LES COSES SENZILLES SON LES MÉS ENYORADES

Trobo a faltar que en escoltar una cançó, del gènere que sigui, d'aquestes que s'han arribat a fer molt populars, no es mencionin els autors, ni de la lletra ni de la música. En moltes ocasions una cançó la popularitza un cantant i l'acabem atribuïm a aquell que n'ha fet la versió més coneguda i popular. No és gaire senzill, en ocasions, esbrinar qui son els autors originals, tant de la lletra com de la música.

Hi ha moltes cançons que formen part del nostre imaginari i d'altres que s'hi van incorporant. Avui internet permet recuperar temes perduts pel túnel del temps, cantants oblidats i tonades evocadores. Fa mesos vaig sentir, en un recital que van fer en una associació molt lligada a la cultura hispanoamericana, del meu barri, una molt bona versió de la Canción de las simples cosas. Em va sorprendre, poc temps després, sentir-la taral·lejar al meu fill, l'havia escoltat en una bona versió contemporània que ha gravat Concha Buika. 

Els autors d'aquest tema, els originals, van ser César Isella, pel que fa a la música, i Armando Tejada, el de la lletra. No son noms gaire coneguts avui entre nosaltres, més enllà de cercles determinats. És una d'aquelles cançons que molta gent sap i canta, tot i que crec que cada dia es canta menys, és clar que pot ser una percepció generacional. Una de les versions de la cançó que més m'agrada és la de la recordada Mercedes Sosa, que va col·laborar sovint amb tots dos però hi ha versions per a tots els gustos i d'un munt d'artistes de categoria.

Isella va néixer a Salta, Argentina, l'any 1938 i va morir al seu país el 2021, no recordo que se'n parlés gaire, per aquí. Era cantant, autor de música folklòrica, va formar part dels nous moviments de la cançó argentina i va composar la música de Canción con todos, avui considerada una mena d'himne d'Amèrica Llatina. Armando Tejada, poeta, lletrista, escriptor i locutor, molt vinculat a la música folklòrica, i autor de la lletra de la Canción con todos va néixer a Mendoza l'any 1929 i va morir l'any 1992 a Buenos Aires. Al seu país se'l considera una de les cinc figures autorals més destacades del folklore argentí.

La meva mare se sabia molts tangos de memòria i el meu avi recordava la gran moda que va representar el tango a la Barcelona d'abans de la guerra. Quan jo era petita van estar molt de moda les ranxeres. Després, en el temps de la Transició, i a causa de les terribles dictadures dels seus països, molts cantants hispanoamericans van venir a Barcelona cantant, sobre tot, temes de protesta i denúncia, però fent revifar, així mateix, cançons tradicionals i temes amorosos. Joan Baez va popularitzar en castellà aquella cançó terrible del preso número nueve  i mireu que tenia on triar! Els tangos i la cançó tradicional de tot arreu, en general, apleguen un munt de feminicidis que en el passat no ens feien ni fred ni calor i ara fan esgarrifar. Per sort hi ha molta més teca musical romàntica, d'amor al paisatge i de plany per la injustícia. 

La canción de las simples cosas és una petita joia que emociona perquè ens parla d'un sentiment universal, la pèrdua, el canvi, el pas del temps. Tot passa i els retorns son inútils, res no serà com havia estat. Fins i tot la relectura d'un llibre, el visionat d'una pel·lícula recordada, evidencien que no és el mateix llibre ni la mateixa pel·lícula de la primera vegada. Pot ser, fins i tot, millor del que pensàvem, però no son el mateix. 

Quan no has marxat d'un lloc has viscut el canvi de forma natural i la pèrdua no es tan evident, el mite de l'etern retorn és un mite exitós i mitificat. El llibre amb aquest títol, de Mircea Eliade, va ser una lectura de moda durant uns anys, avui és un clàssic. Es pot marxar d'un indret per desig d'aprenentatge, d'aventura, de coneixement, però també per problemes bèl·lics, polítics, de fam, de pobresa. L'inevitable enyorament va lligat a l'inexorable envelliment i al fet de què tots aquells camins que s'obren davant nostre, d'infants i de joves, es van reduint a un sender pel qual val més no intentar tirar enrere, si és possible.

Letra: Armando Tejada Gómez / Música: César Isella


Uno se despide insensiblemente de pequeñas cosas, 

lo mismo que un árbol que en tiempo de otoño se queda sin hojas. 

Al fin la tristeza es la muerte lenta de las simples cosas, 

esas cosas simples que quedan doliendo en el corazón.

Uno vuelve siempre a los viejos sitios donde amó la vida, 

y entonces comprende como están de ausentes las cosas queridas. 

Por eso muchacho no partas ahora soñando el regreso, 

que el amor es simple, y a las cosas simples las devora el tiempo.

Demórate aquí, en la luz mayor de este mediodía, 

donde encontrarás con el pan al sol la mesa tendida. 

Por eso muchacho no partas ahora soñando el regreso, 

que el amor es simple, y a las cosas simples las devora el tiempo.