HI HAVIA UNA VEGADA, CAP A PONENT...

 

Avui, en general, hi ha admiració i respecte per Sergio Leone i fins i tot, en general, per les pel·lícules dites, en el meu temps 'de l'oeste'. Quan jo era joveneta i ja des del temps de la meva mare, també es deien 'pelis de caubois' o 'd'indis i americans'. La producció europea es va incrementar, amb resultats diversos i va produir molta brometa i allò pejoratiu de l'espaguetti-western. Després, com passa amb tantes coses, de les quantitats en van sorgir les qualitats i fins i tot les obres mestres. Leone va esdevenir un geni i va comptar amb un altre, per tal d'arrodonir la seva producció amb unes bandes sonores inoblidables, Morricone. I amb molts més genis als equips tècnics, menys coneguts però igualment rellevants.

Tot aquest rotllo introductori ve d'un fet concret, ahir, a la darrera sessió de la temporada del cinefòrum de 'Tot Història' vam comentar la pel·lícula que, per aquesta estranya afició a reinventar títols, a Espanya es va dir 'Hasta que llegó su hora'. Avui la pel·lícula és de culte absolut, es considera un dels dos o tres millors westerns de tots els temps, fins al dia d'avui, és clar, encara se'n poden fer més. Els actors habituals als anteriors èxits de Leone, no hi van participar, per motius diversos. Com que avui tot plegat és gairebé un mite no m'estendre en detalls i anècdotes. Leone ja podia endegar millors pressupostos i va comptar amb un repartiment de categoria, Jason Robards, Charles Bronson -aleshores poc conegut encara-, Henry Fonda fent un dels poquíssims papers de dolent -no sé si son un parell- que va interpretar al llarg de la seva carrera, i Claudia Cardinale, que se'ls menja tots amb patates i que acaba per ser la gran esperança de futur de la societat americana i capitalista en evolució.

La pel·lícula és llarga, lenta, amb molts primers plans i molts silencis. Les mirades parlen i també la música, utilitzada de forma magistral. Esplèndids paisatges, desert d'Almeria inclòs, i, al capdavall, en el rerefons, una història gairebé convencional sobre supervivents, assassins i venjances, explicada de forma molt ben pensada, amb pistes sobre el passat dels personatges, ben dossificades i un final tan poc convencional com toca. Els canvis socials que s'acosten, exemplificats en la construcció del ferrocarril, un símbol més de tants com ens n'ensopeguem al llarg de la pel·lícula, han fet que es consideri aquest un western crepuscular tot i que, en aquest cas, el crepuscle no és tan sols l'evidència d'un final sinó que ens evoca un canvi irreversible. Un canvi no vol dir sempre una millora però potser sí una possible establitat, fràgil com totes, el progrés, en definitiva, tot i que això de progrés és un terme ambivalent i, de vegades, inquietant.

Una gran pel·lícula que s'hauria de poder veure en pantalla gran, això sí. Però, vaja, val més enciam que gana. No sé si la vaig veure en el seu temps, el fet és que en aquell moment no em devia deixar emprempta. Hi ha qui la troba massa llarga, massa lenta, i això també és cert. Però si fos més curta i més ràpida seria tota una altra cosa. Les valoracions sobre qualitats sempre son subjectives i temporals. Hi ha comentaris a doll sobre la pel·lícula, a la xarxa, sobre la música, els personatges, la fotografia, la seva originalitat i les seves singularitats. Avui, més enllà de gustos personals, és ja tot un clàssic de gruix, de pes. Per veure i anar mirant de tant en tant al llarg de la vida, tot i que avui, pel meu tarannà actual, el nombre de morts i assassinats que aplega supera la meva cinefília militant i em fa angúnia, la veritat. M'agraden els cinefòrums tot i que en moltes ocasions no sé si paga la pena parlar massa de segons què, pel·lícules, cinema... sovint entrem en disquisicions intel·lectuals que potser farien riure, en aquest cas, al mateix Leone, tan planer, tan autèntic, si ens pugués escoltar.