A Montjuïc es pot contemplar, de lluny, no és accessible, en el present, el mateix que tantes altres, la Font de Ceres, obra de Celdoni Guixà i Alsina (Igualada, 1787-1848). Guixà va ser un important escultor del seu temps, va fer obres neoclàssiques i barroques, de caràcter civil o religiós, en un temps que ja ens queda força llunyà, en molts aspectes.
Al Poble-sec tenim la 'Plaça del Sortidor' o, també, quan jo era petita 'la placeta'. El nom oficial, ja bandejat del nomenclàtor atzarós, va ser Plaça de Blasco de Garay, el mateix nom del carrer que hi porta. Blasco de Garay té carrers i monuments a diferents indrets hispànics però avui és un altre oblidat. Va ser un mariner i inventor al servei de l'emperador Carles.
Guixà es va formar a Llotja, a Barcelona, va tenir un taller propi i va ser professor d'escultors rellevants, la majoria, avui, menys recordats del que caldria. La Font de Ceres, que avui contempla el Sant Jordi cansat de Montjuïc, amb condescendència (de joveneta en dèiem 'el cavall de bronze', del Sant Jordi aquest), es va inaugurar l'any 1830 i es trobava al Passeig de Gràcia, encara gairebé rural, a l'alçada del carrer Provença.
Es veu que amb els aldarulls de les Quintes, a Gràcia, la font feia una mica de nosa i quan es va començar a urbanitzar el meu barri la van traslladar al Poble-sec. Va donar nom popular a l'incret, fins i tot l'escola de monges franciscanes es deia 'monges del Sortidor' o 'escola del Sortidor'. Les franciscanes van haver de vendre l'escola als potents Maristes fa uns anys, com sol passar amb tantes empreses diverses.
En el temps de les Monges del Sortidor l'escola, que de nom oficial es deia 'de la Consolación', va canviar el nom al de la monja fundadora, Anna Ravell, del Maresme, un nom que sense la qualificació al davant pot passar pel d'una pedagoga catalana laica, fins i tot. Els Maristes han conservat l'Anna Ravell. Quan jo era petita les franciscanes van celebrar el centenari i cantàvem un himne que feia: Madre Ravell fundadora/ un siglo ha que sembró/ semilla tan bienhechora/ que buenos frutos nos dio/ Francisco de Asís al cielo nos guía/ Francisco de Asís y la Virgen María...
El pas del temps permet reciclar-ho tot i canviar el passat com convé al present. Guixà era també el principal autor d'una placa commemorativa dedicada a la Constitució de 1837, que es trobava a la Façana de l'Ajuntament on, malgrat els canvis, revoltes i ensulsiades, va romandre 173 anys, fins i tot quan la plaça de Sant Jaume ja no va ser la plaça de la Constitución. La pobre placa era bufona i no feia mal a ningú però a l'època Trias alguns destroiers van pensar que era massa espanyola i van pressionar l'alcalde a retirar-la, diuen que és al Museu d'Història, això espero.
La Font de Ceres va romandre al Poble-sec des de 1874 fins a 1919. Van dir que era massa gran i que algunes criatures s'hi remullaven. Va patir la Setmana Tràgica, que va afectar l'escola de les monges, i amb tota la moguda de l'Exposició i la urbanització de Montjuïc, va anar a parar on és ara, fa de rotonda artística i, al menys, està força ben cuidada, gairebé sempre.
Guixà va ser co-autor de la Font de Neptú, que també ha voltat per la ciutat i que, després de ser vora mar, com toca al déu nominal, va anar a parar a Montjuïc, al bonic espai de la Plaça del Solstici, un indret emblemàtic que es va malmetre amb tota la parafernàlia de la Fundació Miró. La Fundació, a més a més, es va ampliar a dojo amb el pas del temps i del Solstici ja no se'n canta ni gall ni gallina i encara bo que el monument al pobre Manelic, que va estar un temps desaparegut, va retornar per allà, tot i que acompanyat d'estàtues avantguardistes horribles i 'trencadores'. Sobre Manelic i les seves circumstàncies ja he escrit manta vegades, no em vull fer pesadeta.
Guixà té carrer a la seva pàtria igualadina, va ser autor de la porta d'accés al cementiri vell de la ciutat i d'escultures per a l'església de Santa Maria, desaparegudes com algunes que eren a Tàrrega, o a Santa Maria del Mar i l'Església del Pi, de Barcelona. Més que desaparèixer, un eufemisme, una gran part del patrimoni religiós va ser esmicolat i malmès durant la guerra civil, un tema incòmode i que sovint es passa per alt o es justifica amb estranyes reflexions poc acurades. També es van cremar convents en d'altres ocasions però en aquestes ocasions anteriors no es va esmicolar patrimoni humà, al menys no en la mateixa proporció.
Quan jo era joveneta, amb una colla, passejàvem sovint fins el 'cavall de bronze', fèiem broma i tiràvem pedretes a la Font, de la qual jo, aleshores, en desconeixia la història i no sabia tampoc qui era el senyor Guixà. Recordo la Font de Neptú, amb les seves esfinxs misterioses, avui una mica apilotonades davant de l'església de la Mercè. Es veu que algú d'esperit religiós, del nostre temps i català, va protestar en algun moment d'allò de posar un déu pagà davant de la patrona barcelonina. Hi ha opinions per a tots els gustos.
Jo ja soc gran i voldria que tot es deixés com està i on està però és una aspiració impossible. Quan no es poden canviar coses serioses es derrueixen monuments, se'n fan de nous i es canvien, també, els noms dels carrers, seguint criteris sovint surrealistes i poc entenimentats. Així s'explica la història, com convé a això que avui en diuen 'el relat'. Podria parlar de molts més casos d'iconoclàstia ximpleta però ho deixo, que la gent se m'enfada.
4 comentaris:
No entenc per què se t'enfada la gent, les coses són com són, el que passa es que tenen la pell molt fina. No sabia això de la monja Ravell i el sortidor, em sonava, clar, pel coll d'en Ravell, que no hi té res a veure. A més és Franciscana com el meu patró.
A mi no tan sols no em molesta, sinó que m'agrada que es faci memòria de coses com aquesta que de no fer-ho es perdrien en l'oblit del temps.
Salut.
Tot canvia, amb el temps, i la memòria queda sepultada als arxius. Canvien les estructures i, el pitjor, se substitueixen les llengües, sempre supeditades a l'imperi dels vencedors.
Nosaltres, que portem segles perdent batalles, hem de pensar que la bona gent de cada dia poca cosa coneix de la nostra història i, el que és pitjor, tant se n'hi fot. Així anem.
Gràcies per les teves memòries, Júlia.
Doncs sí, Olga, el pitjor és això del 'menfotisme' que cada dia trobo que s'agreuja, ho disculpo en els joves però em preocupa quan veig que també afecta, i molt, als 'grans'.
UNa abraçada!
És que les coses no son de cap manera, depèn de la visió de cadascú, Francesc, i potser també del moment vital. No ho podem saber tot, quan més gran et fas més t'adones del que no saps.
Publica un comentari a l'entrada