Avui ha fet un matí d'aquells lluminosos d'hivern barceloní. Feia dies que no anava a Montjuïc, he pujat per les escales automàtiques i, oh, meravella, tots els trams funcionaven. Hi havia poca gent, en comparació amb d'altres dies.
He passat pel Jardí Botànic antic i he pujat fins a la zona de l'estadi per baixar després cap a l'Escola del Bosc, a veure el pobre Manelic, a qui encara no han honorat amb un entorn una mica bonic i digne, reduït a un bolet entre estranys bunyols escultòrics. Les ampliacions de la Fundació Miró han anat deixant tot aquell entorn, ampli i magnífic durant la meva infantesa i joventut, reduït a la mínima expressió. L'Escola del Bosc també ha anat augmentant en ciment i l'antic bosc de pins del pati remot ja no existeix, des de fa anys.
¿Hi ha dona ben nascuda que no fes igual,
si les dissorts paternes veia amb els seus ulls,
com cada dia i cada pia nit jo veig
que treuen més ufana, en comptes de minvar?
Malgrat tot, una sorpresa, l'espai evocador del Generalife i els jardins del Teatre Grec tenien aigua. Al Teatre Grec una colla de jovent, unes quantes noies i un parell de nois, un dels quals semblava el 'profe', assajaven. Una noia repetia una frase que he identificat amb una mica d'esforç mental, pertanyia a l'Electra de Sòfocles.
Quan, amb l'escola, anàvem en alguna ocasió a berenar a aquell indret, totes volíem ocupar el tron més important, que crèiem que devia pertànyer al rei o l'emperador, i en aquells túnels dedicats a espai per als actors suposàvem que hi romanien feres perilloses. Per dalt del teatre grec hi passa un caminet, avui impracticable, que en una ocasió, amb el meu pare, vam pensar que anava qui sap on, però tan sols donava la volta i per això en vam dir 'el camí de l'enganyifa'.
Les paraules de Sòfocles, repetides per la noia, potser aspirant a actriu, que el professor o monitor corregia, m'han recordat un antic dijous grans quan, amb una mestra jove de l'escola, vam anar a berenar allà. Una noia que no devia tenir més de vint anys recitava a l'escenari, de forma magistral, un text que després vaig saber que era de 'Medea'. La professora ens va dir que era una actriu molt jove i molt brillant, Núria Espert, i la vam estar escoltant amb reverència. 'Medea', una obra terrible, la vaig sentir en alguna ocasió en aquelles enyorades sessions de ràdio-teatre, potser per la mateixa Núria Espert.
2 comentaris:
Pàgines viscudes, d'un relat evocador de nostàlgia de la bona.
Salut.
Més que nostàlgia, que també, m'ha fet il·lusió veure gent jove recitant Sòfocles en aquell indret.
Publica un comentari a l'entrada