara, a qualsevol indret del mon occidental, molts elements coincideixen. Com ara l’atracció que exerceix en els adolescents una casa abandonada, en la qual encara es troben elements dels vius que la  van abandonar, de forma sobtada. És un sentiment humà, lligat a l’època de descobriment de la vida però que sovint roman en nosaltres al llarg dels anys i que ha trobat un reflex, fins i tot, en el mon urbà, on les llegendes i els misteris lligats a la mort i a la persistència del passat retroben noves formes d’expressió.

A l’escola, avui, es parla i s'escriu en gallec, encara que s'aprengui l'anglès, és allò de tenir arrels i ales, i es fan moltes referències a la identitat, una paraula controvertida i que pot oferir diferents interpretacions. Una identitat lligada, com a tot arreu, al paisatge proper. A la pluja, el foc, la vida quotidiana, amb elements diversos que fluctuen entre la modernitat i la persistència de costums atàviques, lligades a l’ànima humana universal. La vida a les ciutats ens ha allunyat dels morts i dels cementiris, però tot és relatiu. 

No fa falta gaire facilitat de percepció per constatar que, en moltes ocasions, els tenim presents i que un objecte, un paisatge, una anècdota, ens enfronten amb el fet inexplicable de la vida i de la mort i amb els nostres avantpassats. Sense cap efecte especial aquesta pel·lícula fa que experimentis fred, humitat, angoixa, escalfor, fins i tot fàstic, davant del resultat d’una cacera. La cacera és avui una activitat contestada i que provoca debat, els temps han canviat. Fins i tot sembla que puguem flairar el fum que generen aquests focs familiars, o l’olor del pa cuit de forma ben artesanal i pastat a casa.

La pèrdua del mon rural és una de les grans característiques del mon modern, com especificava Eric Hobsbawm a la seva història del segle XX. La pèrdua té sempre un cert component mitificador i genera en els més joves, si tenen inquietuds i ganes de saber, el desig de recuperar allò que no van arribar a conèixer a fons.

Trinta lumes evoca d’altres acostaments a la realitat d’aquest mon que canvia i es transforma, molt de pressa. En concret, potser perquè la seva autora és també una dona, he recordat El cielo gira (2005) de Mercedes Álvarez, documental situat a la província de Sòria. Tot i que aquí potser no es pot dir que estem ben bé davant d’un documental, hi ha un cert fil narratiu, amb un desenllaç misteriós i inquietant. Aquest fil narratiu és el que grinyola en algun moment i potser no calia l’enigmàtica i simbòlica desaparició de la protagonista. La directora ha tret un gran partit als personatges que desfilen per la narració, actors ocasionals i en estat de gràcia, sobretot aquesta Alba adolescent i encuriosida o la nena més petita que clou la història amb una mena de crida metafòrica a la vida que continua, malgrat tot.

El conjunt resta amarat, com en el cas de El cielo gira, d’una poesia que jo voldria creure, mirant de no caure en el tòpic, que respon a una visió femenina de la realitat.  Com sol passar amb aquest tipus de pel·lícules, no és fàcil veure-les, es projecten durant poc temps, a sales alternatives, en horaris puntuals. La difusió és complicada, tot i que Trinta lumes ha comptat amb bones crítiques i amb articles de referència molt interessants.  Com és lògic i natural es parla en gallec tot i que ens hi han afegit subtítols que potser ni calien, ja que les paraules son poques i els diàlegs, molt breus. El gran protagonista, a més a més de la gent, és aquest paisatge tan adient per a l’evocació d’esperits de tota mena, sota la neu i, sobretot, sota la pluja persistent que el fa possible.