14.1.24

MARIA CASARES, LA DONA DE LES MIL VIDES

 




A Filmin es pot recuperar el documental 'Maria Casares, la mujer que vivió mil vides`, i al Lliure de Gràcia es pot veure un espectacle teatral sobre la correspondència entre Camus i Casares, interpretat per Rosa Renom i Jordi Boixaderas, i dirigit per Mario Gas. Camus sempre sembla està d’actualitat, he comprovat que he escrit sobre ell en diferents ocasions i que he llegit molts dels seus llibres i un parell de bones biografies.

Maria Casares, malgrat la seva rellevància i personalitat, en ocasions sembla la secundària d’una història amorosa mitificada a bastament, encara més a causa de la mort, tràgica i prematura, de l’escriptor. No és pas que no hi hagi material, un programa d’Imprescindibles, documentals en francès i publicacions diverses, com ara el recull de la correspondència que ara s’ha fet servir per al muntatge teatral. I unes memòries de l’actriu, força interessants.

Fa uns dies vaig veure una entrevista, breu, a Renom i Boixaderas, i vaig tenir la sensació de què la periodista que els entrevistava sabia molt poc de Casares, més enllà dels amors teatrals. Crec que, amb poques excepcions, és avui un personatge poc conegut, el mateix que el seu pare, el gairebé tràgic i controvertit polític Casares Quiroga, un demòcrata republicà moderat més, d’aquells amb bones intencions els quals els fets sagnants de l’època van reduir a poca cosa.

El documental de Filmin, gallec, llarg, excel·lent, tot i que no complet, cosa impossible en el cas d’una vida tan complexa com la de Casares, ens passeja per la història contemporània i per aquella França, mitificada i envejada, que desvetllava la nostra badoqueria per circumstàncies ben explicables, considerant el país en el qual vam néixer i créixer. La cultura francesa és molt hàbil per a les magnificacions de la seva gent. Aquí, a més a més, s’hi barregen, avui encara més, ideologies, sentiments, visceralitats i dèries diverses, i un cert complex d’inferioritat hispànic, que encara cueja. Parlar bé d’Espanya sembla que sigui, segons com, trair Catalunya, potser algun dia superarem aquestes ximpleries.

No dubto de la veracitat amorosa de la parella Camus-Casares però tots dos van tenir embolics diversos i, a més a més, ell va morir jove, qui sap el que podia haver passat en un futur impossible. Era bon home però amb les seves ombres i passions faldilleres, que també el feien patir i sentir remordiments a causa del patiment de la seva dona i qui sap si, en algun moment, de la mateixa Casares. Dir si un va ser o no el gran amor de l’altre és especular. Casares va veure morir amants, parents, amics, fins i tot va sobreviure al seu marit, un interessant actor alsacià, però això dels grans amors de les vides de gent coneguda és encara molt del gust romàntic. Camus queia bé a tothom llevat dels sartrians. Encara que sembli un tòpic no soc l’única en pensar que, per part de Sartre, hi havia, sobretot, enveja a causa de l’atractiu sexual de Camus, que en algunes fotografies sembla ben bé un actor emulant Bogart tot i que hi ha qui, en broma, considerava que físicament també retirava a Fernandel. Els galls dels galliners intel·lectuals també cauen en aquesta mena de paranys.

L’any 1922 es va celebrar el centenari del naixement de Maria Casares, Galícia ha sabut aprofitar el seu record i el del pare i ho ha fet de forma intel·ligent, una mostra és el documental que menciono. Casares i el teatre francès es mencionaven sovint a revistes com Triunfo, que en el seu temps ens semblava la bíblia i que tenia servituds ideològiques evidents, lligades al comunisme pre-transicional, molt present a la revista. Tot i amb això ja m’agradaria a mi, avui, comptar amb aquelles revistes del passat, amb aquells periodistes culturals de categoria i amb els seus admirables continguts.

Aquest documental ens acosta de forma personal i aprofundida a la figura de Casares, una dona singular, amb una vida marcada per la guerra civil, l’exili i la professió. Incansable, compromesa, disposada a córrer riscos, amb actuacions magnífiques i d’altres exagerades i histriòniques, és una de les dames de l’escena més reconegudes i aclamades a França. Aquí va venir tard, en un moment de crisi personal, no se la va acollir com esperava o com calia, o no es va saber situar en el país real que, tot sovint, els exiliats desconeixien.  Però cal pensar que la Transició va representar un terratrèmol que ara minimitzem perquè no va ser ben bé, al capdavall, allò que n’esperàvem. Com sol passar amb tot. El director del documental, Xavier Villaverde (a Coruña, 1958), compta amb una llarga trajectòria, de més de trenta anys, com a director, productor i guionista.