CAMILLE CLAUDEL I LES MISÈRIES DELS GENIS ABUSADORS

 

Per recomanació d'una professora excel·lent, amb la qual estic fent un curs de volum, bàsicament modelatge en fang, ahir em vaig mirar la pel·lícula sobre Camille Claudel, titolada a casa nostra La pasión de Camille Claudel, de 1988, amb l'Adjani i Depardieu, dirigida per Bruno Nuytten que aleshores era parella de l'actriu. Hi ha una altra pel·lícula sobre el personatge, interpretada per Binoche, poc reeixida, de 2013, que carrega les tintes de forma sòrdida en els seus anys de reclusió.

La pel·lícula de Nuytten està força bé, va tenir bones crítiques i lloances diverses. Han passat els anys, Adjani i Depardieu, avui amb unes quantes acusacions d'abusos i(ell mateix va explicar que quan era petit ja feia de les seves pel barri), s'han fet  més grans. La mirada perduda i enigmàtica de l'actriu, que semblava fascinant, ha perdut pistonada a causa d'un excés de personatges turmentats i complexos. La pel·lícula reflecteix la vida de l'escultora fins al seu internament, els darrers anys es complimenten amb quatre notes finals i poca cosa més. No és una pel·lícula per animar una tarda d'hivern, resulta fosca i crepuscular, fins i tot en els seus moments més romàntics. 

Han passat els anys i la vida de l'escultora és una més de les que es van veure sacsejades i malmeses a causa de la pressió social i familiar i del tarannà dels 'genis' com Rodin, que sembla que hagin tingut patent de cors per aprofitar-se de les senyores i, a sobre, elles, enamorades i devotes. Ara recordarem Picasso i hi ha qui s'inquieta si entrem massa en el seu tarannà abusiu, en aquest camp. A banda del que avui podem considerar abús, en molts casos hi havia també una mena de gelosia i urc personal, als genis no els agraden les ombres, si les projecta una dona, encara menys.

Hi va haver dones de caràcter fort que es van espavilar i emancipar per totes bandes, però no era gens freqüent, i tot i que avui es reivindiquin, en el passat eren molt mal vistes. Fins i tot a l'avançada França eren carques a fons pel que fa al tema moral. França, culturalment i política, ho abdueix tot sense manies, potser fa bé, aquí, en moltes ocasions, caiem en una crítica absolutista que obliga a maquillar i amagar els defectes de la gent nostrada.

Al volt de Camille Claudel hi havia un munt de gent interessant, no tant pel que fan o van fer, sinó pel seu capteniment personal. En morir el pare, comprensiu i amb una bona relació amb la filla, tot i que el fes patir, Camille va caure al parany de la dependència familiar inevitable. En aquest context la mare, la germana i, sobretot, el seu famós germà, conformarien un conjunt galdós i inhumà, no tant pel fet d'ingressar-la ja que, en algun moment, potser calia fer-ho, sinó perquè es van desentendre d'ella de forma cruel i, a més a més, van prohibir les visites d'altre gent a la 'casa de salut', un manicomi d'aquells d'abans, on se la pressionava tant per tal que 'esculpís' que va deixar-ho de fer per sempre més. I allà es va haver d'estar fins a la mort, no li van pagar ni el funeral.

He llegit que la pel·lícula de Nuytten va comptar amb l'aprovació dels descendents de Claudel, d'una neta en concret. Després de morta a Camille se la va reivindicar i re-enterrar, i avui és una glòria nacional francesa més, emblema de la dona víctima i genial, mal entesa. Una pel·lícula sobre Paul Claudel, seriosa i objectiva, cosa difícil, seria menys romàntica que els amors dels dos escultors, però resultaria molt desmitificadora per al poeta benestant i carca, en molts aspectes.

Quan jo era jove Paul Claudel era un personatge molt del gust franquista, de fet es pot dir que havia estat franquista a fons, tot i que després, expliquen, va matisar les seves posicions, com sol passar. Això no li treu mèrit diplomàtic ni poètic però és el que hi ha. En aquella època, tan catòlica, alguns capellans inspirats ens explicaven les grans conversions al catolicisme, entre les quals la seva, escoltant música sacra a la catedral, una epifania admirable, miraculosa i admirable. Rodin queda relativament ben tractat a la pel·lícula, considerant que a Camille n'hi va fer de seques i de verdes i encara no sé com la sacrificada costurera Beuret el va aguantar tant, li va fer els dinars, li va netejar i li va cosir els botons, i li va donar un fill que el 'geni' no va reconèixer. 

En els seixanta del segle passat es van posar de moda les traduccions de llibres juvenils francesos, més agosaratas que els hispànics, com ara un best-séller nostrat que es deia 'El diari de Daniel', que va conèixer una versió dedicada a les noies, no tan reeixida, 'El diari d'Anna Maria', tots dos obra d'un teòleg catòlic remarcable, Michel Quoist, qui va connectar força amb la gent jove que volíem creure que hi havia un catolicisme amb rostre humà molt interessant. Comparat amb el que teníem va ser un gran què però avui ha passat el temps i la perspectiva tot ho matisa. A través d'aquells llibres i alguns altres vaig educar-me de forma una mica més oberta, ho admeto, i fins i tot vaig conèixer l'obra de Jacques Brel, el qual es menciona en algun moment. I em vaig ensopegar amb Paul Claudel,  amb Le soulier de satin, i fins i tot, a causa de tot plegat em vaig subscriure a les Qüestions de vida cristiana montserratines. Una moda d'aquells anys era anar a Montserrat a parlar amb algun monjo 'modern'. Sempre homes pel mig. Com a curiositat diré que en aquells 'diaris juvenils' allò tan groller de pegar-se el lote es deia 'flirtejar'.

Tot s'ha de situar en el seu context, recordar com érem nosaltres aleshores, com era l'entorn i el context de l'Espanya oficial o de la Catalunya imaginada, i,  després ens en vam adonar, inexistent i amb moltes contradiccions. Les parròquies eren els nostres centres de trobada habitual, l'escoltisme estava idealitzat i magnificat. Molts dels qui després van tenir poder i van manar passarien per agrupaments diversos, que primer eren restringits i després es van obrir 'al poble'. Molts capellans d'aleshores van tocar el dos i es van aparellar. Fa poc vaig llegir i comentar la biografia de Jaume Arnella, vaig tenir la sensació de què gairebé tothom 'progre' havia passat pels seminaris, en aquells anys. 

Hi ha qui, avui,  rebutja llegir escriptors que li cauen malament. Potser és inevitable, un dels més rebutjats és Vargas Llosa, n'he sentit penjaments absurds que afecten de forma injusta la seva literatura i la seva obra, que crec de gruix i imprescindible. Jo, durant anys, vaig tenir mania a Pla i no el llegia. Si demanéssim ètica als creadors, artistes, músics,  escriptors, amb poca cosa ens quedaríem, les biografies serioses acaben amb totes les nostres admiracions incondicionals. Per això fins i tot les viquipèdies amaguen el que no toca i no es parla del que pot malmetre mites. Comparar les versions castellana i catalana de la wikipèdia ja dona moltes pistes.

La passió de Camille Claudel és una molt bona pel·lícula, tot i que obvia els personatges secundaris i les seves misèries i ens aïlla de la França real d'aleshores, com ara allò del cas Dreyfus que en algun moment es menciona de passada. França no és un personatge, és un país, però en teníem, de joves, una idea idealitzada, llibertat, socialisme, sindicats, cine agosarat, revoltes romàntiques... Ara resulta que també han perdut pistonada en el tema escolar, vet-ho aquí. 

Una trista història femenina més, que manifesta com han anat les coses a les dones, àdhuc en el mon occidental i avançat, fins fa quatre dies i potser encara avui, malgrat que haguessin caigut en una família culta i benestant o arregladeta. I encara diuen que el feminisme 's'està passant'.