Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1973. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1973. Mostrar tots els missatges

26.9.23

PASSEIG PER L'AMOR I LA MORT, UNA CAMINADA ATZAROSA






Amb motiu de la participación en el cinefórum online de Tot Història vaig tornar a mirar el Passeig per l’amor i la mort, de John Huston. La pel·lícula no va tenir un gran èxit en el seu moment no és de les més recordades del director. Però jo crec que per a la meva generació, que en l’època de l’estrena tenia, si fa no fa, l’edat dels protagonistes va ser molt important i estimada.

Va comptar amb dos joves intèrprets, fills de famosos, Assaf Dayan, aleshores un jove de bon veure i que treballava molt bé, i una debutant Anjelica Huston, que no tenia ni vint anys, potser una mica encongida a causa del tarannà del seu pare, director de la pel·lícula. Ja, això sí, amb aquesta bellesa poc convencional que sempre ha conservat. Assaf Dayan és mort, va fer una carrera erràtica i va tenir molts problemes.



Anjelica Huston ha fet una carrera de categoria, amb algunes crisis intermitents, potenciades per aspectes personals, car a més del pes pesat del pare va tenir una llarga relació amb Jack Nicholson, prou comentada pels mitjans. Te una interessant autobiografia, si es vol tafanejar més a fons.

Anjelica Huston podia haver estat la Julieta del Zeffirelli, però el seu pare ho va impedir ja que volia que fes el ‘Passeig’, segons expliquen els entesos. De fet la Huston hi va sortir guanyant, em sembla, perquè el Romeu i Julieta de Zeffirelli no va ser res de l’altre mon, cinèfilament parlant. Eren anys convulsos, potser tots ho son però el jovent era molt nombrós a tot arreu i vivia les convulsions amb inquietud, esperança i fascinació, gairebé. La pel·lícula no es va poder rodar a França, a causa precisament dels aldarulls que s’hi patien, i es va fer a Àustria i Itàlia.

La pel·lícula no ens documenta de forma exhaustiva sobre l’època dels fets, però sembla que se situa a la França de la Jacquerie, en el context que més endavant s’etiquetaria com la Guerra dels Cent Anys. Un jove estudiant deixa París en arribar la primavera, amb la intenció d’anar a veure el mar. L’Edad Mitjana que se’ns mostra és prou convincent en molts aspectes, encara més si es compara amb d’altres produccions històriques. La música va ser obra de George Delerue, pretén imitar la música medieval i resulta una mica ensopida.

Els personatges també son en ocasions erròniament medievals tot i que la versemblança ideològica no és gens senzilla. La pel·lícula sembla evocar més aviat l’època en que es va fer que no pas les guerres camperoles medievals, això, per a segons quins crítics, va ser una virtut mentre que per altres va ser tot el contrari. Fins i tot hi ha qui va opinar que els dos joves, sobretot el noi, un estudiant, fan pensar més aviat en contestataris dels seixanta a la recerca de la pau mundial, en un context violent i desfavorable. En canvi, pel que fa al tema sexual, hi ha una mena de contenció virtuosa, molt allunyada de l’amor lliure que començava a fer estralls en els costums rancis. La noia és una jove noble a qui han educat de forma acurada, cosa singular a l’època però que tampoc era tan estranya en determinata àmbits. Es mencionen textos de l’època, com el Roman de la Rose. Han atacat el seu castell, on havien donat aixopluc a l'estudiant, han assassinat el seu pare i ella ha hagut de fugir.

Hi ha molts detalls a comentar, sobre tot plegat. La mateixa presència del fill de Moshe Dayan ens evoca un temps en el qual Israel gaudia de més simpaties que no pas ara. Ens ensopeguem amb l’oncle de la noia, interpretat pel mateix Huston, un noble que se sent més proper a la causa dels oprimits. El temps, materialitzat en aquest camí ple de violència i paranys, té més a veure amb l’espai que no pas amb la durada. Un espai gairebé circular, amb símbols evidents com ara el camí mateix o el mar proper i inabastable.

El castell, lloc de protecció, és objecte de destrucció i violació, no hi manquen imatges de la repressió religiosa, que defuig els plaers de la carn i els considera impurs, la parella s’uneix en matrimoni en una escena que recorda la unió de Maria i Toni a West Side Story, quan la tragèdia ja és a tocar. No hi ha sortida possible i la fugida constant no és cap solució. O potser ho seria però, aleshores, el final hauria resultat molt menys èpic. La història està basada en un llibre de Hans Koningsberger, un autor avui poc recordat a casa nostra. No he llegit el llibre, sembla que hi ha detalls diferents així com aspectes del to general de la narració.

No cal cercar explicacions erudites, potser, sinó deixar-se portar per una història plena de poesia i romanticisme, tan medieval com dels anys seixanta, però que pot connectar amb el present. L’amor i la fidelitat com a valors de suport, fins i tot enmig del caos, no son inútils. Som avui molta més gent que en aquella Europa que havia patit l’assot de la pesta, despoblada i injusta, però que començava, una vegada més, a desvetllar-se en molts aspectes. Malgrat que trobem personatges secundaris interessants la narració se centra en la parella protagonista, que acabarà adonant-se del risc de perdre la innocència quan la situació més aviat estimula la venjança o la necessitat de defensar-se de qui sigui.

Han passat molts anys, cinquanta, des de l’estrena d’aquesta pel·lícula a l’emblemàtic i enyorat cinema Publi. L’he mirada amb una certa nostàlgia però res no pot ser mai com la primera vegada, i està molt bé que sigui així. La imatge d'Heron i Clàudia fent camí per la vida vers una mort indefugible, topant-se amb un mon hostil i decebedor, encara em va produir, malgrat que no és el mateix veure aquestes pel·lícules en la petita pantalla, una mena de tendresa, ara, ja gairebé maternal o de iaia impotent davant un futur imprevisible i tan atzarós com aquells camins medievals.

24.3.16

FUTBOLISTES, DONES DE FER FEINES I RELACIONS MATRIMONIALS INTENSIVES


Ha mort una altra persona famosa de la meva edat, si fa no fa, Cruyf, com tothom ja deu saber hores d'ara. No diré res sobre ell, ni el vaig conèixer en persona ni hi entenc un borrall, de futbol. Però, com en d'altres ocasions, en estirar les cireres del cistellet dels records me'n venen uns quants al cap relacionats amb aquest senyor, al cel dels futbolistes es trobi, si és que n'hi ha. Al capdavall, aneu a saber, aquests dies han passat programes diversos amb el senyor Flavià dient coses de les seves, entre les quals que encara li semblava menys estrany que hi hagués un Déu que no pas allò del petardo del Big Ban.

Jo treballava a Molins de Rei quan el futbolista va arribar a Catalunya, l'any que em vaig casar, per cert. L'escola es deia Gual Villalbí, era el senyor que l'havia inaugurat i que no era pas dels més rucs de la colla. El barri de l'escola es trobava a la part alta del poble i la gent, popularment, en deia El Congo, a causa de la llunyania del centre històric i perquè era un indret més aviat humil, amb un nucli poblat per immigrants, sobretot d'Extremadura i de diversos pobles de per allà, un dels quals, Valle de Matamoros. Avui Gual Villalbí, el barri del Congo i això de Matamoros són noms políticament incorrectes. L'escola es diu L'Alzina, i el barri, el mateix. S'hi han fet moltes cases de preu i hi viu gent de categoria.

Vaig tenir allà uns alumnes maquíssims, la majoria fills d'aquella immigració. De catalans n'hi havia mitja dotzena, en aquella època van començar els concerts amb les privades i l'alumnat, sobretot les nenes de les famílies amb aspiracions i pocs recursos, van emigrar cap a una escola de monges més cèntrica i amb menys diversitat cultural tot i que unisex. Els nens estaven revolucionats amb l'arribada del futbolista i en parlaven a cada moment. Des de fa més de quaranta anys els nois tan sols juguen a futbol, a l'hora del pati, amb poques excepcions i amb algunes incorporacions, poques, femenines. Un acudit de l'època deia que els culés ara es dirien granotes ja que tots farien cruif, cruif, cruif...

Holanda era un mite en molts aspectes. Fins i tot havien editat allò del Catecisme Holandès, un best séller parroquial per a creients joves i inquiets. Es deia que a Holanda sorgien bons futbolistes pel fet que la mainada tenia grans prats d'herba verda per jugar a pilota i l'esport de base estava d'allò més protegit. En aquells anys es va començar a emetre per la ràdio, als migdies, un programa agosarat de debat que va ser molt popular, el presentava Joan Castelló Rovira, un molt bon professional que va morir fa més de deu anys.  

L'escoltava tothom que podia i tocaven temes que avui farien riure però que aleshores eren altament agosarats, com ara la qüestió del control de natalitat o les relacions prematrimonials. Fa poc algú va penjar per la xarxa la propaganda d'una pel·lícula d'art i assaig, crec que era la versió castellana de L'Orgia, que es publicitava dient que el jovent que hi sortia tenia relacions prematrimonials. Per cert, en aquell programa de ràdio, pel qual van passar molts noms de pes, es va fer una gran campanya amb motiu de la publicació del diari AVUI, l'original.

En una ocasió es va comentar si els futbolistes i d'altres esportistes havien de practicar l'abstenció sexual en les vigílies de les grans competicions i la qüestió es va fer extensiva a un altre tema de l'època, la freqüència normal de relacions per setmana en les parelles estables. Doncs recordo que es va posar com exemple Cruyf qui en alguna ocasió havia manifestat  que firmava cada dia, amb partit o sense, vaja. Cal dir que molts xicots coneguts trobaven que la dona del futbolista era molt maca, cosa ben certa, i que ell era més mitja cerilla, la veritat, encara que jugués bé a futbol, una cosa és una cosa i l'altra, l'altra. Això de l'abstenció abans del combat era un tema recurrent i sembla que alguns entrenadors obligaven els nois a restar en castedat mentre esperaven el moment de la lluita pilotera.

Els holandesos tenien fama, així mateix, de posseir facilitat per les llengües i en alguna ocasió puntual Cruyf va dir quatre coses en català per la tele i a tothom li va caure la bava però ja no va dir gaire res més en aquesta llengua nostrada i, en castellà, amb prou feines. Cruyf va ser durant un temps molt amic de Reixach però van partir peres. Residien en una urbanització de prestigi la publicitat de la qual deia: pregunteu pels que hi viuen. Suposo que més d'un amb possibles devia anar a parar a aquell veïnat amb l'esperança d'emparentar amb els ricatxos.

Un parell d'anys després vam anar a Holanda un estiu. Quan viatges sempre hi ha qui et fa recomanacions diverses pel fet que ha anat abans que tu al destí triat i ja és un expert en els seus costums i idiosincràsia. Ens van explicar els coneguts que el nivell cultural era altíssim i que fins i tot els que escombraven els carrers parlaven anglès. Avui aquí també hi ha nois i noies joves que escombren els carrers i saben anglès i moltes més coses. Una jove mestra em va comentar rient, fa anys, que el seu pare li repetia: estudia força, així no hauràs d'escombrar els carrers. Aleshores es trobava a l'atur i desitjava trobar feina, ni que fos per escombrar els carrers, m'explicava. 

El tema de la neteja i l'escombrada encara està molt poc valorat, sembla que tothom sàpiga netejar com cal, cosa que no és certa ni de bon tros. Per això algú volia enviar la meva alcaldessa a fregar, fa uns dies, com si fos més fàcil netejar que manegar, malgrat que en els càrrecs públics suposo que també cal fer neteja a fons en més d'una ocasió.

Ara no es diu tant però fa anys, per explicar que una feina era mal pagada es comentava això ja ho guanya una dona de fer feines. En un monòleg, Capri, però, reivindicava la professió, dones de fer feines, dones de fer feines, que no se'n troben. A Maria Aurèlia Capmany li agradava molt això de dona de fer feines i ho feia seu, en un sentit més intel·lectual. Avui encara no és aquesta una feina valorada però al menys hi ha més gent del sector amb contracte i assegurança. Fa anys coneixia més d'una comunista benestant que em justificava de mil maneres el fet de no tenir assegurades ni la mainadera ni la dona de fer feines. 

La mort de persones famoses em porta al cap evocacions diverses relacionades amb la meva pròpia vida, no hi puc fer més. Jo sóc jo i les meves circumstàncies, que deia aquell.


25.10.14

DE QUAN DANTON VA SER GUILLOTINAT AL 'PARALELO'


En un grup de facebook relacionat amb el Poble-sec algú ha penjat aquesta entranyable fotografia de Català Roca indicant que pertanyia als anys seixanta. El periodista Gabriel Jaraba ha incidit en remarcar l'obra que es representava al Teatre Español, en comparació amb el teatre que es pot veure ara i avui a la ciutat. La curiositat m'ha portat a esbrinar per la xarxa i he comprovat que la fotografia no és dels seixanta sinó de 1973, ja que aquesta obra es va representar aquell any a Barcelona després d'una reeixida temporada a Madrid, també al Teatro Español d'aquella ciutat.
El franquisme era a les acaballes tot i que encara cuejava amb violència quan calia. Però en aquells anys, entre mitjans dels seixanta i finals dels setanta, el panorama cultural va ser extraordinàriament ric i creatiu en tots els camps. La muerte de Danton aplegava a l'escenari una vintena d'actors, un fet que avui és extraordinari més enllà dels musicals. L'obra la protagonitzava un molt bon actor del qual no he trobat ni imatges ni excessives referències, Javier Loyola, i el seu antagonista, Robespierre, l'interpretava Víctor Valverde, un altre molt bon actor, per cert, nascut a Mataró.
La versió en castellà l'havia fet Emilio Romero, un personatge interessant i pintoresc amb moltes facetes, llums i ombres i molt representatiu d'aquells anys. Va ser, segons he llegit, una adaptació una mica lliure de l'original de Georg Büchner, un autor alemany que va morir molt jove, interessantíssim, del qual vam poder conèixer Woyzeck, un text inacabat que es va endegar d'alguna manera i fins i tot amb versions diferents i que va ser portat al teatre i fins i tot al cinema per Werner Herzog en una pel·lícula absolutament inquietant i incòmoda que va fer molt de soroll en el seu temps. També vam veure representada en català Leonci i Lena, una obra menor però igualment interessant de l'autor que fins i tot es va passar per la televisió en aquelles inoblidables Lletres catalanes i que els encuriosits podeu recuperar aquí. El voltatge intel·lectual de Büchner de qui es diu que d'haver viscut més anys hauria arribat a ser un altre Goethe o un Schiller, és admirable i d'un gruix filosòfic en el qual la cultura alemanya sempre ha destacat amb veu pròpia i diversa, més enllà dels tòpics.
Büchner va participar del socialisme utòpic i revolucionari. La mort de Danton la va escriure amagat a casa seva per raons polítiques. Es va documentar a fons i a l'obra s'inclouen fragments de discursos reals dels personatges, de fet la revolució era encara molt present en el record d'aquelles generacions, en aquell primer terç del segle XIX. Büchner tenia idees humanistes, li preocupava el dolor de la gent, el patiment absurd i inútil, la injustícia, el sentit o manca de sentit de la vida. Büchner va ser un gran admirador de Michael Reinhold Lenz, un gran poeta i dramaturg amb un destí tràgic. 
Danton ha estat un personatge molt estimat pels escriptors d'esperit humanista. Vividor, corrupte, lletjot sense complexos, penedit dels seus crims, sensual, comprensiu amb les debilitats humanes, amb més capacitat d'amor i de pietat  que no pas d'odi, susceptible d'evolucionar amb el temps i la constatació de la fragilitat del somni revolucionari, sempre se'l contraposa al fred i purità, incorruptible, Robespierre, que semblava no desitjar res, més enllà del poder per a imposar la virtut encara que fos tallant caps a dojo. L'un i l'altre van acabar per perdre el seu, de cap, però el pas del temps els ha convertit en una mena de paradigmes de dues maneres de ser contraposades i de la constatació que l'excés de perfeccionisme porta a l'horror. No és estrany que en aquella Espanya de principis dels setanta triomfessin aquestes obres de teatre, ben mirat. El teatre Español de Barcelona, tot i ser un dels més emblemàtics del Paral·lel, no crec que recuperi, al menys de moment, el seu nom original i el fet és que ha passat per moltes etapes en la seva llarga i accidentada vida. L'Arnau era només cinema, per cert i acostumaven a fer-ne una de normal i una de por.

 Era l'octubre de 1973 i de tot fa més de quaranta anys. No sé si una imatge val per no sé quantes paraules o és a l'inrevés però el fet és que aquesta m'ha evocat un temps i uns paisatges propers dels quals, per sort, encara en conservem alguna cosa tot i que em temo que de l'esperit de l'època en queden engrunes i encara gràcies. Per cert, una de les notícies destacades del diari era sobre el conflicte tot just iniciat altra vegada entre àrabs i jueus (la guerra del Yom Kippur), tot i que la coberta del diari, en colors, incidia en la restauració recent del Palau de la Música, molt lluny encara dels seus conflictes milletians i de les ampliacions maldestres del nostre temps. Feia sol i calor, com en aquesta tardor, i a l'estat espanyol no passava mai res dolent segons la premsa oficial. Encara hi havia moltes demandes de feina tot i que les vaques començaven a emmagrir.