CURIOSITATS CINÈFILES I TRENS PERILLOSOS

 

A la sessió de cinema d'avui de la BiblioMusiCineTeca he tingut ocasió de veure Pánico en el Transiberiano, pel·lícula que ha conegut d’altres títols, com ara Horror Expres. És de l’any 1972, una coproducció anglo-espanyola de sèrie B però en la qual podem trobar uns quants elements interessants i, fins i tot, sorprenents. La pel·lícula la va dirigir Eugenio Martín (1925-2023), guionista i director, ajudant de gent important, condicionat per l’època i les possibilitats al seu abast. No va tenir èxits destacables però algunes pel·lícules seves, com aquesta, han assolit amb el temps un estatus de culte que pot costar d’entendre si ens deixem endur per prejudicis cinèfils.

El que sobta més és el repartiment, extraordinari. Un dels motius del passi d’avui ha estat recordar Sílvia Tortosa, actriu sovint mal aprofitada. I a la pel·lícula hi trobem Christopher Lee, Peter Cushing, Telly Savalas, Alberto de Mendoza, Julio Peña, Alberto de Mendoza i uns quants més nacionals i internacionals, immergits en una història que pot semblar surrealista però que no esta tan lluny del tema d’Alien, per exemple. En aquells anys setanta el cinema patia una certa crisi i molts grans actors acceptaven de forma professional treballs que ens poden sorprendre. Martín va comptar també amb James Mason, Lee Van Cleef i Gina Lollobrigida a ‘El hombre de Río Malo’, un d’aquells westerns de l’època, fets amb pocs mitjans i molta imaginació.

Un dels guionistes, Arnaud d’Usseau (1916-1990) va ser un guionista de sèrie B però va fer també d’altres coses molt interessants. Va estar obligat a declarar en tot el lamentable tema de la cacera de bruixes i es va negar a respondre preguntes. Va acabar per marxar cap Europa i en tornar als Estats Units va ensenyar guió a la Universitat de Nova York i a d’altres centres.

La pel·lícula té moments d’humor subtil i molts moments de gran guinyol, amb uns efectes especials tan maldestres que poden fer riure. Es van aprofitar elements d’altres pel·lícules, com ara la maqueta del tren on s’esdevé la història. Però, per altra banda, els actors i les actrius, tot i que les dames tenen poc paper, en general, i Tortosa i Helga Liné fan d’allò que en deien ‘floreros’, estan tots excel·lents. Christopher Lee, elegant i ben plantat i Cushing al seu costat, com en tants altres títols que van compartir. Expliquen que Cushing estava molt trist, feia poc que havia perdut la seva dona, encara jove. Tots dos molt ‘anglesos’, fins i tot en algun moment quan se’ls diu que si no seran ells els monstres comenten ‘Nosaltres? Si som anglesos...’ 

La parafernàlia monstruosa, malauradament, no deixa gaudir del tot de les bones interpretacions, excel·lents per breus que siguin. Un actor que jo trobava molt interessant era Julio Peña, qui, precisament, va morir de forma sobtada poc després d’acabar aquesta pel·lícula. La seva dona era una altra gran actriu, Susana Canales, que el va sobreviure durant molts anys. Un dels espanyols del repartiment que encara és viu actualment és Angel del Pozo, amb aquells ullassos tan macos. I també hi retrobem, tot i que el fan durar poc, el ‘nostre’ Víctor Israel, condicionat pel seu inquietant físic i excel·lent actor. I em deixo molta gent interessant per comentar, afortunadament avui per la xarxa es pot saber 'gairebé tot'.

Pánico en el Transiberiano és avui una distreta curiositat que ja no ens fa por però, al capdavall, l’esquema argumental és el mateix de moltes altres pel·lícules i de molts llibres, la recuperació o aparició d’un ésser alienígena, perdut i retrobat de forma atzarosa al costat de casa, com si diguéssim. O més que no pas atzarosa, a causa de la tafaneria científica mal orientada. Voler saber massa, al capdavall, és un perill que els humans i les humanes no podem defugir mai del tot.