POLS, ORENETES I LA XINA HETERODOXA

 

El retorn de les orenetes és un bonic títol amb molt de ganxo però resulta que l'original es Retorn a la pols. Hi ha molta ambigüitat i simbolisme en aquesta història aparentment realista i no tan diferent, pel que fa a l'escenari, al d'alguns dels nostres pobles hispànics durant la primera meitat i escaig del segle passat. Tot passa a l'actualitat, en una Xina amb moltes realitats i amb un discurs oficial tan ranci que ha propiciat que, en aquell país, i després de l'èxit de l'estrena, la pel·lícula i els comentaris sobre ella desapareguessin del mapa. 

Crec que no desvetllo cap misteri si esbosso l'argument, un argument que es pot trobar a tot arreu, hores d'ara. Menys a la Xina, suposo. Una noia amb algunes deficiències, rebutjada i maltractada per la família que se la vol treure de sobre, es casa en un matrimoni concertat, més aviat 'arreglat', com en deien quan jo era petita, amb un xicot que també s'ha fet gran sense parella i ha estat explotat pel germà gran, cosa que passava amb els germans petits de les cases de pagès modestes, en un passat no tan remot.

La parella s'avindrà i estimarà, treballarà de sol a sol per tirar endavant una agricultura modesta i feixuga, amb l'ajuda d'un ruc. Criaran gallines, hauran de deixar una casa abandonada que cal enderrocar perquè el govern vol modernitzar el país a fons, i se'n faran una de tova. Qui encara recorda com es feien aquelles cases sap l'esforç que demanava la seva construcció, i segurament molta gent de la meva edat recordarà també els rucs dels pagesos pobres i el que representaven per a l'economia familiar.

La pel·lícula dura una mica més de dues hores, té moments molt bonics, lligats al pas del temps enmig de la natura i a les virtuts en decadència del mon rural. L'home, un tros de pa, de  tant en tant amolla consideracions filosòfiques sobre el valor de la terra, de l'agricultura, de la vida, en definitiva. Malauradament, i malgrat el comunisme, la població funciona amb cacics o alguna cosa semblant i el pobre pagès té la desgràcia d'haver de donar sang, a canvi de res, al ric del poble, tota una metàfora del vampirisme explotador. És impossible no enamorar-se d'aquest  pagès, ecologista sense saber-ho, que paga tot el que queda a deure, que no para de treballar i que tracta la dona amb un afecte admirable encara que tan sols en una ocasió li surti, com li va passar amb el ruc, un cop de geni.

L'amenaça és la modernitat, el sud, on molta gent emigra, els blocs de pisos que sorgeixen a prop i que s'ofereixen a bon preu. El final és ambigu i queda molt poc explicat, per tal d'aclarir-me he mirat per la xarxa i he vist que no era pas jo que no l'hagués entès. No sé si tot plegat té a veure amb la possible censura o és una decisió del director i guionista, Li Ruijun, un jove cineasta que caldrà seguir amb cura. La noia és una actriu molt coneguda i valorada al seu país, Hai Ging, que aquí surt sense maquillatge i que treballa de forma admirable. I l'esforçat pagès de destí incert, Wu Renlin, no és un actor professional, sembla que es dedica professionalment a l'agricultura. Suposo que és un tema cultural però malgrat la química entre la parella el contacte físic és inexistent, al menys per als paràmetres nostrats. L'equip de filmació es va traslladar al nord del país, a Gansu, d'on és el director, per filmar en escenaris reals.

En el rerefons de la narració hi ha temàtiques diferents, com ara el final d'una època i d'unes formes de vida en extinció progressiva, una temàtica que, amb formes diverses sembla ressorgir en els darrers anys, a diferents indrets. La finestra al mon d'aquesta comunitat és la televisió, cosa que m'ha evocat  èpoques massa oblidades a casa nostra. Una frase final conciliadora, que sembla producte de la censura oficial, també m'ha fet pensar en el capteniment dels manaies que remenaven les cireres en el temps de la dictadura. I és que els humans ens assemblem, en el bo i en el dolent, molt més del que ens agrada reconèixer. 

Una pel·lícula destinada a agradar a una gran majoria i a emocionar, sense fer volar coloms i sense violències que no fan falta, potser amb algun excés estètic i discursiu, tot i que hi ha poc diàleg, a l'entorn de les virtuts perdudes de la vida tradicional. 

Precisament ahir també vaig dinar al meu restaurant xinès de referència, un lloc casolà, amb un servei amabilíssim, el 'Ciutat Flor' de Sant Antoni, que ja porta més de vint anys al barri i ha aconseguit una clientela popular molt fidel. Per sort ja no haig d'escoltar aquells disbarats absurds de fa anys sobre els restaurants xinesos i la seva gent. Alguns repatanis queden, per desgràcia.

OUS DE DINOSAURE, ESTEPES IMMENSES I DONES CORATJOSES

El huevo del dinosaurio (Öndög) no és cap primera pel·lícula d’algun jove arriscat, com pot pensar qui no conegui la remarcable trajectòria del director Quan’n Wang, un dels components de l’anomenada Sisena Generació del cinema xinès. Una generació ambiciosa i arriscada, amb més mitjans que les anteriors, tot i que encara amb problemes de censura, si es toquen segons quins temes. I amb el projecte de donar una dimensió universal i reconeguda al seu cinema. Malauradament, la distribució cinematogràfica és atzarosa i irregular, i moltes vegades ens hem de refiar dels cicles de la Filmoteca o de projeccions puntuals i de curta durada a determinats cinemes, quan es tracta d’un cinema suposadament poc comercial.

Öndög és una pel·lícula que primer desconcerta i després fascina, i desvetlla admiració incondicional, està amarada de poesia i planteja una reflexió humanística a l’entorn de la natura i dels cicles de la vida. L’al·lusió als dinosaures té diferents lectures. Fa referència al malnom que a Mongòlia donen a les dones una mica grans i solteres, però també a la relativitat de la vida humana, que pot desaparèixer com van desaparèixer aquells animals del passat, sense que s’esdevingués res massa important, en el context de l’univers. 

La pel·lícula comença amb la troballa d’una dona nua i morta, enmig de la immensitat de l’estepa. Deixen allà un policia jovenet i inexpert, per tal que vigili el lloc, de fet és gairebé una cruel novatada, la feina, tot i que es demana a una dona, una pastora solitària i singular, que li doni suport. Fa un fred que pela i la solitud és abassegadora. No és la primera vegada que el director tria aquest país singular, com a marc de la seva obra, ja ho va fer a l’excel·lent El matrimoni de Tuya i, en aquell cas, també va reflectir la personalitat d’una dona forta i coratjosa. 

La figura femenina resulta cabdal a la pel·lícula, ens mostra una dona que viu enmig de la natura, autosuficient, que cavalca cavalls i camells, capaç de fer servir un arma i defensar-se del que sigui, responsable d’immensos ramats de bestiar i decidida a no haver de comptar amb un home que li doni suport, tot i que té un amic fidel i bevedor que l’ajuda de tant en tant i amb qui sabrem, com de passada, que va tenir dos fills. Les escenes de sexe se’ns mostren d’una forma natural, distant, i sense faramalles lligades a la nostra mitologia cultural. Com el mateix director ha manifestat en algunes entrevistes, sobre aquest tema, som els humans els qui hem anat complicant les coses, amb això que en diem cultura, tan difícil de definir. 

La pel·lícula té un component antropològic i és absolutament moderna en molts aspectes. Fins i tot en un món com el que se’ns mostra, enganyosament idíl·lic, existeix violència contra les dones, exemplificada en la morta que inicia la narració i de la qual sabrem poca cosa, més enllà de què possiblement es tracti d’un cas de gelosia. Es posa en valor la independència femenina, sense filosofies innecessàries. Té moments d’humor entranyable, es un cant a la vida, que sempre pot recomençar, i tot i el seu aparent primitivisme evidencia que aquella societat està oberta a la modernitat, per exemple, en el tema mèdic, i estris, com el mòbil, que faciliten la vida i apaivaguen la solitud. 

Passa a Mongòlia però m’ha evocat històries properes, com aquestes darreres pel·lícules gallegues, O que arde, per exemple. El comentari del policia a tocar de la jubilació, sobre el descobriment tardà de què la seva dona de molts anys n’estimava un altre, no es troba pas tan allunyada de la narració dublinesa de Els morts. Potser el de menys es la història o les històries, de fet el director no comptava amb cap guió previ, un aspecte que també acosta la pel·lícula a algunes dels anys seixanta. 

La geografia ajuda a la fascinació que exerceix la pel·lícula, així com un muntatge magistral que fa que copsem la immensitat del paisatge en veure allunyar-se els personatges, en acabar una escena. Ens trobem davant d’unes imatges bellíssimes, la terra, el cel, l’estepa, el dia, la nit, la lloba, perillosa però compresa per la dona, que sap que se n’ha de defensar, però que l’animal vol alimentar els seus fills, de fet. O que també sap que potser hauria estat millor que el cadàver, oblidat, s'hagués descomposat de forma natural, per tal de poder retornar al cicle vital desitjable.

Els actors son novells, desconeguts, ens ofereixen pocs primers plans, però acabem per estimar-los a tots, començant per la pastora protagonista. Hi ha poc diàleg però sempre  resulta interessant poder escoltar llengües que ens són desconegudes. I comprovar com pot conviure un tema com Love me tender amb músiques que ens poden resultar exòtiques.

Un bon element de la pel·lícula és aquesta lentitud que no es fa feixuga, en un món en el qual ens hem acostumat a la pressa constant i l’acció continuada. Per als puritans dels nostres dogmatismes recurrents i ben peixats potser resultarà molest constatar que en aquesta natura primigènia es beu i es fuma, sense manies, i es consumeix carn sense entrar en consideracions morals. O es practica el sexe sense preliminars ni romanticismes però sí amb una tendresa ancestral, com ens resulta tendre i emotiu el naixement d’un vedell. 

La grandesa del conjunt té la seva quotidianitat vulgar, és clar. Els homes parlen de la feina i de la família mentre es fa una autòpsia, beuen, comenten la bellesa d’una jove becària que retorna al mon urbà i allunyat, o una doctora recepta una píndola abortiva. I és que en el fons, això que en diem l’ànima humana, és universal, també pel que fa als aspectes del dia a dia.

Wang Quan’n, el director, feia deu anys que no estrenava, va tenir molts problemes amb la seva darrera pel·lícula per motius diversos, entre els quals, la censura, i, a més a més, el cinema més comercial està fent forat al seu país. La seva mare és de Mongòlia i a aquell país ha retornat per recuperar la il·lusió professional. Els primes fòssils de dinosaure es van trobar a Mongòlia i avui, entre la comercialització i la rampinya, i els nous descobriments, aquells admirables elements del passat remot es poden trobar a tot arreu. Un home regala a la dona un d’aquests ous, pomes, obsequis que se’ns mostren més preciosos i emblemàtics que qualsevol joia convencional. 

Aquesta pel·lícula ens convida a pensar en la relativitat de la nostra espècie, de la qual ens sentim erròniament orgullosos, ja que intentem distanciar-nos d’un fet evident, que som uns animals més. Fa poc temps vaig escoltar un científic que ironitzava sobre què passaria si desapareixíem com espècie, un temor recurrent des de fa segles, i va dir que potser les bactèries estarien d’allò més contentes. Hi ha molts temes i moltes lectures en aquesta història gairebé sense història, o amb moltes històries, a banda de ser tota una obra d’art, una meravella que ens enfronta a la força d’una natura espectacular, llunyana i propera al mateix temps, car no ens cal anar a l’estepa mongol per copsar com el pas del temps i els grans espais solitaris poden arribar, encara, a inquietar-nos i meravellar-nos.