INNOCENTS MITES ERÒTICS I CANÇONETES PICONADORES PERÒ AMB ENCÍS

 

Ha mort, molt gran, Anouk Aimée, i, durant uns dies, se l'ha recordat i s'ha lloat la seva personalitat. En general, més enllà dels cinèfils seriosos, crec que per al públic normalet la seva figura fa que es recordi, sobretot, aquella pel·lícula emblemàtica de la segona meitat dels seixanta, Un homme et une femme, de la mateixa manera que la gran majoria de persones grans recorda Hardy per la cançó de les noies i els nois que van emparellats per a enveja romàntica de qui encara no ha trobat l'amor.

Crec que 'Un hombre y una mujer', que menciono en castellà ja que així en dèiem, en aquells anys, més enllà del tema cinematogràfic va ser un d'aquells fenòmens sociològics lligats a la perllongada repressió sexual que, aleshores, ja anava una mica de baixa. A mi, ho admeto, tot i que en aquells temps, i fins i tot ara, en algunes ocasions, deia, a les converses dels entesos, allò que s'havia de dir, la pel·lícula no em va fer el pes.

L'argument em va semblar una mica ximplet i és molt conegut. Dos vidus amb fills, encara molt joves i de bon veure, es coneixen i s'enamoren. A l'hora de consumar el seu amor ella evoca encara, molt a fons, el seu marit. Ell no té tants problemes però se'n fa el càrrec. La dona d'ell es va suicidar, una mica espontàniament, en creure que el xicot havia mort en un accident de cotxe, ja que ell corre curses de categoria i no pas pel Passeig de Gràcia. El suicidi em va semblar una mica posat amb calçador, considerant que la noia té una criatura petita.

Al final se suposa que acaben junts però el director en va fer una continuació molts anys després, amb la parella ja velleta, ell ha perdut la memòria però alguna cosa recorda. Aquesta continuació nostàlgica no estava malament però crec que no calia. I, pel que sembla, aquells amors no van acabar d'estabilitzar-se ni solidificar-se,  per tal de no caure en la vulgaritat narrativa molts fets queden en la penombra.

A la pel·lícula, de forma matxacona i reiterativa, tota l'estona, gairebé, vas sentint allò del dabadabdà, tan pesadet, que va tenir un gran èxit. Josep Guardiola, el cantant, en va fer, com solia passar, una versió en castellà i tot. Trintignant i Aimée eren bons actors i estan molt bé sempre, tot i que tenen coses molt millors, pel meu subjectiu gust cinematogràfic. Un dels marits d'Aimée va ser Pierre Barouh, que surt en els records del personatge, suposo que es devien conèixer durant el rodatge. Aimée, per enveja de les senyoretes el meu temps, es va casar durant una temporada amb Finney.

A banda de la bona promoció que es va fer de la pel·lícula i dels seus valors, que no negaré, el ganxo que en aquell temps reprimits ens portava al cinema era la coneguda 'escena de llit', que avui sembla d'una innocència angelical. Jo treballava aleshores a la Harry Walker perforant fitxes d'aquelles de cartolina, en una petita cabina on totes érem noies. Les converses sobre el tema incidien en l'escandalosa escena i s'especulava de forma femenina sobre si entre els dos protagonistes, quan s'alliten, s'hi havia posat algun llençol o estri protector ja que, de forma inevitable, de bon veure tots dos, 'alguna cosa devien notar'.

El dabadabadà va ser una cançoneta recurrent a festes de ballaruca. Aquell temps no era millor que el present, ni de bon tros, però ens ho sembla en ocasions, ja que érem joves i tot semblava possible en un futur esperançador, malgrat la persistència del dictador i els rancis costums que ens encalçaven. Aquests dies el romanticisme retrospectiu evoca revetlles nostrades, passades pel sedàs de la inevitable melangia. Allò del possible llençol protector no ho vull esbrinar pas, quedarà entre els misteris eròtics d'una època irrepetible. Pocs anys abans, per cert, a causa d'aquell fragment la peli ni tan sols hauria arribat a Barcelona, dabadabadà.

https://www.youtube.com/watch?v=QH42Fo7hpFw