BALADA DE LA JOVENTUT ARDIDA
La llum del sol s’esquitllava
vora la platja dels morts,
matinejaven sirenes
a la roca dels voltors.
Amb la motxilla de sarja
enfilàvem corriols,
i baixàvem a les cales
per banyar-nos i fer un mos.
La llum del sol flamejava,
s’obrien els gira-sols,
les vinyes d’or i maragda
retratàvem des del port.
Volíem llogar una barca
per fer camí cap al nord,
on segons un vell poeta
tot és net i esponerós.
Cantàvem cançons amables,
collíem mores i flors,
una esperança de nacre
es covava als nostres cors.
Ens van dir que a les contrades
més enllà dels set turons
tindríem taula parada
i feina, casa i un hort.
Vorejàvem atzavares,
a les sabates, la pols,
a l’infinit s’encrespava
el mar vora els farallons.
D’aquells dies de miratges
me n’han quedat pocs records,
més enllà de les muntanyes
tot era encara més fosc.
Joventut, com m’enganyaves
quan grimpava pels pujols,
amb un ramell d’esperança
i la frescor d’una font,
i un llibret a la butxaca
fet de terra, d’aire i foc,
i de l’aigua esmunyedissa
d’oceans de tots colors.
2 comentaris:
M'agrada, una manera molt poètica de reflectir la nostàlgia.
Salut.
Gràcies
Publica un comentari a l'entrada