NOIES DE PAGÈS AMB GANES DE TOCAR EL DOS

Amb una admirable traducció d’Aurora Ballester i una encisadora coberta de la Montse Mayol podem trobar, des de fa un any i mig, més o menys, en català, una novel·la emblemàtica de l’escriptora irlandesa Edna O’Brien (Tuamgraney, 1930), avui resident a Londres i encara, feliçment, viva. La novel·la és la primera coneguda de l’autora, escrita en pocs mesos i publicada l’any 1960, amb trets autobiogràfics i que va generar un escàndol a la Irlanda profunda i catòlica, fins al punt de què un capellà de la seva terra en va cremar alguns exemplars de forma pública, segons expliquen.

Ens explica el procés de creixement conflictiu d’una noia de poble i d’una seva amiga, una visió realista, poètica en algun moment, d’aquestes que desmitifiquen la vida rural i ens mostra com aquella Irlanda no estava gaire lluny de nosaltres, en la mateixa època. La ciutat, fos la que fos, en aquell context, era una esperança, i en podem trobar moltes mostres en la literatura de tots els temps, fins i tot en la contemporània. I és que el problema sovint no es troba en els llocs sinó en les persones i el seu tarannà.

El llibre es va convertir en una trilogia, durant els anys vuitanta van sortir les dues continuacions i, pers sort per a nosaltres, Sidillà acaba de publicar la segona part. Edna O’Brien no és tan coneguda entre nosaltres com mereix, en comparació amb d’altres autores. Ha estat una candidata recurrent al Nobel, un premi tan mitificat com polititzat i controvertit. En castellà podem trobar obra seva, publicada de forma una mica erràtica, i també alguna cosa en català, puntual i escadussera. Tota la trilogia es pot trobar en un sol llibre, en castellà, a preu mòdic, però amb set-centes pàgines juntes, cosa que pot provocar una mica de respecte, segons com.

En algun moment l’ambient i els personatges poden recordar la sèrie napolitana d’Elena Ferrante. L’escriptora italiana, sigui qui sigui, possiblement devia conèixer la trilogia d’O’Brien. I possiblement, així mateix, la situació de la dona a molts indrets era si fa no fa, si era de classe humil, de pagès o de barri, i d’una societat marcada per la moral vigent, el masclisme i el pes de la religió. I a l’Europa catòlica dels anys cinquanta del segle passat. A banda del context geogràfic, social  i polític, a la vida és molt important la família on caus, l’escriptora, com la protagonista de la novel·la, va patir la tragèdia d’un pare alcohòlic i violent i d’una mare integrista religiosa, tot i que afectuosa.

L’autora ha escrit teatre, biografies, guions cinematogràfics, alguns per adaptacions d’obres seves, i articles diversos. Ha rebut lloances de gent que considerem ‘de pes’, Philip Roth, Munro, Banville, Becket i molts altres. Ha expressat opinions no sempre convencionals sobre el conflicte irlandès, cosa que em fa pensar en la dificultat afegida que representa pertànyer a una societat complexa i, sovint, dividida o esmicolada. Les seves crítiques sobre la religió han estat raonades i intel·ligents, més enllà de les condemnes generalistes sobre el tema, sense matisos. Encara que no li hagin donat el Nobel l’autora ha rebut molts premis i reconeixements.

Més enllà d’aquest llibre en concret, he de dir que tinc devoció incondicional pels volums de l’Editorial Sidillà i una gran admiració per la tasca que estan realitzant des de fa anys la Judit Pujadó i el Xavier Cortadellas, tant per la tria de publicacions com pel disseny dels volums. Avui molts llibres ens mostren cobertes ensopides i monocromàtiques, molt allunyades dels bons i imaginatius temps del disseny Fornas, o bé es limiten a reproduir, vingui a tomb o no, pintures famoses, algunes de les quals veiem tan sovint que ens fan avorrir els admirables originals. El color sembla una vulgaritat. Fins i tot a la literatura infantil i juvenil s’ha instal·lat una mena de tendència a la foscor tot i que diria que va de baixa.

Les noies de pagès és també un llibre de creixement i maduració, no hi he sabut trobar l’obscenitat que citen en algunes referències, encara més quan, en el present, el concepte d’obscenitat respon a temàtiques que van molt més enllà del sexe i la seva inquietant descoberta adolescent. Però tampoc no m'estranya que en els anys seixanta fos un llibre escandalós, a Irlanda, o que l'escriptora hagi acabat per guillar a Londres. Hi trobem, així mateix, aspectes poc amables de l’amistat, servituds indefugibles, crueltats inconscients. Ens mostra la complexitat de l’ànima humana, considerant això de l’ànima com un concepte abstracte i difícil d’explicar però del qual en podem copsar grandeses i misèries. Em pregunto, com en molts altres casos, els dels mateixos llibres citats de la Ferrante i els de la joventut d’autores con Ernaux, amb qui també he pensat en algun moment de la lectura, si aquests llibres interessen als homes que, segons diuen les estadístiques i les xifres dels clubs de lectura, llegeixen molt menys, cosa que no sembla preocupar tant com caldria. Els homes que trobem al llibre conformen un ventall extraordinari, amb un gran nombre de lamentables personatges, violents, bruts, bevedors, mediocres, tirant a abusadors de menors o incapaços de reaccionar de forma adient davant d'una realitat galdosa.