HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA VISTA AL CINEMA I MIRREN DISFRESSADA DE GOLDA MEIR

 

Golda, la pel·lícula estrenada fa poc sobre Golda Meir, malgrat algunes promocions enganyoses, no és una biografia del personatge. Dirigida per Guy Nattiv, guionista, productor i director israelí, se situa exclusivament en els deu dies de la guerra del Yom Kippur, l'any 1973, el mateix del naixement del director.

Aquesta celebració, a banda del sàbat, és la més important del calendari religiós jueu i se centra en l'expiació i penediment del pecat, pel poc que he llegit. Una festa tradicionalment d'oració i serveis a la sinagoga. Israel es trobava en una mena d'estat eufòric després del desenvolupament i desenllaç de la Guerra dels Sis Dies. Va semblar que l'atac de les tropes d'Egipte i Síria, una coalició de països àrabs, va agafar per sorpresa el país tot i que alguns símptomes existien, els quals van ser obviats o desestimats. És possible que amb el recent atac d'Hamas passés una cosa semblant tot i que l'època, les circumstàncies i el context siguin molt diferents.

El Sinaí i els Alts del Golan va ser els escenaris principals del combat, l'objectiu era recuperar els territoris presos per Israel a la Guerra dels Sis Dies. Va ser una guerra horrible, breu i sagnant, es van perdre tres mil soldats israelians, joves i reservistes. Es van fer errades de gruix i la posició de Golda va ser complicada. De les pèrdues de l'altre bàndol potser en sabem menys. Encara hi ha molts aspectes, com passa amb tantes coses, que no s'han esbrinat del tot.

Golda Meir era una dona molt intel·ligent, coneixia el mon i desconfiava dels bonismes pacifistes. Tenia l'habilitat de moure les peces adients, en aquest cas a través de Kissinger, ja que precisava d'ajuda americana. Però els Estats Units precisaven del petroli àrab i, pel mig, encara en el context de la guerra freda, la URSS també jugava les seves cartes. Tot és complicat i voler explicar fets i guerres de forma simplista és una gran errada. Meir ha estat més valorada a la resta del mon que no pas al seu país tot i que allà ha rebut reconeixements diversos.

Helen Mirren es posa en la pell del personatge sota capes excessives de maquillatge, una mica com va passar amb Churchill. Sort que Mirren pot amb tot, fins i tot amb aquests disbarats de caracterització. De la vida passada de Golda Meir en sabrem poca cosa, més enllà d'algun moment en el qual comenta violències antisemites que havia patit de petita, a Rússia. Cal, com en d'altres casos, arribar a casa i refrescar la memòria sobre fets i biografies, per entendre una mica Meir i les seves decisions.  O mirar imatges reals, del passat, en les quals no ens ensopeguem amb una dama lletja i gairebé andrògina, sinó amb una dona real, valenta i patriota al màxim, amb una bellesa juvenil molt especial, carisma i autoritat indiscutible. Malalta de càncer aleshores, fumadora impenitent, cosa que a la pel·lícula es magnifica de forma exagerada, com passava amb Hannah Arendt, oblidant que el tabac té els seus efectes tranquil·litzadors em moments difícils i que, al capdavall, quan has de morir igualment ja passes del tema.

La resta d'actors, amb papers breus, no estan malament, el menys adient és Kissinger, pel meu gust. Kissinger, al capdavall, aconseguirà una pau condicionada al reconeixement, més o menys, d'Israel per Sadat, i el retorn i intercanvi de presoners i cadàvers. Les imatges reals de Golda, a la seva entrevista amb Sadat, amb qui va connectar força, fan pensar que un bon documental hauria estat molt millor. Els intents de pau van fer que es repartissin premis de la pau, també, a Behin i Sadat, anys després. Sadat va acabar assassinat per gihadistes radicals. Va ser un personatge contradictori en molts aspectes, com tants polítics amb poder i bones intencions malmeses per la realitat i l'afany de poder.

El que m'ha agradat més de la pel·lícula és que em parla de coses a les quals, quan era jove, no prestava gaire atenció i acceptava les explicacions simplistes que s'escampen sempre, com si tot fos senzill, un mon mogut per conspiracions de signe divers i fàcil d'arranjar si hi hagués bondat i bona voluntat nadalenca. La visió de les dones amb poder avui ha canviat una mica, aleshores eren tan minoritàries i singulars que era fàcil fer broma amb coses com ara el seu aspecte. En el cas de Golda Meir vaig sentir moltes ximpleries lligades a això de l'aspecte, el cabell, les sabates... 

Amb les seves limitacions i servituds, com ara que la història ens amolla la visió d'Israel, i els altres, fins a l'entrevista amb Sadat, son 'els enemics', resulta un document interessant, ben explicat pel que fa a les misèries dels interessos internacionals, i que, una vegada més, ens recorda la inutilitat de les guerres, per més 'justes' que semblin en determinades circumstàncies. Sento que moriré sense veure allò de la 'pau mundial', què hi farem. De fet, en aquell 1973, passaven moltes coses lletges a prop de casa i a molts altres indrets del planeta.