PASSEIG PER L'AMOR I LA MORT, UNA CAMINADA ATZAROSA

Amb motiu de la participación en el cinefórum online de Tot Història vaig tornar a mirar el Passeig per l’amor i la mort, de John Huston. La pel·lícula no va tenir un gran èxit en el seu moment no és de les més recordades del director. Però jo crec que per a la meva generació, que en l’època de l’estrena tenia, si fa no fa, l’edat dels protagonistes va ser molt important i estimada.

Va comptar amb dos joves intèrprets, fills de famosos, Assaf Dayan, aleshores un jove de bon veure i que treballava molt bé, i una debutant Anjelica Huston, que no tenia ni vint anys, potser una mica encongida a causa del tarannà del seu pare, director de la pel·lícula. Ja, això sí, amb aquesta bellesa poc convencional que sempre ha conservat. Assaf Dayan és mort, va fer una carrera erràtica i va tenir molts problemes.

Anjelica Huston ha fet una carrera de categoria, amb algunes crisis intermitents, potenciades per aspectes personals, car a més del pes pesat del pare va tenir una llarga relació amb Jack Nicholson, prou comentada pels mitjans. Te una interessant autobiografia, si es vol tafanejar més a fons.

Anjelica Huston podia haver estat la Julieta del Zeffirelli, però el seu pare ho va impedir ja que volia que fes el ‘Passeig’, segons expliquen els entesos. De fet la Huston hi va sortir guanyant, em sembla, perquè el Romeu i Julieta de Zeffirelli no va ser res de l’altre mon, cinèfilament parlant. Eren anys convulsos, potser tots ho son però el jovent era molt nombrós a tot arreu i vivia les convulsions amb inquietud, esperança i fascinació, gairebé. La pel·lícula no es va poder rodar a França, a causa precisament dels aldarulls que s’hi patien, i es va fer a Àustria i Itàlia.

La pel·lícula no ens documenta de forma exhaustiva sobre l’època dels fets, però sembla que se situa a la França de la Jacquerie, en el context que més endavant s’etiquetaria com la Guerra dels Cent Anys. Un jove estudiant deixa París en arribar la primavera, amb la intenció d’anar a veure el mar. L’Edad Mitjana que se’ns mostra és prou convincent en molts aspectes, encara més si es compara amb d’altres produccions històriques. La música va ser obra de George Delerue, pretén imitar la música medieval i resulta una mica ensopida.

Els personatges també son en ocasions erròniament medievals tot i que la versemblança ideològica no és gens senzilla. La pel·lícula sembla evocar més aviat l’època en que es va fer que no pas les guerres camperoles medievals, això, per a segons quins crítics, va ser una virtut mentre que per altres va ser tot el contrari. Fins i tot hi ha qui va opinar que els dos joves, sobretot el noi, un estudiant, fan pensar més aviat en contestataris dels seixanta a la recerca de la pau mundial, en un context violent i desfavorable. En canvi, pel que fa al tema sexual, hi ha una mena de contenció virtuosa, molt allunyada de l’amor lliure que començava a fer estralls en els costums rancis. La noia és una jove noble a qui han educat de forma acurada, cosa singular a l’època però que tampoc era tan estranya en determinata àmbits. Es mencionen textos de l’època, com el Roman de la Rose. Han atacat el seu castell, on havien donat aixopluc a l'estudiant, han assassinat el seu pare i ella ha hagut de fugir.

Hi ha molts detalls a comentar, sobre tot plegat. La mateixa presència del fill de Moshe Dayan ens evoca un temps en el qual Israel gaudia de més simpaties que no pas ara. Ens ensopeguem amb l’oncle de la noia, interpretat pel mateix Huston, un noble que se sent més proper a la causa dels oprimits. El temps, materialitzat en aquest camí ple de violència i paranys, té més a veure amb l’espai que no pas amb la durada. Un espai gairebé circular, amb símbols evidents com ara el camí mateix o el mar proper i inabastable.

El castell, lloc de protecció, és objecte de destrucció i violació, no hi manquen imatges de la repressió religiosa, que defuig els plaers de la carn i els considera impurs, la parella s’uneix en matrimoni en una escena que recorda la unió de Maria i Toni a West Side Story, quan la tragèdia ja és a tocar. No hi ha sortida possible i la fugida constant no és cap solució. O potser ho seria però, aleshores, el final hauria resultat molt menys èpic. La història està basada en un llibre de Hans Koningsberger, un autor avui poc recordat a casa nostra. No he llegit el llibre, sembla que hi ha detalls diferents així com aspectes del to general de la narració.

No cal cercar explicacions erudites, potser, sinó deixar-se portar per una història plena de poesia i romanticisme, tan medieval com dels anys seixanta, però que pot connectar amb el present. L’amor i la fidelitat com a valors de suport, fins i tot enmig del caos, no son inútils. Som avui molta més gent que en aquella Europa que havia patit l’assot de la pesta, despoblada i injusta, però que començava, una vegada més, a desvetllar-se en molts aspectes. Malgrat que trobem personatges secundaris interessants la narració se centra en la parella protagonista, que acabarà adonant-se del risc de perdre la innocència quan la situació més aviat estimula la venjança o la necessitat de defensar-se de qui sigui.

Han passat molts anys, cinquanta, des de l’estrena d’aquesta pel·lícula a l’emblemàtic i enyorat cinema Publi. L’he mirada amb una certa nostàlgia però res no pot ser mai com la primera vegada, i està molt bé que sigui així. La imatge d'Heron i Clàudia fent camí per la vida vers una mort indefugible, topant-se amb un mon hostil i decebedor, encara em va produir, malgrat que no és el mateix veure aquestes pel·lícules en la petita pantalla, una mena de tendresa, ara, ja gairebé maternal o de iaia impotent davant un futur imprevisible i tan atzarós com aquells camins medievals.