CINEMA D'ABANS QUE HA ESDEVINGUT CLÀSSIC, O AIXÒ EXPLIQUEN

 

Aquest divendres el cinefòrum de Tot Història es va dedicar a la pel·lícula Bande à part. Com que en aquest mon tot son gustos, hi va haver opinions diverses i, pel que vaig poder trobar a les xarxes i a les webs cinèfiles del mon virtual, ens  podem ensopegar de tot. Jo, tot s’ha de dir, soc dels qui pensen, encara més després del pas dels anys, que molt cinema d’allò que es diu nouvelle vague i, en general, molt cinema francès, fins i tot del considerat de culte, està sobrevalorat. El país veí ha tingut molta grapa per potenciar les seves coses, revolucions, napoleons, cançons, literatura i mites diversos. Això crec que és una virtut que a casa nostra i a l’estat espanyol, en general, no és gaire habitual, més aviat el contrari.

Bergman va criticar Godard, no li agradava gens, però lloances i crítiques es fan en moments determinats de la vida i de vegades es canvia d’opinió en molts sentits, amb el pas del temps i les noves experiències. M’agrada molt Bergman però goso dir que té coses que no son tan genials com ens han explicat. Tot és relatiu i avui això del relativisme, amarat de cinisme filosòfic i escepticisme saludable sembla que està mal vist, com també allò de voler ser ciutadà del mon.

Una de les seqüencies més recordades i homenatjades de la pel·lícula és una cursa pel Louvre dels tres protagonistes. Un Louvre amb pocs turistes situat en un París ensopit i molt diferent de l’actual. Una altra seqüència molt valorada i imitada és el ball en un bar, un madison de l’època que, tot s’ha dir, jo havia ballat amb més grapa amb la colla d’adolescents d’aquells anys llunyans.

Trobem molt Godard a les obres de directors que l’admiraven, Bertolucci, Tarantino... Pel meu gust moltes d’aquestes escenes magnificades estan inserides en la gran boutade que és la pel·lícula. Inclosa, ho admeto, a algunes d’aquestes llistes de les cent millors pelis de tots els temps, llistes que son molt del gust de certa intel·lectualitat saberuda. Una vegada vaig sentir a Garci, que també ha anat evolucionant amb el pas del temps, dir que per fer aquestes llistes amb cura s’hauria d’haver vist ‘tot’ el cinema del mon i de la història. I això val pel camp literari i per moltes coses més.

En aquell 1964 el mon semblava canviar i millorar, Espanya inclosa. Fins i tot a Espanya s’havien fet intents de cinema remarcables i el free cinema anglès, pel meu gust, en el seu conjunt, força superior a la nova onada francesa, ens mostrava un mon decebedor, seriós i trist en molts aspectes, més creible que el d'aquest jovent francès vagarós. La pel·lícula té avui, no diré que no, el valor afegit d’aquella dècada dels seixanta, alguns fragments estranyament humorístics i la visió d’un París amb poc trànsit i aparentment força avorrit. El context històric, vint anys tot just després del final de la guerra i poc temps abans del també mitificat maig del seixanta-vuit, no s’hi troba ni s’hi espera. Dels tres protagonistes tan sols es viu encara Sami Frey, discret i encara de molt bon veure encara més recordat pel seu embolic tòrrid amb Bardot que per la seva feina. Anna Karina va ser parella del director en una relació relativament breu i conflictiva i Claude Brasseur, d’una saga actoral històrica va fer moltes coses més.

La història, si és que hi ha història, procedeix d’una novel·leta pulp poc remarcable. A bout de soufflé és un altre títol que, malgrat haver revisitat en més ocasions, també m’ha anat resultant decebedor i ximplet. Hi ha moltes referències literàries una mica pretensioses, en aquesta pel·lícula, com ara que el personatge de Brasseur es digui Rimbaud i una mica de Shakespeare pel mig, sense aprofundir gaire. La música és un punt a favor, Legrand és Legrand. En teoria la pel·lícula parla d’una joventut sense perspectives, en estat de vagància, disposada a robar per passar l’estona. Aquí, i també a França, amb una universitat a l’abast de quatre gats, cosa que al país veí va generar llibres i articles de crítica social, molta joventut treballava força per guanyar-se les garrofes i ajudar a casa. Passo per alt el final, lloat pels entesos però que a mi m'ha fet l'efecte de què el responsable no sabia com acabar la cosa i tirava de personatges improvisats que sorgien de qui sap on. I tot plegat amanit amb un comentari graciós que s'ha interpretat com una mena de crítica profunda al cinema popular del moment.

Pel mig, unes classes d’anglès estranyes, que evoquen Ionesco i el teatre de l’absurd, molt present també a la narració. Les crítiques positives veuen en la pel·lícula poesia, originalitat, homenatge a la llibertat creativa i li atorguen la categoria de clàssic. Per sort, actualment, i encara més quan envelleixes, ja tens, o hauries de tenir, llibertat per dir la teva. Nosaltres també canvien, és clar, amb els anys, les lectures, l’experiència i el cinema acumulat. Per això, aviso, potser d’aquí uns anys, si sobrevisc encara una llarga temporada, contempli de nou Bande à Part i en faci un comentari ben diferent i més amable, contemporitzador i admiratiu. Ara per ara la pel·lícula ha estat per a mi poca cosa més que una distracció amb elements nostàlgics lligats a la meva joventut, això sí. Amb el pas del temps tot és història reinventada, relat, nostàlgia i mite.