DESCOBRINT JUAN JOSÉ PADILLA, MOLT MÉS QUE L'AUTOR DE 'VALENCIA' O 'LA VIOLETERA'

 

Després d’haver escoltat per la ràdio una entrevista de la Sílvia Tarragona a Marta Figueras vaig cercar a Filmin el documental sobre el músic José Padilla que han dirigit i elaborat Marta Figueras i Susana Guardiola. El documental resulta una mica irregular, aplega filmacions diverses i personatges interessants i ens passeja per un temps apassionant. Amb les seves limitacions i algunes reiteracions musicals a l’entorn dels temes més coneguts, ens acosta a la vida d’un personatge extraordinari, avui poc o gens conegut per les noves generacions. I això encara que alguns dels seus temes hagin esdevingut intemporals, coneguts i cantats per gairebé tothom.

Molts personatges de la generació de Padilla, sobretot els qui van sobreviure a la guerra civil i van fer el que van poder en temps difícils, adaptant-se a les circumstàncies i, fins i tot, corrent el risc de ser utilitats d’alguna manera pel franquisme, han patit un etiquetatge injust i, en ocasions, una mena de menyspreu lligat, ai, a l’enveja habitual que se sent pels triomfadors. Un cas nostrat és, encara, el de Josep Maria de Sagarra, per exemple. Però podria fer una llarga llista. La mateixa Raquel Méller, que retrobem al documental, és poc coneguda actualment, més enllà de quatre tòpics i d’alguns esforços contemporanis remarcables però amb poca difusió mediàtica. Fa alguns anys un 'progre' de pa sucat amb oli em va preguntar que perquè no demanàvem la supressió de la seva font del Paral·lel que, per cert, ha patit vandalismes diversos, ja que havia estat 'de dretes i amiga d'Alfons XIII'. 

Padilla va ser un home d’èxit, amb alts i baixos, el documental mostra un gran respecte pel músic, la seva vida s’explica a partir d’una veu en off, fent veure que és el mateix protagonista qui reflexiona sobre el seu pas pel mon. Hi intervé una seva neta-neboda que és qui te cura del seu llegat. Més enllà de les dades biogràfiques personals el documental ens construeix un mosaic històric, potser excessivament lineal, però prou efectiu. Padilla va ser un home cosmopolita, des de la seva Almeria natal va anar a estudiar a Madrid, després passaria per Barcelona, a l’època de l’ebullició artística del modernisme i, des d’aquestes ciutats, va anar a parar a París i, evidentment, a Buenos Aires. Era aquell un mon convuls, asimètric, amb molts problemes i amb molts entusiasmes, en el qual l’alegria de viure es veuria esmicolada amb les dues guerres mundials i, pel que fa a nosaltres, amb la terrible guerra civil seguida d’una llarga dictadura que encara afecta en molts aspectes la visió del passat.

José Padilla Sánchez va néixer a Almeria, el 1889. Va morir a Madrid l’any 1960. Va ser compositor, pianista, i molts dels seus temes han sobreviscut al pas del temps i s’han convertit en cançons populars de les quals, en molts casos, s’oblida l’autoria: Valencia, El relicario, La Violetera, Princesita, Ça c’est París, Estudiantina portuguesa... Han acompanyat festes, revoltes i entusiasmes populars. Valencia, avui himne comunitari, dedicada a Mistinguette, va recaptar vint-i-cinc milions de francs en un any. Va escriure a bastament per al cinema i grans intèrprets han cantat els seus temes: Méller, Tito Schipa, Barbra Streisand, Sara Montiel, Maurice Chevalier, que resten inclosos a l’obra de cineastes com Ridley Scott, Angelopoulos, Lubitsch, Fellini, Ozu i molts més. Un aspecte prou conegut és el del plagi perpetrat per Chaplin de 'La violetera'. L’any 1989 la UNESCO va declarar la seva música d’interès internacional. Amb seixanta anys va tornar a Madrid amb la darrera esposa, amb intenció de retornar a París, però no va poder ser i es va instal·lar en un xalet que va ser, fins el 2011, la casa-museu del compositor. Malauradament crec que el Museu, hores d’ara, no s’ha recuperat, coses del país que em recorden el trist final del Museu Clarà i d’alguns altres.

L’any 2010, amb motiu del 50 aniversari de la seva mort es van celebrar actes commemoratius a tot el mon i es van col·locar plaques i monuments a diferents espais de països diversos: Síria, Cuba, Argentina, Portugal, França... A París es va estrenar una partitura inèdita, en el marc dels homenatges. Porten el seu nom jardins, escoles, carrers... A Almeria du el seu nom l’Auditori Municipal, el principal espai escènic de la ciutat. A Barcelona, on va fer estades importants i es va relacionar amb la gent rellevant del mon intel·lectual del moment, assistint a tertúlies com la de ‘La Punyalada’ és un gran absent. Que jo sàpiga. Tot i que aquest documental, d’autoria catalana i en el qual podem escoltar persones com Xavier Baladia, o sentir cantar 'La Violetera' a Andrea Motis, es pot considerar també un bon homenatge amb participació catalana. Catalana heterodoxa, ep.

I és que aquests artistes transversals i universals incomoden per diferents motius, per una banda al progressisme ranci hispànic, però aquí, a més a més, per una altra, contradiuen els també rancis motius ‘del relat de país oficial’, una llàstima. La vida de Juan José Padilla, amb molts viatges, èxits, fracassos, uns quants amors i música per tot arreu podria, segurament, fornir material per a una sèrie amb més recursos i ens 'sabe a poco' aquest tast. Per altra banda, però, resulta un documental mprescindible per a un acostament al músic i cal lloar i donar suport a aquests treballs fets amb entusiasme i coratge i donar visibilitat a tanta història gairebé oblidada i a tanta gent que, en un altre país, serien mites nacionals. Em produeixen molta admiració aquests esforços cinematogràfics que mereixen molt més suport i difusió.