Fa pocs dies algú se'm queixava de la invasió de tradicions exòtiques, com ara el Halloween i em va assegurar que ella celebraria 'sempre' la Castanyada genuïna. Li vaig preguntar si, com feia el meu pare de petit, a pagès, a la Catalunya profunda, resaria les tres parts de rosari preceptives abans de menjar castanyes. No sabia de què li parlava, és clar. Al Halloween li trobo certa justificació ja que hi ha tirada a disfressar-se del que sigui, encara més de monstres i vampirs, i ja es veia que la cosa tindria èxit entre el jovent. L'ET també hi va contribuir.
S'ha escrit molt sobre l'invent de la tradició, títol, per cert, d'un llibre clàssic a l'entorn del tema. Ara ningú no refusa l'arbre guarnit i s'ha generat des de fa anys un negoci de criança d'avets massificats. El Pare Noël vestit de coca-cola també ha fet fortuna. Calders té un conte magnífic sobre un nadal familiar en el qual els reis i el pare noel discuteixen sobre el tema.
Quan jo era petita, al Poble-sec, fèiem reis i prou i encara gràcies. Alguns veïns modernitzats, semblants a aquella parella de l'obra del Benet i Jornet, 'Quan la ràdio parlava de Franco', van començar en els seixanta a celebrar el culte al Papa Noel i fins i tot 'regalaven' aquell dia les joguines, als seus fills.
Alguns sectors de l'església catòlica, progressistes i conservadors, van clamar, sense èxit, a favor del pessebre tradicional i en contra de l'arbre 'protestant'. Tot acaba per conviure, més o menys en pau, si no és que un manat d'iconoclastes acaben per malmetre el que sigui.
A un pis veí, amb àvia de pagès, 'feien el Tió'. Més endavant el Tió es va generalitzar, fins i tot a les escoles, que ho han abduït tot. Les festes populars recuperades, reinventades i excessives han robat molt de temps a la feina habitual, llegir, escriure i comptar, tant o més que no el robaven els rosaris i els mesos de Maria, en el passat gris i remot. La senyora Rigau es va deixar aquest tema a les seves reflexions.
A la família, quan els meus fills i nebots eren petits, ens reuníem la nit de Nadal per fer 'cagar el tió' i no per 'fer el cagatió'. El tió era un bonic tronc rústic. Quan hi ha criatures les festes familiars son molt més divertides. Quan un meu cunyat, propietari i responsable del tió, va ser avi, va perpetrar el sacrilegi, fer-li una cara nova al pobre tronc i plantar-li una barretina. Em vaig queixar, en debades.
La paraula 'cagar' em sembla de mal gust però no la podem defugir, entre cagations i caganers de col·lecció i el molt que la repeteixen a les obres de teatre modernes. Sobre l'escatologia catalana també s'ha escrit força. A gairebé tothom li agradaven els tions amb rostre, menys a mi. No es pot nedar contra corrent.
Ara, a més a més, han escampat tions amb rostre inquietant per Montjuïc. Així se'ls mengin els senglars urbans. Però el fet és que la cosa ha tingut èxit ja que a les criatures això de cercar coses els fa el pes i, al capdavall, a les criatures els fem fer allò que als grans ens abelleix, la servitud de la infantesa fa que per a tot depenguis dels adults i encara bo si t'ha tocat una família maca i amb guilladures inofensives. La canço del Serrat dels 'locos bajitos' és de les més realistes, sobre la qüestió de la dependència infantil, ideològica i material.
Fa anys, molts, El Corte Inglés organitzava uns passis molt divertits amb una mena de putxinel·lis, per Nadal, al so d'una tonada que feia 'cortilàndia, cortilàndia'... Recordo un article d'Espinàs, dels bons temps de l'AVUI, en el qual parlava de les noves tradicions i en com aquell muntatge dels magatzems potser esdevindria 'tradició'. No ha estat així, suposo que per manca de pressupost. Durant uns anys els aparadors nadalecs del Corte Inglés van ser un clàssic esperat.
Tot va i bé però la tendència que humanitza i escolaritza els tions no minva, va a mès, com la proliferació de caganers diversos. Fa anys, al blog, vaig penjar un vers horrible, de protesta, que recuperut, sobre els tions 'moderns' i xarons. M'he conformat amb haver de suportar la visió d'aquests falsos troncs rurals reconvertits en titelles immòbils. Una pel·lícula catalana de terror sobre tions assassins estaria molt bé però la cultura i la cultureta, i fins i tot el 'poble' segurament protestarien i en culparien l'Ayuso. De fet es protesta de tot menys del que s'hauria de protestar seriosament. I ja no celebrem Nadal sinó 'el Nadal' o 'els Nadals' i, fins i tot, la Nitbona i la Nitvella. Ja no és que calquem castellanismes sinó que ho fem amb poca grapa i no amb creativitat, com passava amb mots entranyables tipus 'sacatapus'.
Entre els surrealismes sociològics del present, ni millors ni pitjors que els del passat, s'ha estés, de forma tímida, un corrent que creu que estovar el pobre tió, avui amb 'rostre humà' és quelcom violent i que esperona l'agressivitat infantil. Potser seria una via aparentment 'progre' de contribuir a la desaparició o reducció de la tendència. Però, ai, també hi ha, fins i tot 'tiones', hores d'ara. Estovar tiones encara sembla molt pitjor. En aquest mon de mones pot passar de tot.
MANIFEST
En els meus temps infantils
no feia cagar el tió,
era cosa de pagès
aquesta noble afició.
Tampoc el Pare Noel
corria pels meus verals.
Amb els Reis n’hi havia prou
I ens duien quatre regals.
Quan ja es va bufar cullera
i anàvem menys escurats
vam fer regalets a dojo,
inútils i exagerats.
I el Tió, la noble soca,
botànica i ancestral
va entrar a més llars catalanes
per arrodonir el Nadal.
Més ai, no sé qui devia
reconvertir el tronc remot
en un ninot poca traça
amb rostre de carallot.
Li van fotre barretina,
el van diversificar.
Li pinten cara de ximple
abans de fer-lo cagar.
I ja no és el Tió històric
Ara és el cagatió,
lleig com un pecat mortal
i a sobre, fa molta por.
Si algú creia que érem fins,
gent seriosa i agradable
contempleu la xaronada
d’aquests ninots del diable.
Per acabar d’adobar-ho
el caganer pagerol
ha generat un imperi
de caganers, sota el sol.
Els cagations s’estenen
per comarques i poblats,
n’hi ha un munt a totes les fires,
les escoles i entitats,
a les llars més entranyables,
botigues d’anomenada,
als basars dels bons xinesos
i als mercats d’entre setmana.
Fuig lluny de mi espantaiaies!
Ninot horrible i xaró!
Crema’t al foc d’en Banyeta,
i no caguis més torró.
Retorna ja al noble aspecte
de tronc fort i resistent
que entoma les bastonades
amb cor ardit i valent.
Fora, nous cagations
i caganers de consum,
i barretines vermelles,
tan de bo us tornéssiu fum.
En un Nadal del passat
vaig iniciar una campanya
contra aquests cagations
que em produeixen migranya.
Sovint somnio que m'encalcen,
que són ninots criminals,
que perversos em torturen,
i que em porten tots els mals.
Inútils són les protestes,
prou que ho sé, el món és com és.
Sembla que anem endavant
caminant a l’inrevés.
Ni barretina vermella
al tronc amb cara pintada,
ni polítics caganers,
ni cap altre xaronada.
Endavant molsa aromàtica,
i suro per fer muntanyes
i figuretes de fang,
i res de coses estranyes.
A l’anònim inventor
dels lletjos cagations
desitjo un llarg purgatori
i un Nadal sense torrons.
8 comentaris:
L'avantatja del Pare Noel sobre els reis és que els nens tenen els regals abans i poden jugar totes les festes. Ara, el que no m'agrada és que li pintin la cara al tió i l'hi possin barretina.
Salut.
Això de tenir les joguines abans és una ximpleria, feia més il·lusió esperar i compensar el retorna a l'escola amb les joguines i contes de reis. Per les festes, que es passegin. Vaja, és la meva opinió. Va ser una moda tonta, com tantes altres.
jejejeje...la foto de Montjuïc es más parecida a una invasión galáctica de seres extraterrestres ¡
jajajaja
Doncs a casa ho trobavem molt pràctic, el que potser és una ximpleria és tenir els regals el dia 6 i el 8 a l'escola. Sobretot si tenim en compte que a la Meritxell amb dos anyets, el Pare Nöel li va portar una maqueta de tren elèctric.
Sí, Miquel, fa molta por.
Ja veus que no estic gens d'acord amb això dels regals per Nadal, els Reis et castigaran... La maqueta supos que seria pel papa o la mama, també es freqüent fer regals que agraden als adults,
Amb dos anys que tenia la nena, era pel Papa, o sia el menda lerenda.
Molt bon article i manifest ben addient per recitar el dia de Nadal enfilat en una cadira.
Et faig saber que fa tres anys un alumne de l'Escac va fer un curtmetratge de terror que justament anava d'un tió, d'aquets esgarrifosos, que acabava matant tota la família. Fins i tot es va presentar al Festival de Sitges. Ho sé perquè em vaig deixar enredar per fer-hi un paper. El resultat bastant lamentable, com bé sabem per endevant molts actors quan ens deixem enredar, però ja se sap que la vanitat pel fet de ser l'escollit, sovint ens fa fer coses que no cal fer-les.
Publica un comentari a l'entrada