L'HOME, LA COL·LECTIVITAT I LA HISTÒRIA ATZAROSA

 

L’atemptat recent al centre comercial de Moscou m’ha trobat acabant de llegir 'Kilómetro 101', de Maksim Óssipov (Moscou, 1963). L’any passat, més o menys per aquest temps, participava en un club de lectura, a la Biblioteca Francesc Boix, coordinat pel periodista Josep Guixà, ‘Putin, l’últim Tsar. Vam comentar el clàssic de Kapuscinski, ‘El Imperio’, amb participació de la traductora Agata Orzeszek, ‘Cinco inviernos’ d’Olga Merino, amb assistència de l’autora, i ‘El hombre sin rostro: el sorprendente ascenso de Vladimir Putin’, de Masha Gessen, i, en aquest cas vam poder comptar amb el periodista Manuel Alias. No soc gaire de clubs de lectura, amb poques excepcions, però aquest va ser excepcional a causa de la tria, la qualitat i el talent de les persones que hi van participar i la tasca del coordinador.

Per més que llegeixis sobre qualsevol tema no en saps mai prou. Més aviat el contrari, quan més llegeixes més t’adones de tot el que no saps i de la complexitat del mon. Amb poques excepcions, les tertúlies televisives i radiofòniques frivolitzen sense vergonya, i la gent realment entesa compta amb el mateix espai que qualsevol expert de fa quatre dies.

Óssipov és metge, com Txèkhov, amb qui se l’ha comparat, però ell mateix ironitza amb aquestes comparacions, sovint inútils, que tant fan el pes a determinats sectors culturals. Va exercir de metge des del 2005 a Tarussa, una ciutat de províncies, a cent kilòmetres de Moscou, un espai per a dissidents diversos. A causa de la guerra amb Ucraïna, després d’haver pensat a fer-ho en d’altres ocasions, es va exiliar, primer a Alemanya i actualment a Holanda. A Espanya s’han publicat alguns llibres seus, pocs. A banda d’aquest, a la mateixa editorial (Libros del Asteroide) podem trobar Piedra, papel, tijera, que potser hauria d’haver llegit abans però que tinc demanat i en espera, I que és pot trobar en català, com ‘El crit de l’ocell domèstic’ (Club Editor).

El poc que he llegit de l’autor es pot emmarcar en això que en diem ‘literatura periodística’, tot i que avui la literatura és molt diversa i fer compartiments especialitzats es complica. A 'Kilómetro 101' Ossipov abasta un període que va des de 2006 fins a 2022. Son narracions poc convencionals, que en ocasions no resulten fàcils de seguir però que son impossibles d’abandonar.

La darrera narració explica la seva sortida del país, com a perdedor, mal mirat pels patriotes adaptats, resignats o entusiastes i per la gent de fora. En aquells primers temps de la guerra amb Ucraïna es van fer ximpleries com ara, en alguns bars, el canvi del nom ‘ensaladilla russa’ per un altre que no fes referència al país invasor. Es van castigar manifestacions culturals russes o artistes diversos a qui Putin havia reconegut mèrits. La cosa, crec, no va passar d’anècdota poca-solta, de ‘quedar bé amb poc gasto’, però tot fa forat. De tant en tant sortien russos que vivien a casa nostra, explicant que estaven en contra de la guerra, atemorits en pensar que els mirarien malament. Alguns reticents nostàlgics, sense voler fer gaire soroll, donaven ‘una mica de raó’ a Putin i condemnaven l’OTAN, sense entrar massa en raons coherents sinó immergits en una mena de visceralitat absurda.

Quan era joveneta, de Rússia i d’altres indrets amb governs comunistes, els progres del moment ens n’explicaven sopars de duro a dojo i alguns ‘moderns i modernes’ que ara son pro-palestins sense matisos, anaven als kibbutz d’Israel a treballar una temporadeta. La frivolitat política i cultural amb la qual es parla del que sigui i les enredades en els quals caiem quan som joves i innocents fan molta angúnia. Per no entrar en el tema de l’antiamericanisme visceral. Una mestra coneguda amb qui coincidia a Rosa Sensat, no sé de quin partit, però m’ho imagino, em va explicar, en confiança, que havia viatjat a la URSS i que havia vist coses horribles i lamentables, però que, és clar, allò no es podia explicar aquí. Vaja, com li passava a Sartre. 

Óssipov ens amolla observacions rellevants sobre un país gran i complex, situant les seves històries humanes en una petita localitat, d’aquestes que no surten gaire als diaris i que conformen el gruix dels estats i els territoris, allunyades, més o menys, dels centres de poder. Hi trobem l’afany pels diners, el pes de les petites corrupteles, una ignorància popular que contradiu afirmacions sobre la gran cultura soviètica generalitzada. O la xacra de l’alcoholisme en aquella societat tot i que Óssipov admet que la cosa ha millorat i que ha minvat la violència contra les dones. 

El llibre ens explica l’anada a alguns congressos, un viatge als Estats Units, i potser hi ha un excés de desengany personal a l’hora de descriure capteniments negatius. Però l’autor sempre reprèn la pietat, la compassió, virtuts o sentiments, i l’amor a una humanitat sovint poc agraïda, coses que avui semblen passades de moda o gairebé rebutjables.

Óssipov no és un desconegut al seu país, ni com a metge ni com escriptor. Ha guanyat premis, ha vist representades i retransmeses per la ràdio obres seves de teatre. Va fundar una editorial especialitzada en medicina, música i teologia. Va organitzar una fundació benèfica per garantir la supervivència a l’hospital i millorar-ne l’atenció. Per la xarxa es pot trobar molta informació sobre ell i entrevistes molt interessants. El seu pare era escriptor, va patir la censura a fons, i un seu avi, també metge, va romandre deportat al Gulag des 1932 a 1945 i aleshores, pels motius polítics descrits, es va haver d’instal·lar a Tarussa. Un llibre que desvetlla admiració i curiositat i un escriptor que avui es considera un dels més rellevants de la literatura russa.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20220126/7992106/osipov-piedra-papel-tijera-ruso.html

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20160505/401565276327/la-vida-es-preciosa-en-el-plano-individual-y-terrible-en-el-colectivo.html

PUTIN, D'ESPIA A PRESIDENT, EL PODER ABSOLUT COM A FITA

Aquests dies, per tristes raons, la figura de Putin ens resulta terriblement propera. La BBC compta amb una minisèrie de tres capítols, molt interessant, visible a MOVISTAR, i que crec que encara es queda curta pel que fa a molts aspectes, tant del personatge com del seu entorn i del context mundial en el qual es va produir el seu accés al poder. Es diu: Vladimir Putin. D’espia a president.

Vladimir Putin va ser, com gairebé tothom sap, un espia, però un espia poc rellevant i sense èxit, un buròcrata amb aspiracions frustrades. L’antiga URSS va comptar, en el seu cinema, amb un James Bond propi, Max Otto von Stiertlitz, que feia de les seves durant la guerra freda i que va ser molt popular per aquells verals, tot i que aquí en sapiguem poca cosa. Era un home ben plantat, però auster, fidel a la dona i sense vicis. La sèrie de televisió sobre el personatge, pel que sembla més repetida a Rússia que Verano Azul aquí, es diu Disset instants d’una primavera. Avui per la xarxa es troba gairebé tot i també es pot comprar la sèrie. 

Tot i que el personatge ha estat interpretat per diferents actors, el més emblemàtic dels quals va ser Viacheslav Tíjonov, qui va morir l’any 2000, als vuitanta-un anys. L’actor va fer moltes més coses però la seva fama va restar lligada a l’agent secret i és un mite al seu país. És una llàstima que no tinguem un accés més habitual al cinema i televisió que gaudeix d’èxit més enllà de les nostres fronteres, expliquen molt més sobre la idiosincràsia de les persones i els pobles que no pas els manuals convencionals o els articles saberuts. I no em refereixo al cinema de culte sinó als productes de consum.

Molts biògrafs de Putin insisteixen en el pes de la imatge de ficció del personatge de la sèrie russa en el Putin infant i jovenet i en la seva vocació com espia. Però, ai, com ja vam comprovar amb els llibres de Graham Green, més realistes, això de ser espia té moltes servituds i contradiccions. La sèrie de la BBC incideix en els motius i les influències que van marcar el camí, terrible però exitós, fins al moment, de Putin. Manca d’escrúpols, ambició, incoherència en molts moments... De fet aquí no ens el preníem seriosament, em sembla, però James Bond matava sense manies quan calia, en nom del bé comú universal.

La sèrie de  la BBC explica moltes coses, potser en podria explicar moltes més. Però cal saber el passat del personatge si es vol entendre la seva decisió actual d’envair Ucraïna. Encara hi ha una certa reticència, per part de determinades esquerres, en admetre que la URSS no va ser mai allò que ens deien o volíem pensar. Moltes vegades has d’escoltar que els americans fan el mateix o pitjor i potser en ocasions ho han fet, és clar. Però assolir el poder absolut és més difícil als Estats Units, de moment, que no pas a Rússia o Turquia, em sembla. 

A la sèrie hi surten persones que no havíem vist ni sentit fins ara, la filla de Yeltsin, per exemple. O els supervivents dels intents d’assassinat perpetrats per gent propera a Putin i que fan nosa. I els parents dels qui van morir, com la vídua de Litvinenko, ja que els tentacles del poder son allargats i ni tan sols estar refugiats a la suposadament pacífica Anglaterra és garantia de res. Els enverinaments sembla no es van esvairamb els temps dels Borgia, sempre surten productes nous per acabar amb qui destorba massa o el poder absolut considera traïdor. Pel que fa a les novel·les de Green, al Factor Humà enverinen un pobre innocent sospitós amb uns cacauets contaminats. Als oligarques russos rics Putin va acabar per aconsellar-los no fer política, com diuen que feia Franco qui va comentar a algú, (en castellà, és clar), faci com jo, no es fiqui en política. Algun d'aquests oligarques russos que va sortir repatani va acabar mort o a la presó, malgrat ser econòmicament poderós.

La sèrie ens mostra un Putin fred, gèlid, vaja, hi ha poques referències personals, íntimes, el personatge sempre ha blindat la seva vida privada. La seva primera dona surt de passada, a les filles no les veiem mai, en algun moment no té més remei que admetre que s’ha separat i s’ha tornat a casar però, vaja, ben poca cosa. Podia haver estat un brètol de barri, violent i anodí, el va salvar i ajudar l’esport, el judo, sobretot. La seva feina a Alemanya, ja al KGB, va ser còmoda, considerant la situació del seu país i els temps convulsos que acabarien amb el mur. Fa uns dies els diaris d’aquí recordaven la seva poc coneguda estada a Barcelona, en l’època olímpica, acompanyant l’alcalde de Sant Petersburg, a tots ells l’ajuntament de Maragall els va obsequiar amb sabates, ja que les duien foradades, i un dels pocs records del futur president de Rússia és com es va enlluernar a MERCABARNA, amb tota aquella varietat de menjar.

Putin es va adaptar al nou moment, hi havia oportunitats per fer calaix, calia cercar influències adients. Les oligarquies ambicioses van fer l’agost ben aviat o potser ja tenien el coixí fet. L’alcalde de l’antiga Leningrad era un corrupte manifest. Putin, poc afeccionat a intervenir en els mitjans de comunicació, es va anar reconvertint, en un documental va sortir en el seu cotxe, conduint mentre, de fons, sonava la música de la famosa sèrie de televisió. Després va venir l’etapa a Moscú, a prop de Yeltsin, un es va aprofitar de l’altre però Putin era més jove i no bevia com una esponja. Al capdavall Putin el va succeir i es va transformar en algú suposadament més mediàtic, l'home més sexi de Rússia, segons enquestes, no sé si fiables, gràcies a assessors diversos. La sèrie ens recorda la guerra de Txetxènia, encara tan poc coneguda per nosaltres, i que va contribuir a augmentar el seu prestigi en una època en què anava de baixa, amb sospitosos atemptats terroristes poc aclarits. I per diferents assassinats d’opositors, com el de la periodista Politkóvskaya, una de les poques veus que incidien en el tema txetxè sense manies.

La sèrie té moments estranys, altament inquietants, com ara un dinar amb els polítics del moment, amb Bush fill, un altre personatge ben tèrbol però limitat per un sistema, segurament defectuós, però amb un control més sòlid sobre el capteniment presidencial. Contemplant la concurrència en aquell àpat tens la percepció de què vivim menats per guillats perillosos i que, l’excepció, son els pocs espais de temps en els quals algun governant amb poder sembla normalet i assenyat. 

O com un altre moment en el qual Putin canta, davant una concurrència d’actors i actrius ben coneguts que l’aplaudeixen sense manies i molt divertits. Acaba, més o menys, amb la primera guerra d’Ucraïna, de la qual aquí no es va parlar gaire. I constata allò que molts periodistes ens diuen, que no saps mai què passa per dins del cap del personatge, rejovenit gràcies a les intervencions estètiques  aconsellades per un amic seu, l’inefable Berlusconi. El veiem fent tota mena d’exhibicions esportives de tota mena, talment un súper heroi incombustible que no sé pas si en algun moment recorda que és mortal.

Potser Putin passarà, com tothom, però el mon és com és i en vindran d’altres que jo ja, potser, no veure ni patiré. Recordo una antiga pel·lícula alemanya, Nosaltres, els nens prodigi, en la qual un personatge odiós però hàbil, que s’adapta al que sigui amb tal de conservar poder i fer calaix, passa de ser un nazi devot a un demòcrata amic dels americans capitalistes. Al final, per atzar, cau pel forat d’un ascensor mentre se sent el comentari del director dient que no hi ha al mon prou forats d’ascensor per acollir tots aquests personatges. Personatges acomboiats per entorns de pes i fins i tot, en determinats moments, aclamats pel poble, no ens enganyem.

Es aquesta una sèrie imprescindible, interessant, que encara es deixa coses al tinter però que ens fa entendre que això d’Ucraïna d’ara no és una casualitat. Els conflictes, fins i tot les guerres sagnants, en ocasions afavoreixen el poder, incrementen això tan perillós i manipulable que son els signes d’identitat o els patriotismes i que, en ocasions, fan més mal que bé. La informació és pot tergiversar segons convé i les masses srotim al carrer per protestar i reivindicar però també per aclamar. Per això no em refio de les manifestacions massives, ni que siguin per a una bona causa. Ara que s’acosta Setmana Santa recordo que a casa m’explicaven que els mateixos que van anar a rebre Jesús amb els rams d’olivera van anar a veure animats i distrets com el clavaven a la creu. Qui sap, potser no tots, però segurament una bona colla sí que ho va fer.

RÚSSIA AL COR I EL BON PERIODISME LITERARI

 

Hi ha una anècdota sobre Churchill que ignoro si és o no real però, que, en tot cas, resulta adient a moltes circumstàncies, expliquen que en preguntar-li coses sobre els francesos i com eren va respondre què no ho sabia, que n'hi havia molts i no els coneixia pas tots. Això ho podia  haver aplicat, fins i tot, a ell mateix i els anglesos, la realitat humana es molt diversa i cada vegada em sobta més com ens identifiquem amb genèrics com ara els catalans, els espanyols, els mestres o la gent. Encara pitjor, hi ha qui després de quinze dies de viatge turístic per on sigui ja sap com son els d'allà.

El periodista Manel Alías ha passat set anys a Rússia, on va anar a raure de forma una mica atzarosa. Set anys de vivència i convivència poden oferir ja una visió diversa i eclèctica del país i de la seva gent i ha escrit un llibre de gairebé cinc-centes pàgines que té la grapa i la intel·ligència de no pontificar, i d'explicar-nos més aviat el que veu que no pas el que pensa. Un llibre molt ben escrit, que m'ha sabut greu acabar, al nivell del millor periodisme nostrat i internacional que, amb el temps, penso que esdevindrà tot un clàssic a l'hora de reflexionar sobre un present que aleshores ja serà el passat.

Alías ha treballat al país, s'hi ha enamorat, ha format una família mig russa i ha tornat aquí perquè, ens agradi o no haver-ho de reconèixer, amb totes les limitacions i mancances de la nostra petita pàtria, catalana o espanyola, com vulgui cadascú, aquí vivim força bé una gran majoria de gent, de moment.  I, a més a més, el clima també compta. En un antiquíssim acudit, crec que de Chumy Chúmez, un pobre atrotinat manifestava que tenia ganes de tornar al sud per no passar res més que gana. Un noi -de la meva edat-, quimic, que vaig conèixer a les classes de dibuix i que durant tota la vida havia fet cooperació internacional, em va comentar una vegada, quan la Plaça de Catalunya era plena d'homes dormint al ras que, malgrat tot, estaven millor aquí perquè podien trobar amb facilitat, per exemple, aigua potable. No som conscients, tot sovint, dels nostres, potser no prou merescuts, privilegis materials.

El periodista Alías, tot i fer-hi referència, no insisteix massa en la seva pròpia biografia, tan sols quan cal. Ens passeja de forma magistral per uns paisatges complicats, explica el que veu, que és el que han de fer els bons periodistes. I és que tot sovint la ideologia traeix molt bons reportatges. Potser en algun moment no li donaria la raó, com quan manifesta, de passada, que consideraria injust comparar Stalin amb Hitler, en tot cas autors com Haffner, més grans, amb coneixement de causa, ho han fet. I, a nivell personal, m'inquieta molt més quan els grans disbarats s'han fet en nom de bones i generoses causes fraternals que no en el marc dels feixismes evidents i restrictius. En referència a Haffner, també periodista, darrerament els millors llibres d'història contemporània que he llegit son obra de bons periodistes.

Manel Alías divideix el llibre en capítols que es poden llegir gairebé de forma autònoma, de vegades fa alguna anticipació per generar expectatives, però sense abusar del recurs. Tot plegat fa que aquestes gairebé cinc-centes pàgines es llegeixin amb una mena de lleugeresa que cal agrair, i això sense perdre l'excel·lència literària. El periodista ens descriu paisatges, edificis, recorda la història més terrible sense pal·liatius d'aquests que intenten fer més tebi l'horror però, al mateix temps, ens presenta un munt de gent inoblidable, sobretot aquestes velletes resistents, resignades en ocasions però també d'un patriotisme a prova de qualsevol evident realitat que faci minvar el seu amor a la pàtria. Hi ha qui creu que la religió ha estat culpable de molts disbarats però jo crec que el patriotisme ha estat, gairebé, pitjor, tot i que valorar l'origen dels mals oblida que el problema és el tarannà humà, capaç del millor i del pitjor. Al capdavall religions i patriotismes son una construcció ben humana. El millor i el pitjor, com reflecteix la frase d'una jove activista russa que encapçala el volum, sovint van i han anat de bracet.

Els capítols en els quals l'autor ens explica la realitat d'aquell fred, tan llunyà per nosaltres, que quan baixem sota zero ja ens congelem, d'aquells paisatges immensos i poc poblats son extraordinaris. Ens admira l'amor rus per la poesia, per la música, l'instint de supervivència en mitjans hostils i la capacitat per entomar una història contradictòria, terrible en molts aspectes i unes guerres que fan que les dels nostres avantpassats semblin poca cosa, malgrat tot. 

En algunes promocions he llegit que l'autor trenca els esquemes de la Rússia que crèiem conèixer. Personalment, ja no crec conèixer a fons ni el meu barri, tots els meus esquemes vitals s'han anat esberlant amb el pas del temps i la perspectiva sobre la realitat. Tot i que, és clar, he cregut en molts esquemes i tòpics, al llarg de la vida. Religiosos, polítics, sentimentals... Per a tot cal envellir i de vegades penso que això que en diuen la memòria històrica és una mena de trampa per a les noves generacions, que contribueix a la dificultat per fer allò que en castellà en diuen borrón y cuenta nueva. 

Encetem aquests dies un nou any, el recompte del temps és una convenció com qualsevol altra i jo més aviat he comptat el temps per cursos, a causa de la meva professió. Quan era adolescent, en aquells anys del primer West Side Story creia, de bona fe, que tot millorava a nivell mundial. Que les guerres eren en perill d'extinció, aquí i a les antípodes. Que la pau mundial era cosa de dies i que les noves generacions, com la meva, tindrien el mèrit d'haver-la aconseguit,  com a Incerta Glòria una de les seves protagonistes recorda l'entusiasme juvenil republicà que feia creure en un esdevenidor meravellòs. Tot i algunes millores evidents, al menys en una part del mon, i el que ha representat per a la transparència sobre la realitat l'extensió de les xarxes socials, per més que inquietin als dogmàtics les seves possibilitats,  hi ha moltes tragèdies que es fan i es desfan i mai no estem prou vacunats, ni dels virus ni les tragèdies col·lectives empeses per il·luminats dogmàtics i gens empàtics.

Aquest llibre sobre Rússia ha estat, per a mi, una gran lectura, que recomano, tot i que fa temps que m'havia proposat no recomanar res. La contradicció i la incoherencia potser formen part de la nostra genètica. Malgrat parlar-nos d'un país gran, fred i llunyà, aquesta visió entranyable i lúcida de la Rússia de Putin ens ofereix una visió magistral de l'ànima universal dels humans, si és que es pot parlar d'una cosa tan abstracta i imprecisa. Alías ens explica les coses amb una difícil objectivitat i, sobretot, amb bondat i tendresa. És la mirada d'una persona preparada, encara força jove, i, segurament,  en un moment de plenitud personal i professional, cosa que també compta, a la vida.