HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA VISTA AL CINEMA I MIRREN DISFRESSADA DE GOLDA MEIR

 

Golda, la pel·lícula estrenada fa poc sobre Golda Meir, malgrat algunes promocions enganyoses, no és una biografia del personatge. Dirigida per Guy Nattiv, guionista, productor i director israelí, se situa exclusivament en els deu dies de la guerra del Yom Kippur, l'any 1973, el mateix del naixement del director.

Aquesta celebració, a banda del sàbat, és la més important del calendari religiós jueu i se centra en l'expiació i penediment del pecat, pel poc que he llegit. Una festa tradicionalment d'oració i serveis a la sinagoga. Israel es trobava en una mena d'estat eufòric després del desenvolupament i desenllaç de la Guerra dels Sis Dies. Va semblar que l'atac de les tropes d'Egipte i Síria, una coalició de països àrabs, va agafar per sorpresa el país tot i que alguns símptomes existien, els quals van ser obviats o desestimats. És possible que amb el recent atac d'Hamas passés una cosa semblant tot i que l'època, les circumstàncies i el context siguin molt diferents.

El Sinaí i els Alts del Golan va ser els escenaris principals del combat, l'objectiu era recuperar els territoris presos per Israel a la Guerra dels Sis Dies. Va ser una guerra horrible, breu i sagnant, es van perdre tres mil soldats israelians, joves i reservistes. Es van fer errades de gruix i la posició de Golda va ser complicada. De les pèrdues de l'altre bàndol potser en sabem menys. Encara hi ha molts aspectes, com passa amb tantes coses, que no s'han esbrinat del tot.

Golda Meir era una dona molt intel·ligent, coneixia el mon i desconfiava dels bonismes pacifistes. Tenia l'habilitat de moure les peces adients, en aquest cas a través de Kissinger, ja que precisava d'ajuda americana. Però els Estats Units precisaven del petroli àrab i, pel mig, encara en el context de la guerra freda, la URSS també jugava les seves cartes. Tot és complicat i voler explicar fets i guerres de forma simplista és una gran errada. Meir ha estat més valorada a la resta del mon que no pas al seu país tot i que allà ha rebut reconeixements diversos.

Helen Mirren es posa en la pell del personatge sota capes excessives de maquillatge, una mica com va passar amb Churchill. Sort que Mirren pot amb tot, fins i tot amb aquests disbarats de caracterització. De la vida passada de Golda Meir en sabrem poca cosa, més enllà d'algun moment en el qual comenta violències antisemites que havia patit de petita, a Rússia. Cal, com en d'altres casos, arribar a casa i refrescar la memòria sobre fets i biografies, per entendre una mica Meir i les seves decisions.  O mirar imatges reals, del passat, en les quals no ens ensopeguem amb una dama lletja i gairebé andrògina, sinó amb una dona real, valenta i patriota al màxim, amb una bellesa juvenil molt especial, carisma i autoritat indiscutible. Malalta de càncer aleshores, fumadora impenitent, cosa que a la pel·lícula es magnifica de forma exagerada, com passava amb Hannah Arendt, oblidant que el tabac té els seus efectes tranquil·litzadors em moments difícils i que, al capdavall, quan has de morir igualment ja passes del tema.

La resta d'actors, amb papers breus, no estan malament, el menys adient és Kissinger, pel meu gust. Kissinger, al capdavall, aconseguirà una pau condicionada al reconeixement, més o menys, d'Israel per Sadat, i el retorn i intercanvi de presoners i cadàvers. Les imatges reals de Golda, a la seva entrevista amb Sadat, amb qui va connectar força, fan pensar que un bon documental hauria estat molt millor. Els intents de pau van fer que es repartissin premis de la pau, també, a Behin i Sadat, anys després. Sadat va acabar assassinat per gihadistes radicals. Va ser un personatge contradictori en molts aspectes, com tants polítics amb poder i bones intencions malmeses per la realitat i l'afany de poder.

El que m'ha agradat més de la pel·lícula és que em parla de coses a les quals, quan era jove, no prestava gaire atenció i acceptava les explicacions simplistes que s'escampen sempre, com si tot fos senzill, un mon mogut per conspiracions de signe divers i fàcil d'arranjar si hi hagués bondat i bona voluntat nadalenca. La visió de les dones amb poder avui ha canviat una mica, aleshores eren tan minoritàries i singulars que era fàcil fer broma amb coses com ara el seu aspecte. En el cas de Golda Meir vaig sentir moltes ximpleries lligades a això de l'aspecte, el cabell, les sabates... 

Amb les seves limitacions i servituds, com ara que la història ens amolla la visió d'Israel, i els altres, fins a l'entrevista amb Sadat, son 'els enemics', resulta un document interessant, ben explicat pel que fa a les misèries dels interessos internacionals, i que, una vegada més, ens recorda la inutilitat de les guerres, per més 'justes' que semblin en determinades circumstàncies. Sento que moriré sense veure allò de la 'pau mundial', què hi farem. De fet, en aquell 1973, passaven moltes coses lletges a prop de casa i a molts altres indrets del planeta.

QUAN TOTHOM HI ENTÉN MENYS ELS QUE HI ENTENEN

 

Fa alguns dies Agustí Pons, al seu imprescindible 'Dietari Obert' reproduïa un article de Jordi Barbeta ja que, segons explicava, havia raonat molt bé el que ell mateix pensava escriure. Avui m'ha passat una cosa semblant, després de voltar per la xarxa he pensat coses semblants a les que expressa, molt bé, de forma planera i sense pretensions, Jordi Basté, a La Vanguardia. El que m'espanta, més enllà dels molts fets lamentables que, un dia sí i un altre també, s'esdevenen al mon, és la facilitat opinadora de tanta gent, a tots els nivells, sense que al darrere de la majoria hi hagi cap mena de base seriosa ni de reflexió que no fregui la visceralitat o el tòpic. Imprescindible, així mateix, l'entrevista a Ami Ayalon, al mateix diari. Un diari que cap progre llegeix, segons diuen, però que tanta gent cita i copia.

LA CAIXA REGISTRADORA

En 'Els espies', una pel·lícula d’ Henri-Georges Clouzot, el bar és un dels principals escenaris i allà es produeix un dels diàlegs més encertats del cinema. Al lloc hi ha una discussió encesa sobre els polítics, i el protagonista li pregunta al propietari del bar: “I vostè què n’opina?”. I l’altre, sense cap ansietat, respon: “Jo no tinc cap opinió, tinc una caixa registradora”.

La resposta, deliciosament simple, flueix cap aquesta societat que t’obliga a posicionar-te en tot allò que és notícia. Em passa constantment, potser perquè soc un home fàcil, que soc capaç de va­riar el meu relat... o potser perquè amb l’excés de soroll m’estic convertint en un salvatge equidistant en segons quins temes que no en tinc una opinió formada

El cas d’Israel i Palestina és l’exemple perfecte. Tinc amics que arremeten des del ring del quadrilàter perquè el combat de boxa dialèctica és tan fascinant com alarmant. Defensen posicions amb Israel o amb Palestina millor del que ho han fet amb casa seva en els últims temps i es maten (per sort, metafòricament) a Twitter, on tenen congregacions i camarilles que aplaudeixen les seves intervencions brillants mentre, al seu torn, tenen congregacions i camarilles que insulten les seves diabòliques intervencions.

És cert que, amb les seves opi­nions, un aconsegueix fer-se una idea del que succeeix, però la controvèrsia és tan extrema que la base no dona prou per embrancar-se en el debat. I per això són els experts internacionals, tan importants en dies com aquests, en els quals no entens per què les postures en aquesta guerra estan tan cruelment allunyades quan el món cada vegada és més proper.

Hem crescut amb aquesta guerra diverses generacions, des del 1948 amb la creació de l’ Estat d’Israel amb vídeos de morts en blanc i negre fins avui amb imatges amb assassinats reals que semblen sostretes de la PlaySta­tion rodades en 5K. Terrible. I és tot tan complex que en aquests temes històrics i delicats cal donar via lliure als que realment coneixen la situació, perquè no hi ha res més patètic que intentar parlar del que no tens ni punyetera idea.

Jordi Basté, 'La caixa registradora', Opinió, La Vanguardia, 9/10/2023

LES ASPIRACIONS D'UN HOME GRIS, AMB ABRIC I GORRA

Fa alguns anys una escriptora de bon veure que va guanyar uns quants premis literaris de forma una mica sospitosa, va comentar que ni era tan maca com deien ni escrivia tan malament com també deien. Potser tenia raó, cada vegada em sembla més difícil valorar la bellesa i la qualitat professional de forma objectiva. Pel que fa als premis, darrerament s'han premiat llibres molt pitjors que els seus. Crec que la frase, brillant, ignoro si original o no, es pot aplicar en molts casos, un dels quals el de l'actor Richard Gere, a mi mai m'ha semblat tan guapo com deien però tampoc tan mal actor, en tot cas depenia dels papers de l'auca que li feien fer.

La primera pel·lícula que li vaig veure va ser una de molt bona, American gigolo, encara m'impressiona i emociona quan la passen per la televisió, la veritat. Jo pensava que l'enveja a causa de l'èxit sexual i de la bellesa innata era més aviat cosa de dones però en aquella història es posava de manifest que els homes també són força envejosos. En el seu cas, encara avui, em temo que l'èxit sexual té molt a veure amb l'afany de poder. Maria Fèlix, que tenia fama de devoradora d'homes, deia que l'atractiu sexual desvetllava moltes enveges, més que no pas cap altra cosa, fins i tot més que la bellesa. I que una de les causes que més amargava la vida a la gent era la manca d'atractiu. Ella va ser guapa, atractiva i va tenir èxit en molts camps, crec que sabia de què parlava.

Gere ha fet molta historieta romàntica agradable de poca volada però també ha fet bons papers. Però això no sé dir si realment aquest Norman és el seu millor paper fins ara, com he vist escrit aquests dies en algunes ressenyes a la premsa. Em temo que els qui han escrit això no han vist pas totes les pel·lícules  de l'actor i, en el fons, s'alegren de contemplar-lo sense maquillatge, fent de senyor gran una mica desmanegat.

La pel·lícula està força bé, considerant el que hi ha enguany per les cartelleres, però té alguns problemes de guió, s'embolica en excés i si no perdem el fil és, precisament, pel bon treball de Gere i de la resta del repartiment. Norman és una mica el petit Nicolàs, una d'aquestes persones que volen ser influents i tenir coneguts importants i aconsegueixen ficar-se aquí i allà a base d'insistir i fer-se veure. Però el personatge que interpreta Gere és, també, un misteri. I amb el misteri ens quedem. No sabem ben bé que vol, quins objectius té, la seva família ens és més desconeguda que la del Colombo i, al capdavall, tampoc no arribem a saber si és bona persona o més aviat un carallot ingenu i fatxenda.

En els temps que corren pels nostres verals sobta comprovar el pes que té la corrupció en d'altres contrades. La pel·lícula es mou en el context de la societat jueva però els clientelismes i els amiguismes i la cerca de relacions s'esdevenen a tot arreu i en moltes circumstàncies. Una relliscada imprudent pot fer molt de mal i d'això també s'aprofiten els conspiradors. Fa anys, a escola, era habitual fer, de tant en tant, un sociograma, per determinar els grups que es formaven, els lideratges, els rebuigs. No sé si encara s'utilitza aquesta eina, jo diria que molt menys que en el meu temps, la veritat. Descobries els grups i les relacions però incidir en ells i aconseguir millores era molt difícil.

Aquí el nostre protagonista elabora una mena de mapes conceptuals de relacions i estableix, de forma molt amateur, tota una xarxa de favors de poca volada o, aparentment de poca volada. Hi ha moments en els quals la història és molt realista i d'altres en els quals es juga amb la història de forma desacomplexada, gairebé onírica, i potser tot plegat fa que el conjunt no acabi d'agafar el to. Les relacions funcionen però han de ser sòlides, els diletants acostumen a ser descoberts i a pagar el pato quan van mal dades. Jo pensava, innocent de mi, que amb la democràcia milloraríem, en això de les relacions i els coneguts i els padrins, però hem avançat poquet i diria que amb la crisi encara hem anat enrere, com els crancs.

Gere, de qui s'havien dit moltes coses en la seva joventut, ha tingut moltes senyores, oficials i extraoficials, l'actual és gallega, una dama jove i misteriosa, per cert, poc coneguda, de moment. I molt més jove que ell, que és el que toca, sort del Macron, que mostra com les excepcions existeixen i funcionen. Està ficat en bones i diverses causes, cosa que sempre és d'apreciar en aquesta gent que guanya molts calerons. En tot cas amb aquest paper de lluïment li poden donar fins i tot un óscar, qui sap. Té molts globus d'or i un óscar de reconeixement a tota la seva carrera però no és el mateix, ep. 

Aquest  Norman ens cau simpàtic a desgrat, la seva insistència ens fa angúnia i el seu final, compassió. En algun lloc he llegit que és un personatge molt americà. No ho veig tan clar, la veritat, precisament el que salva el conjunt és una certa universalitat d'aquest conspirador sense grandesa aparent.