BERLANGUIANS, TANMATEIX

 

Fins al mes d’abril de l'any vinent es pot visitar l’exposició que CaixaFòrum dedica al cineasta Berlanga. La mostra transita per diferents aspectes de la seva vida, les pel·lícules, la projecció internacional, les seves pors i les seves dèries i el context històric. Berlanga va viure molts anys, tot i que avui sembla que fins als cent-i-escaig ets relativament ‘jove’. La gent grandeta, fins i tot de mitjana edat, tenim molt present el seu cinema. Algunes seqüències han cobrat vida pròpia en el nostre imaginari.

Interior Berlanga ens ofereix una visió molt personal, irònica i documental a la vegada, de la història d’Espanya, Catalunya inclosa. Hi ha gent que se m’enfada si els dic que els catalans repatanis som molt més espanyols del que ens pensem. Tot crea caràcter i imaginari, és com el catolicisme, que forma part de la nostra identitat, ni que sigui immergit en un refús suposadament sòlid. Al menys, dels qui ja tenim una edat. M'imagino que el jovent, fins i tot el jovent cinèfil i interessat pel tema, ha abduït referents d'una altra mena i ha crescut en un context ben diferent.

Berlanga va crear, de vegades amb algunes irregularitats que el fan més proper, un estil difícil de definir que aplega l’absurd, la sàtira, el costumisme, la caricatura, de vegades tendra i d’altres sarcàstica. És molt espanyol o, més aviat, diuen alguns, ‘valencià’. Aquestes etiquetes sempre tenen una part d’evidència inspirada en capteniments comprovats i una altra de tòpic recurrent. L’exposició compta amb la col·laboració de la Filmoteca Espanyola. Des de fa un temps m’he descarat i ja no faig giragonses raretes per no dir espanyol, espanyola, espanya i d’altres mots del camp semàntic sense que s'hagin d'inserir en gracietes nostrades de mal gust, molt poc berlanguianes, precisament.

A les exposicions de CaixaFòrum sempre hi vaig més d’una vegada, el lloc és agradable, el tinc a prop de casa, la llibreria està molt bé i la cafeteria, també. L’exposició aplega un munt de documentació, potser excessiva perquè no tens temps per mirar-la tota ni, en el meu cas, la vista prou en forma per llegir tanta lletra petita i manuscrita. El millor, per a mi, son els petits documentals sobre el cinema del director, sobretot la petita sala que imita un cinema del passat, a escala reduïda. L’espai que imita una escola històrica també esta bé però els seients dels pupitres son incòmodes. La falla valenciana, l’espai eròtic del contingut del qual t’avisen abans d’entrar o el plató on pots filmar, més o menys, un tràveling no m’han acabat de convèncer.

A la llibreria em vaig comprar la biografia de Miguel Ángel Villena, encara que sé prou coses sobre el cineasta i a internet en trobes també una pila. No vaig poder resistir la temptació. Tinc el meu propi imaginari berlanguià, transversal i divers, amb el Míster Marshall en un dels primers llocs. Sempre m’ha sabut greu que Lolita Sevilla no hagués estat, després, més ben aprofitada. Va filmar unes vuit pel·lícules i es va retirar de forma definitiva en morir el seu marit, a finals dels noranta. Berlanga la va introduir, diuen, una mica per fer passar la genial història del somni americà en època autàrquica per una folklòrica espanyolada, però allò dels americanos os recibimos con alegria ha fet història i molta gent ens en sabem la lletra.

Berlanga ens va fer apreciar actors i actrius hispànics a fons. Alguns van repetir amb ell i d’altres ens van donar grans sorpreses. Mònica Randall, que crec que tampoc no ha estat aprofitada com mereix, conforma amb Saza una parella catalana emblemàtica, en el context d’aquell gran guinyol immergit en l’època de la falange contra el opus. La escopeta nacional va conèixer dues seqüeles interessants però la primera és genial i encara ric ara de moltes de les seves situacions. No entenc que es doblés sencera al català, coses raretes del país.

Una altra imatge inoblidable que em ve al cap sovint, quan m’ensopego amb les ànsies rurals urbanes per promocionar el turisme, malgrat en diguem penjaments, és la de Pepe Isbert fent de Sant Dimas. No tinc una tirada excessiva a experiments com el Grandeur nature i crec que Piccoli no acaba d’encaixar en el mon berlanguià, però en això admeto ser parcial i tenir les meves dèries i manies. Tinc una flaca per Vivan los novios, que no és de les més reeixides, potser perquè la situo en una època molt concreta de la meva vida, i allò de la muerta se està mojando em ve al cap de tant en tant en circumstàncies que no hi tenen res a veure.

A l’exposició incideixen en els finals no-finals de moltes de les pel·lícules, hi ha escenes berlanguianes impressionants i terribles, amb una bona dosi d’humor negre o d’allò que en diuen mala llet, com ara aquella amb el pobre Nino Mandredi arrossegat per força a fer la seva terrible feina. Berlanga, no sense obstacles, ens va situar en un context hispànic que, aleshores, ens avergonyia sense que en tinguéssim cap culpa, més enllà d'adaptar-nos a la supervivència possible. Amb el temps t’adones de què això de ser berlanguià potser és tan espanyol com català i universal, tot i que no sempre s’ha pogut comptar amb algú com ell per explicar-nos la realitat d’aquesta manera, aparentment desacomplexada. La mitificada gauche divine i la seva gent eren molt berlanguians, per exemple. El parc temàtic al volt de la Sagrada Família i el negoci muntat sobre el tema, amb excuses de tot tipus, conformen un mon altament berlanguià.

Pel cinema de Berlanga desfilen totes les classes socials, hi ha aspectes que ens poden semblar del passat però dels quals, avui, en trobaríem una determinada correspondència si algú amb la mateixa grapa fos capaç de mostrar-nos la realitat passada per un mirall estrafet, estrafet però intel·ligent i sense l’humor fàcil que rumbegen determinats humoristes nostrats. Cassen va trobar el paper de la seva vida amb ell, en aquella història nadalenca que fa oblidar la resta d’arguments temàtics de temporada. A casa nostra, a Catalunya, som berlanguians passats per Capri, diria jo. Però berlanguians, tanmateix. En una peli actual que té molt d'èxit, aquesta de la casa en flames, li manca, pel meu gust, berlanguianisme.

M’he deixat molts títols, molts actors i actrius, moltes coses al tinter. No entraré en allò del pla seqüència ni en temes tècnics i artístics que em depassen. Com que tornaré a l’exposició de tant en tant, aprofitaré l’avinentesa per mirar algunes pel·lícules seves altra vegada, així com alguns documentals dedicats a la seva vida i circumstàncies, ja hi haurà ocasió, que no em vull fer pesada.