SOBREVIURE, FINS I TOT AMB ESTUDIS, EN UN FUTUR IMAGINARI

The Architect és el títol convencional amb el qual es presenta la minisèrie noruega Arkitekten. No sé si se n’hauria de dir minisèrie o microsèrie, la conformen quatre capítols d’uns vint minuts cadascun, poc més d’una hora de durada en conjunt. Potser massa breu pel meu gust, tot plegat, però la brevetat pot ser un valor en alguns casos, sobretot quan es compta amb imaginació, bons actors i actrius i una inquietant i imaginativa posada en escena.

Tot és gris i fred, des del decorat fins a les relacions personals en les quals, de tant en tant, sorgeix alguna espurna de possible calidesa. A l’inici ens ensopeguem amb una dona jove que intenta, en debades, que a través d’un estri situat al carrer el banc li atorgui algun crèdit per accedir a un habitatge. Per la seva situació laboral i nivell d’ingressos això no serà possible i tot el que pot trobar serà un espai entre cortines, en un aparcament subterrani.

La jove actriu Eili Harboe porta el pes d’aquesta narració curta sobre un futur galdós i proper. La noia és arquitecta però s’ha de conformar amb un lloc de becària, tot i tenir la carrera acabada i ser una dona intel·ligent i preparada, de trenta anys. La possibilitat d’accedir a un concurs d’idees i la seva situació la portaran a plantejar la possibilitat de projectar un miler d’habitacles al subsol de la ciutat, aprofitant els aparcaments on ja no hi ha cotxes, cases de quatre metres quadrats sense finestres, tot i que amb una il·luminació que suggereix la llum natural.

En un espai temporal tan limitat hi convergeixen molts temes, explícits o suggerits, com ara l’esmicolament de les relacions familiars, la dificultat de la vida de parella, de la consolidació de l’amistat, el surrealista recurs a l’autolesió per tal de fingir accidents i aconseguir diners de les assegurances, el pes de les ‘marques’, com en el cas d’un sobrevalorat banc de disseny en el qual no es pot ni tan sols seure. I una tendència gairebé natural vers la supervivència individual i l’egoisme generalitzat.

Ja portem temps en el qual això de la distòpia ha substituït les visions optimistes vers un futur millor, no és estrany ja que moltes utopies polítiques han acabat com el rosari de l’aurora. Potser veure-ho tot negre portarà a la millora social i política, qui sap. I cal pensar que aquesta història és producte d’una societat nòrdica i avançada, és clar que allà haver de dormir al carrer deu ser encara molt pitjor.

Aquesta narració fílmica està dirigida per Kerren Lumer-Klabbers i els guionistes es van inspirar en una vivència pròpia, en patir la salvatge pujada de preus del mercat immobiliari, fins al punt de què amb els seus ingressos tot just arribaven a poder aconseguir una plaça de garatge, a la ciutat. El resultat és incòmode i fascinant, un argument amb ambigüitats diverses que pot generar debats posteriors interessants, i compta amb una producció imaginativa, d'aparença asèptica i econòmica.

Un futur hostil, deshumanitzat, aquest que tant agrada als apocalíptics que tot sovint ens expliquen la degeneració de la vida social, de la política participativa, de la manca de relacions com les d’abans. Però abans també hi havia gent miserable dormint al carrer, vivint en barraques i barris marginals, solituds existencials i famílies que no es relacionaven. El problema és que durant un temps breu tot va semblar millorar i així va ser en molts aspectes i en alguns llocs del mon. O això ens explicaven. Un problema social actual, magnificat quan convé, és la manca de perspectives o creure que hi ha una manca de perspectives.

La sèrie traspua una mena d’estrany humor negre en alguns moments i produeix una mena d’inquietud inevitable, d’aquesta que et fa intuir que en passarà alguna de grossa tot i que el desastre definitiu sembla no arribar mai. En el fons és una història de joves supervivents que han bandejat les antigues i mitificades solidaritats laborals i que es conformen en assolir millores possibles, a nivell individual i para de comptar. Una altra de les moltes reflexions també ens pot portar a valorar l'estrany prestigi i l'esnobisme dels arquitectes d'elit o dels seus estudis, i la manca d'autocrítica generalitzada sobre la seva col·laboració en la construcció de pisos galdosos a barris marginals, tot i que en algun moment vaig escoltar un famós poeta-arquitecte que ho admetia. Ha estat un dels oficis en el qual, fins fa, com qui diu quatre dies, era més difícil la permeabilitat social i professional.

Una petita gran sèrie, doncs, adient per a incidir en el tema de l'habitatge, la seva necessitat, i la marginació que se'n deriva. Com en molts altres casos, però, sovint la crítica punyent ve de sectors relativament privilegiats. I és que no fa tantes dècades hi havia molta gent amuntegada a indrets diversos, i potser encara n'hi avui a molts llocs de la geografia, i que ja estaria contenta, de moment, amb quatre metros sense finestra sota terra. I cèntrics, això també, la marginació va per barris i escoles. En resum, una història potser no ben bé 'real com la vida mateixa' però adient per endegar un d'aquells cinefòrums filosòfics del passat utòpic.