27.12.23

HISTÒRIES DEL CINEMA TRADICIONAL, TORNADES A VISITAR

 


El dia de Nadal al vespre i a la nit, en un excés imaginatiu dels programadors, a diferents canals es podien veure 'clàssics incombustibles': Qué bello es vivir, Ciudadano Kane, Siete novias para siete hermanos...

Qué bello es vivir i Ciudadano Kane son dos exemples d'antagonisme moral, en una ens trobem una mena d'heroi del fracàs, un noi boníssim, que se sacrifica per tothom i a qui el capitalista dolent del poble enveja i vol estossinar moralment. El noi, per sort, troba una noia del seu braç, una santa, té quatre fills meravellosos i quan es troba amb problemes els amics, parents i coneguts fan pinya per ajudar-lo. És clar que pel mig surt un deus ex machina, que deien, un àngel de la guarda bonhomiós que, de fet, el que vol és promocionar-se al paradís, aconseguint les ales preceptives. El ciutadà Kane és tot el contrari, un tipus egoista, que tot ho vol i acaba amargat i sense amics, proper al Potter de la peli anterior però més complex i que mor recordant la infantesa innocent, en forma de joguina perduda.

Les dues pelis son molt del meu gust, m'agrada veure-les de tant en tant, es troben amb facilitat, les havia tingut en video i dvd, però, malgrat tot, quan les passen per la tele me les miro. La de Capra, sobretot, per Nadal. He trobat a faltar Scrooge, per cert. 

L'altra amb la qual em vaig ensopegar és la de les set noies i els set germans. M'encanta, cada dia m'agrada més. Quan vaig ser progre, com moltes noietes d'avui, vaig passar de desitjar que els germans em raptessin a refusar el suposat masclisme d'un conte encisador. I això que, al capdavall, aquí les dames s'empoderen, sobretot la que tira a matriarca i que fa llaurar tothom dret. 

La pel·lícula es va congriar com un musicalet de sèrie B i va agafar una volada inesperada. Va costar menys de la meitat que Brigadoon, que era l'aposta dels estudis, pel que feia a història romàntica amb música, ball, paisatges bonics i coreografies encertades. Els actors principals no eren dels més coneguts, per als germans es van triar cinc molt bons bailarins, alguns dels quals com Tamblyn, amb grapa acrobàtica. El mateix pel que fa a les noies. 

Els paisatges pintats, de cartró la majoria, han guanyat romanticisme i poesia amb els anys. Els números eren fets gairebé tots als estudis i alguns dels més reeixits es van rodar d'una tirada, sense repetir. Les musiques i el pas cinematogràfic de les estacions ha quedat a l'imaginari dels que som grandets. La primera vegada, quan jo era petita, em va dur a veure-la una cosina més gran i em va encisar. Al cap d'alguns anys la vaig tornar a veure, ja en els seixanta, i em va semblar una cosa rància i tirant a cromo. I després me n'he tornat a enamorar de forma incondicional.

Molta gent de la que hi surt va arribar a molt vella, alguns encara belluguen com l'incombustible i gran actor Russ Tamblyn, condicionat per un físic juvenil a no acabar de fer papers de galant adult, a tot estirar va fer de metge raret a Twin Piks. És un home molt intel·ligent i treballador que ha fet moltes feines i totes bé, amb poques ensopegades. Keel va tenir una segona joventut madura a Dallas, encara estava de molt bon veure. Jane Powell, ballarina de primera classe, va anar fent còmodament, sense matar-se, ben casada i situada, va morir molt gran. Per la xarxa es trobem molts reportatges interessants sobre la filmació, anècdotes diverses, biografies dels actors i ballarins poc coneguts, de tot, vaja. 

En algun moment, a Qué bello es vivir, quan el protagonista comprova com hauria estat la ciutat sense ell, pitjor que Gotham City, sobta que li digui l'àngel que la seva dona és una 'solterona' quan, de fet, treballa a la biblioteca. Eren d'altres temps i tot s'ha de situar en el seu moment. Tampoc els herois de guerra, com el valent germà del protagonista, ens els mirem com abans. Una filla de James Stewart explicava una vegada que el seu pare, que realment va ser un heroi de guerra, de vell patia molt quan pensava en la gent innocent que podia haver mort en bombardejar alemanys. Això demostra que era una bona persona, que pensava i que evolucionava. No tothom ho fa. 

2 comentaris:

EnricVB ha dit...

Ilustrissima Julia, sempre és un gust llegir-te. Has fet un relat de jovenesa magnific que segur que els que hagin vist la pelicula s'hi veuran identificats.. la vaig veure sis vegades en color i una copia en 16mm en b/n.. I no em canso mai de revisionar-la. Llastima que no ho fan sovint com d'altres. A votre service, misenyora.. Bones festes!!

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Enric!

Precisament aquest dia de la peli recordava que fa molts anys, quan 'estudiàvem a la UOC' durant la segona joventut, van passar 'Qué bello es vivir', com fan gairebé cada any, el Pere se'n va anar a clapar i, després de la peli jo estava desvetllada i vaig entrar a un d'aquells xats prehistòrics, -diria que eres tu qui ens havia dit com funcionaven-, i vam estar una estona de xerrera virtua, tu, la Montse Medalla i jo.

Devia ser a finals dels noranta, suposo.