27.10.23

IMPRECISES I SUBJECTIVES EVOCACIONS BARCELONINES

 


Aquest preciós dibuix d'Aurora Altisent reprodueix l'interior de la Llibreria Porter. En tinc un record difús, imprecís. Gràcies a internet he vist que va tancar el 1981, jo pensava que fins i tot feia més anys. Els paisatges canvien, de forma inevitable, i és fàcil caure en nostàlgies inexactes lligades a la nostra infantesa i la nostra joventut. Abans de nosaltres ja hi va haver espais i indrets que els nostres avantpassats van enyorar i en van plànyer la pèrdua. 

Llegeixo i escolto sovint,  per tot arreu, gent, coneguda o anònima, que es queixa de la suposada davallada urbana de la ciutat. Això és un clàssic, quan era petita a revistes com Destino el tema era habitual i les comparacions amb París o fins i tot amb Madrid, ciutats més conservadores del patrimoni, eren constants. Tot és relatiu, tot neix, creix, de vegades massa, i mor, i es transforma. Quan em diuen amb tristor que com ha canviat Barcelona replico que més he canviat jo. I per empitjorar, al menys físicament, què hi farem. Idealitzar el passat fa que caiguis en l'error de creure que vas viure uns temps bonics que els joves d'ara no han conegut ni coneixeran. 

Barcelona, després de la pandèmia, ha revifat fins a l'excés, fa uns dies algú evocava el suposat bonic temps de la solitud pandèmica. Les coses negatives també s'acaben enyorant però, jo, la veritat, m'estimo més l'excés xaró del turisme massiu que no pas aquella solitud angoixant i aquells inquietants silencis. Les llibreries, quan jo era joveneta, eren llocs on no podies remenar, a algunes d'històriques l'atenció era distant, fins i tot antipàtica. Un dels indrets on vam començar a poder tocar llibres va ser el Drugstore del Passeig de Gràcia que, per cert, va acabar molt malament.

Sobre el Portal de l'Àngel i els canvis diversos s'ha escrit molt. El que passa és que les coses no canvien en bloc, ara tanquen uns, ara obren els altres. Va desaparèixer el cine París, em va saber greu, però no era un dels meus cines. Feia poc temps que, amb l'escola, havíem fet una visita molt interessant a l'edifici del gas, quan aquest es va reconvertir en una botiga de robeta xarona, com la majoria de les de la rodalia. 

Una botiga molt antiga, noucentista, oblidada, va ser una de pintes i raspalls, m'hi havia comprat pintes de banya, que no electritzen els cabells i un dia van posar-n'hi una de corbates i no sé per quins set sous van canviar tot l'interior, com sol passar. Les façanes encara es respecten, de tant en tant, però amb els interiors es fan destraleries diverses tot i que també hi ha qui restaura algunes pintures o elements abans invisibles. Fer i desfer és una de les tendències humanes més estranyes.

Un dels meus primers disgustos infantils lligats a la pèrdua d'espais va ser quan, a principis dels seixanta, Preciados va abduir Can Jorba i va destralejar tot l'interior. Per a mi anar a Can Jorba era com anar a un recinte sagrat, fins i tot ens deien, per justificar l'excés de reis d'orient, que avui encara han proliferat més, que els de Can Jorba eren els de veritat, els que anaven després a la cavalcada. No hi feia res que no s'assemblessin gaire, de petita no veus el que no vols veure. I de gran, potser tampoc. Preciados i el Corte Inglés van ser la mostra de la progressiva colonització comercial madrilenya de l'època, un tema amb el qual es va fer molta brometa impotent.

L'interior de Can Jorba era senyorial, amb sostres alts i ascensors amb ascensorista. Hi anàvem en comptades ocasions solemnes, fent el passeig de la Monyos. La terrassa era tot un mon, s'hi feien festes infantils i tot. Després Preciados va passar a ser del Corte Inglés, fins i tot va millorar. Durant uns temps feliços va ser una mena de seu cultural dels magatzems, amb llibres i discos a dojo, i, després, pel·lícules. Podies mirar llibres a gust però, si et veien jove, un senyor amb pinta de policia secreta, t'observava amb poca discreció, no fos cas que manguessis. S'ha de dir que els robatoris de llibres no eren infreqüents, sempre hi ha hagut gent amb molta grapa per a les activitats delictives de poca volada, i fins i tot qui em justificava el tema en nom de l'anticapitalisme militant. La gent gran del meu temps jove assegurava que com aquell Siglo del seu temps, que va acabar de forma tan dramàtica, en vigílies de la Gran Tragèdia, res de res.

Al Portal de l'Àngel, durant alguns anys, per Nadal hi van posar un arbre monumental i natural, en una ocasió l'ecologisme municipal de la senyora Mayol i coneguts, en va muntar un amb pedals, artificial, que no va funcionar mai bé, malgrat les bones intencions. 

Hi ha, avui, molta afició a recuperar antigues imatges, fotografies romàntiques, sempre enganyoses, o a explicar amb pèls i senyals la història d'edificis, carrers i monuments. Als esforçats turistes els claven uns rotllos impressionants, i també als autòctons encuriosits, en aquests itineraris i rutes que primer em feien gràcia i avui em fan, ja, angúnia. Tothom escolta i retrata. En tot cas els espais i edificis tenen un vida sentimental, intransferible, lligada a les nostres experiències i als nostres records esvaïts i, sovint, reinventats. Per més que no ens agradi el present el nostre destí és enyorar-lo d'aquí cinquanta, cent anys, reconvertit ja en nostàlgia més o menys acolorida.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Quina meravella de dibuix. Una botiga nova substitueix a una anterior que al seu torn en va substituir a una altra més anterior. És llei de vida. Barcelona està millor i més guapa que mai.

Salut.

Júlia ha dit...

Tant com això tampoc, però el record sempre és subjectiu. Per altra banda, hi ha moltes barcelones, tampoc no les conec totes. En general es parla del centre i dels llocs emblemàtics. Un amic meu quan deien que 'estava bruta' -en el temps de la Colau- deia, fent broma: 'Tota?'

Tinc alguns llibres de dibuixos de l'Altisent, molts de botigues, son una meravella.