NIT DE DIUMENGE AL PORT

 

 

 NIT DE DIUMENGE AL PORT

 

Retorna un pelegrí, la fira plega.

El diumenge abalteix les seves trampes

sota les lluminàries excessives

d’un breu castell de focs extraordinari.

Bada la gent amb tanta faramalla,

un nou iot de gent rica al port avara,

i una sirena es deixa retratar

amb els pits recoberts de posidònies

 

Mercadegen els hàbils alcavots

amb el preu de les noies estrangeres,

i un manter fa un farcell amb galindaines

i el terral bufa lleu, sense malícia

Les infanteses suren als records,

les llísseres s’esmunyen sota l’aigua

i les gavines xisclen, excessives,

damunt del mur vençut del trencaones.

 

Arriba una petita barca bruta

farcida de gent pobra i famolenca.

Els vigilants l’empenyen amb les forques

per tal que torni al mar dels desnonats.

Els viatgers que baixen dels creuers

retraten la barqueta amb reverència,

i planyen aquest món tan inclement

on ells, per sort, esmorzen cada dia.

 

Els pirates s’asseuen a les taules

d’un restaurant de molta anomenada

on damunt de les blanques estovalles

s’apleguen menges de colors brillants.

Navalles i cloïsses, llagostins,

espardenyes, llamàntols i garotes,

tot amanit amb vi de les contrades

on les vinyes són fèrtils i agraïdes.

 

La nit s’escampa per damunt la sorra

i amants de tota mena dissimulen

com poden les passions, mig tolerades,

per les autoritats, sota les roques.

La ciutat, orgullosa del paisatge,

evoca els ancestrals temps de pobresa,

quan s’aplegaven, en aquest indret,

les misèries, el fum i la greixina.

 

Un periodista lúcid sense feina

fuig al cinema, a esventar els dimonis

de la impotència. La sirena torna

al seu regne abissal. La lluna plena

es reflecteix al mar. La vida passa

al so d’un esquerdat acordió

que toca un estranger. Les fulles mortes,

comenta un vell, amb ancestral tendresa.

 

 Costa, Júlia. Poemes inèdits