L'HOME, LA COL·LECTIVITAT I LA HISTÒRIA ATZAROSA

 

L’atemptat recent al centre comercial de Moscou m’ha trobat acabant de llegir 'Kilómetro 101', de Maksim Óssipov (Moscou, 1963). L’any passat, més o menys per aquest temps, participava en un club de lectura, a la Biblioteca Francesc Boix, coordinat pel periodista Josep Guixà, ‘Putin, l’últim Tsar. Vam comentar el clàssic de Kapuscinski, ‘El Imperio’, amb participació de la traductora Agata Orzeszek, ‘Cinco inviernos’ d’Olga Merino, amb assistència de l’autora, i ‘El hombre sin rostro: el sorprendente ascenso de Vladimir Putin’, de Masha Gessen, i, en aquest cas vam poder comptar amb el periodista Manuel Alias. No soc gaire de clubs de lectura, amb poques excepcions, però aquest va ser excepcional a causa de la tria, la qualitat i el talent de les persones que hi van participar i la tasca del coordinador.

Per més que llegeixis sobre qualsevol tema no en saps mai prou. Més aviat el contrari, quan més llegeixes més t’adones de tot el que no saps i de la complexitat del mon. Amb poques excepcions, les tertúlies televisives i radiofòniques frivolitzen sense vergonya, i la gent realment entesa compta amb el mateix espai que qualsevol expert de fa quatre dies.

Óssipov és metge, com Txèkhov, amb qui se l’ha comparat, però ell mateix ironitza amb aquestes comparacions, sovint inútils, que tant fan el pes a determinats sectors culturals. Va exercir de metge des del 2005 a Tarussa, una ciutat de províncies, a cent kilòmetres de Moscou, un espai per a dissidents diversos. A causa de la guerra amb Ucraïna, després d’haver pensat a fer-ho en d’altres ocasions, es va exiliar, primer a Alemanya i actualment a Holanda. A Espanya s’han publicat alguns llibres seus, pocs. A banda d’aquest, a la mateixa editorial (Libros del Asteroide) podem trobar Piedra, papel, tijera, que potser hauria d’haver llegit abans però que tinc demanat i en espera, I que és pot trobar en català, com ‘El crit de l’ocell domèstic’ (Club Editor).

El poc que he llegit de l’autor es pot emmarcar en això que en diem ‘literatura periodística’, tot i que avui la literatura és molt diversa i fer compartiments especialitzats es complica. A 'Kilómetro 101' Ossipov abasta un període que va des de 2006 fins a 2022. Son narracions poc convencionals, que en ocasions no resulten fàcils de seguir però que son impossibles d’abandonar.

La darrera narració explica la seva sortida del país, com a perdedor, mal mirat pels patriotes adaptats, resignats o entusiastes i per la gent de fora. En aquells primers temps de la guerra amb Ucraïna es van fer ximpleries com ara, en alguns bars, el canvi del nom ‘ensaladilla russa’ per un altre que no fes referència al país invasor. Es van castigar manifestacions culturals russes o artistes diversos a qui Putin havia reconegut mèrits. La cosa, crec, no va passar d’anècdota poca-solta, de ‘quedar bé amb poc gasto’, però tot fa forat. De tant en tant sortien russos que vivien a casa nostra, explicant que estaven en contra de la guerra, atemorits en pensar que els mirarien malament. Alguns reticents nostàlgics, sense voler fer gaire soroll, donaven ‘una mica de raó’ a Putin i condemnaven l’OTAN, sense entrar massa en raons coherents sinó immergits en una mena de visceralitat absurda.

Quan era joveneta, de Rússia i d’altres indrets amb governs comunistes, els progres del moment ens n’explicaven sopars de duro a dojo i alguns ‘moderns i modernes’ que ara son pro-palestins sense matisos, anaven als kibbutz d’Israel a treballar una temporadeta. La frivolitat política i cultural amb la qual es parla del que sigui i les enredades en els quals caiem quan som joves i innocents fan molta angúnia. Per no entrar en el tema de l’antiamericanisme visceral. Una mestra coneguda amb qui coincidia a Rosa Sensat, no sé de quin partit, però m’ho imagino, em va explicar, en confiança, que havia viatjat a la URSS i que havia vist coses horribles i lamentables, però que, és clar, allò no es podia explicar aquí. Vaja, com li passava a Sartre. 

Óssipov ens amolla observacions rellevants sobre un país gran i complex, situant les seves històries humanes en una petita localitat, d’aquestes que no surten gaire als diaris i que conformen el gruix dels estats i els territoris, allunyades, més o menys, dels centres de poder. Hi trobem l’afany pels diners, el pes de les petites corrupteles, una ignorància popular que contradiu afirmacions sobre la gran cultura soviètica generalitzada. O la xacra de l’alcoholisme en aquella societat tot i que Óssipov admet que la cosa ha millorat i que ha minvat la violència contra les dones. 

El llibre ens explica l’anada a alguns congressos, un viatge als Estats Units, i potser hi ha un excés de desengany personal a l’hora de descriure capteniments negatius. Però l’autor sempre reprèn la pietat, la compassió, virtuts o sentiments, i l’amor a una humanitat sovint poc agraïda, coses que avui semblen passades de moda o gairebé rebutjables.

Óssipov no és un desconegut al seu país, ni com a metge ni com escriptor. Ha guanyat premis, ha vist representades i retransmeses per la ràdio obres seves de teatre. Va fundar una editorial especialitzada en medicina, música i teologia. Va organitzar una fundació benèfica per garantir la supervivència a l’hospital i millorar-ne l’atenció. Per la xarxa es pot trobar molta informació sobre ell i entrevistes molt interessants. El seu pare era escriptor, va patir la censura a fons, i un seu avi, també metge, va romandre deportat al Gulag des 1932 a 1945 i aleshores, pels motius polítics descrits, es va haver d’instal·lar a Tarussa. Un llibre que desvetlla admiració i curiositat i un escriptor que avui es considera un dels més rellevants de la literatura russa.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20220126/7992106/osipov-piedra-papel-tijera-ruso.html

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20160505/401565276327/la-vida-es-preciosa-en-el-plano-individual-y-terrible-en-el-colectivo.html