SOBRE UN PASSAT NO TAN LLUNYÀ I ELS SEUS DOGMES DIVERSOS

 

Una rastellera de mals averanys, en diferents moments de l'anomenada Guerra Freda, vaticinaven una possible Tercera Guerra Mundial. Quan jo era petita i joveneta semblava cantat i, gairebé convenient, que totes les generacions visquessin una guerra. Per sort, tot i que sense resultats universals, pels nostres verals el sentiment pacifista i antibèl·lic avui no sembla ja un exotisme. En aquells anys va existir una confrontació constant en el camp cultural, econòmic i ideològic però no pas un enfrontament bèl·lic directe. Cosa que no és cap consol pels afectats d'aleshores i del present, immergits en una situació de violència col·lectiva. Més enllà del mon occidental, la guerra brutal es va manifestar de forma directa i sagnant en molts indrets del món. I encara dura, malauradament.

El cas espanyol va ser paradoxal. Mentre alguns països que havien estat feixistes o col·laboracionistes veien com se’ls restablia, més o menys, una democràcia convencional, aquí, en lloc de reconstruir la república, es va instal·lar, amb suports diversos i malgrat condemnes teòriques, la llarga dictadura franquista. Tot plegat tenia a veure amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats, entre els quals els països democràtics europeus. En el camp cultural les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van incidir en el tema cultural amb el Consell Mundial de la Pau, pel que fa a la Unió Soviètica, i amb el Congrés per a la Llibertat de la Cultura, pel que fa als Estats Units. Amb tot plegat semblava que els espanyols 'érem així' i toleràvem una situació que responia a interessos estratègics més que no pas a la nostra idiosincràcia concreta. Pau, llibertat i cultura son mots molt útils a totes les tendències i susceptibles de definicions a dojo.

Agustí Pons torna a reflexionar a fons, en aquest llibre, sobre la nostre història recent i en com la situació va influir en molts intel·lectuals catalans destacats, els quals, en nom de l’antifranquisme, van prendre partit pel comunisme i van amagar o maquillar les purgues soviètiques i la situació real de l’URSS. En alguns casos per desconeixement però també, molt sovint, per oportunisme i ideologia, consolidant la perillosa teoria sartriana de què no era bo fer trontollar les creences obreres. Tony Judt havia analitzat la realitat i les servituds dels intel·lectuals francesos, durant el període 1944-1956, en relació amb la seva acceptació i ocultació de l’estalinisme, a l’imprescindible ‘Passat Imperfecte’. Pons analitza com ja Lenin havia establert un règim dictatorial de terror ben aviat, en nom, això sí, de bones idees i de la creació de ‘l’home nou’. L'infern, ja ho deien els vells del meu temps, està empedrat de bones intencions.

Agustí Pons ens acosta al paper de molts intel·lectuals catalans destacats i a la seva implicació amb el comunisme o en la seva dependència ideològica de l’URSS. Pons no especula, va a fets concrets i a documents contrastables. El pitjor de tot plegat és que, quan la situació real no es va poder negar, es va aconseguir que es parlés de coses una mica etèries, com ara eurocomunisme o comunisme amb ‘rostre humà’. També recordo allò de 'dictadura, ni la del proletariat'. Ningú no va semblar tenir massa ganes de fer autocrítica, passant per alt contradiccions evidents en les seves trajectòries. Era, aquell, un mon d’homes, amb poques excepcions, la més brillant i directa la de Maria Aurèlia Capmany, una dissident relativa entre aquell conjunt de convençuts que conformaven una mena d’elit intel·lectual no exempta de problemes i de divergències.

Avui la societat ha canviat força però, en aquells anys, la universitat, fins i tot l’educació elemental, en molts casos, era minoritària, cosa que feia que, potser de bona fe, alguns d’aquells intel·lectuals amb títols i publicacions se sentissin més importants del que en realitat eren, a causa de la seva formació i del seu estatus. Però, també, -i això és una opinió meva-, malgrat que l’adoctrinament d’esquerra arribava a associacions diverses, parròquies i grups veïnals de gent obrera, la distància de la gent de la cultura universitària amb la  dels barris pobres, de les barraques, de les escoles deficitàries i dels sectors realment explotats, era molt important. Durant un temps es va lloar el PSUC com a partit integrador, i no li trec mèrit, però el cert és que les dues ànimes del partit, que van aconseguir els seus èxits electorals i la seva implantació a barris pobres i humils, van acabar per no tenir una unió tan idíl·lica com semblava.

El llibre, sense ser exhaustiu ni feixuc, sinó planer i entenedor, ens evoca molts personatges del mon acadèmic, literari, artístic, periodístic: Alfonso Comín, Xavier Folch, Váquez Montalbán, Solé Tura, Antoni Tàpies, Manuel Sacristàn, Calders, Maria Aurèlia Capmany, Espriu i molts altres, actors principals o secundaris, els quals, més enllà de les seves contradiccions, ens evoquen un temps en el qual el debat era frequent i tot semblava en ebullició ideològica. Una part dels conversos al comunisme procedien de sectors familiars franquistes, fins i tot. Uns quants sectors rellevants de l’església catòlica es vam implicar en el fervor per una esquerra esperançadora. Ser catòlic, -o cristià-, i comunista ja no era una contradicció. A través de moltes parròquies la ideologia va fer forat a tot arreu i Montserrat va esdevenir un indret de culte, també polític. 

Agustí Pons (Barcelona, 1947), periodista i escriptor, ha treballat a molts diaris i mitjans de comunicació i ha reflexionat i escrit sobre l’època, a fons i de forma coherent. Hi connecto força per un tema generacional i en els seus llibres expressa opinions lúcides i raonades. Ha manifestat que no li ha estat fàcil escriure i publicar aquest llibre, en el qual mostra un gran respecte per la gran majoria dels personatges citats, encara que n’hagi d’evidenciar les errades i les servituds. No és senzill, en èpoques complexes, lluitar per la llibertat, un terme complex, i haver d’admetre que les bones idees son de vegades més perilloses que les dolentes ja que en nom de virtuts diverses es fan i s’han fet moltíssims disbarats. Que la solució per no destarotar les masses sigui pensar que cal amagar les coses a segons quins grups de població mostra, de fet, un elitisme inquietant i discriminador.

Els llibres i articles de Pons ens acosten a allò que passava quan jo era jove em els seixanta i els setanta del segle XX, i no m’adonava de les coses o acceptava els discursos dels saberuts i la literatura política que es presentava com a indiscutible i veraç. No estar amb els qui dominen la ideologia vigent aïlla i no és gens senzill tenir opinió pròpia. En el present també hem patit desqualificacions a persones molt vàlides que, per exemple, no eren ni son independentistes. El pitjor no és haver-se equivocat o haver escoltat massa cants de sirena, sinó més aviat no endegar després reflexions, diàlegs ni debats. En uns altres temps el llibre d’Agustí Pons hauria generat més soroll mediàtic però molts dels personatges que hi trobem ja no son entre nosaltres i el debat que es genera quan passa el temps respon més a relats oportunistes que no pas al desig de reflexionar a fons sobre tot plegat. Un llibre que cal tenir, llegir i rellegir, sense complexos i amb ganes de meditar sobre la, sempre relativa, veritat. Potser ens cal viure sense grans idees imprecises ni enmig de somnis sobre futurs imprevisibles. I sense intentar 'convertir' ningú a cap dogma sigui religiós, polític o nutricional.