Ahir, i no pas en un programa específic sinó inserida de forma seriosa i aprofundida en el noticiari nostrat, vaig sentir tota una explicació, amb testimònies joves i psicòlogues especialitzades, sobre el tema. Es veu que les dones son més sovint víctimes del gosting, quelcom que, fins ara, no sabia que existís, al menys amb aquest simpàtic anglicisme definitori. Estic molt endarrerida pel que fa a tendències socials, i tan sols em preocupa una mica l'edatisme que potser s'ha de dir ja edatisming, qui sap.
Tot i que aquesta pràctica es pot donar en l'àmbit de l'amistat i en el laboral es veu que on més incideix es en el de les relacions de parella. És allò de tota la vida, un xicot et fa la gara-gara, t'il·lusiones i, de cop i volta, desapareix del mapa, avui, a més a més, les relacions en general son íntimes més aviat, per dir-ho al meu estil eufemístic, i, a sobre, també poden esborrar-te de les xarxes socials compartides. A la banda del gosting aquest hi ha moltes més coses que et poden passar quan encara ets al mercat sexual actiu, totes tenen noms anglesos però totes, segurament, ens recorden fets viscuts o escoltats en algun moment de la vida i ja les iaies ens n'explicaven de semblants.
Em sembla que no acabem de pair allò de la societat líquida i la llibertat individual. A molts practicants del gosting antic els deien tastaolletes, en el meu temps, en el passat la finalitat seriosa de tota relació era el matrimoni i no hi havia divorci. Encara més, els llargs festeigs del passat creaven vincles difícils de trencar i hi havia qui havia fet gosting a la núvia o el nuvi el mateix dia del casament, en un moment de desesperació. Que avui, en un mon de relacions lliures, més enllà de l'inevitable desengany amorós, que, de jove, sempre fa patir, no ho negaré, això del gosting sigui un problema digne d'informacions televisives i elucubracions serioses, em sembla propi d'una societat que cada dia, en gran part, que també hi ha gent maca, seriosa i que no està per punyetes, es mira més el melic.
Els desenganys amorosos lligats a enamoraments obsessius han portat -i porten encara- al crim, al suïcidi, a la depressió. Però sense arribar a aquests extrems els pares i mares que ja som iaios segurament hem patit per algun fet així relacionat amb adolescents i joves coneguts, i, en general, la cosa s'ha superat sense complicacions. La majoria de persones afectades acaben trobant parelles adients o es dediquen a passar-ho bé de forma individual i desacomplexada. La vida no és una gresca ni un esplai infantil tot i que no sempre, afortunadament, tampoc no sigui la vall de llàgrimes bíblica. De vegades que algú en qui havies posat moltes expectatives t'hagi gostejat pot ser una benedicció del cel, ves a saber. La majoria de vegades el gostejador devia ser, ben bé, això que pejoritaven en diuen 'un fantasma'.
6 comentaris:
Malgrat tanta suposada defensa del català el fet és que cada vegada diuen i diem més coses en anglès, dius: Cert, i això és degut al fet que els anglesos tenen la mania de nomenar amb una paraula específica per cada cosa que els succeeix. Això del anglicismes no és nou, La lliga masculina que es deia Liga Santander, ara es diu Liga EA Sports.
Salut.
M'agrada molt més "tastaolletes" que "gosting", on vas a parar. El problema d'aquests anglicismes és que tots acaben amb "ing" i, per exemple, aquest curs passat em vaig trobar amb un alumne que en un examen en comptes de posar "leasing i renting", amb absoluta bona fe, em va escriure el nom de durs pràctiques sexuals que desconeixia fins aleshores. Realment sempre s'aprèn. Àngels
Francesc, hi ha coses que no diuen ni anglesos ni americanus i aquí les han reiventat perquè semblin exòtiques, hi ha moltes curiositats, un altre tema és que sigue tan papanates i provincians, en el sentit pejoratiu del terme.
Àngels, això dels examens d'alumnes és una mina. Potser pel que fa al tema sexual com que soc d'un temps reprimit hauré de posar coses en anglès o llatí per no dir les coses pel seu nom, fins i tot, he, he. També sembla que si fas acabar una cosa en 'ing' ja és anglicisme reconegut, he, he.
Ja fa uns quants anys que els psicòlegs es busquen feina inventant-se tota mena de síndromes. I és que les facultats en "fabriquen" molts de psicòlegs.(Aviat en tindrem tants com a l'Argentina). Des d'aquella "síndrome post-vacacional" que es van inventar per a dir simplement mandra de tornar a la feina, que no paren. Amb la inestimable col·laboració dels mitjans de manipulació social: tot per a l'audiència.
Mentre hi hagi burros hi haurà qui els cavalqui.
És aixi, tens tota la raó. el pitjor és que tot això va creant una mena de tendència una mica inquietant.
Publica un comentari a l'entrada