24.3.24

GRAFOMANIES DEL DESIG

 


Avui, dia de Rams o de la Palma. Gairebé cada any escric al blog sobre dies assenyalats i fets recurrents. Una mica com allò de l'arribada de les castanyeres, a 'Incerta Glòria'. Hi ha temes adients als joves i que, per tant, demanen redactors nous cada any però d'altres es poden fer extensius a la gent vella (un adjectiu encisador que avui s'ha volgut transformar en un penjament), que pot comparar costums i facècies. Veig que tinc més de tres mil entrades, en aquest blog, algunes de llarguetes. Amb una amiga ens escrivim cada dia des de l'arribada de la pandèmia, ja portem a prop de mil tres-cents emails, alguns amb adjuncions de música, poemes i imatges diverses. I si compto llibres publicats i no publicats, poemes seriosos i poemes de circumstàncies i d'altres cosetes, no sé quin pes de paper imprès podria generar, al capdavall. A una companya jove d'un curs de dibuix li vaig dir que jo era grafòmana i em va preguntar si això era alguna malaltia. Potser sí, qui sap. Tambe he llegit tant o més, tot va lligat, el llegir no m'ha fet minvar l'escriure ni la capacitat de fer el  dinar quan cal.

Grafoman era el Baró de Maldà, no sé si n'hi ha hagut més, suposo que sí i que és un mal universal però potser més minoritari del que sembla. Els excessos espanten, hi ha qui s'ha fet molt famós amb algun llibre de qualitat mitjaneta ben promocionat. Aquell noi estrany i guillat de la pel·lícula Suddenly, Last Summer, el qual no veiem però de qui ens n'explica la sensibilitat la seva encara més estranya i guillada mare, escriu un poema cada estiu, fins que no se'l mengen de mala manera uns salvatges de Begur. 

Hi ha gent que em diu que sé moltes coses i sempre dic que les sé per vella, com el dimoni. Els records i la memòria ens enreden, de vegades, però, no sé si la gent menteix de forma conscient, quan m'explica anècdotes vitals, o ho fa sense voler, amb innocència. En tot cas tal dia com avui em venen al cap els Dies de la Palma passats, els de la infantesa, quan tothom anava a l'església i es mudava i la festa precedia una setmana fosca, trista, amb música clàssica per la ràdio, que ja és gros, pel·lícules religioses als cinemes -llevat del divendres, quan tot tancava- i un silenci ambiental una mica angoixant. Però també els de les primeres sortides juvenils, els de les sortides familiars, els que em vaig ensopegar en algun indret relativament llunyà.

Va arribar el sis-cents, vam començar a bufar cullera, i molta gent va començar a sortir, d'excursió per les rodalies o de viatge exòtic, més endavant. Aquests dies un tema recurrent, més enllà de les desgràcies mundials, és el dels viatges, les sortides, els hotels i càmpings plens i la resta. Avui sembla que hem de queixar-nos de tot i repetir que no anem bé, mai no hem anat bè però, evidentment, havíem anat, a nivell personal, social i político-religiós, molt pitjor. 

Espriu, avui una mica de baixa en el rànking dels poetes sublims i nostrats, té un llibre molt simbòlic que es diu 'Setmana Santa', en copio un poema que m'he tobat per la xarxa imprescindible dels nostres temps. Això d'internet, per a mi, és una meravella malgrat els riscos apocalíptics que se li atribueixen. Ara es moda dir que Vinyoli i altres son millors, com si les qualitats poètiques es puguessim mesurar d'alguna manera. 


Trenta diners, a Sepharad,
són una grossa quantitat.
Et venc per ells, i fins per res,
no sols aquest despullat pres,
sinó la nostra dignitat,
el cel, els camps, els déus, el blat,
tot el país, de mar a mar,
llengües, costums, passat, futur,
el pensament, la llei, el fur.
És un bon preu, no et costa car.
Només pretenc de rosegar,
segur, tranquil, un tros de pa,
al sol, xau-xau, un os de gos.
Fes i desfés, com si no hi fos.
Vull aquest bri d’un curt present
de vell. Després, que bufi el vent.
Mort jo, i en creu el condemnat,
amb forta mà pren el ramat.
Aparentment brau o lleó,
mai no li tinguis gens de por:
llargs anys de neu han capolat
el poble meu de Sepharad.

Salvador Espriu, Setmana Santa, XX (1971)



3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

El diable sap per diable, no per vell. Tu saps perquè ets una dona sàvia, i encara no vella, sinó gran.

Espriu té un poema que m'agrada molt:

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim,
abans terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

Salut.

Júlia ha dit...

Soc vella i vull ser vella, és una ximpleria això de 'gran', ets gran quan tens deu anys en comparació amb quan en tenies quatre. No entenc aquesta dèria de no voler ser vell, com si fos un penjament, reivindico l'adjectiu!!!!!!!

Francesc Puigcarbo ha dit...

Una vella bella.