9.7.24

D'UN TEMPS QUE VA SER EL NOSTRE, D'UN PAÍS QUE ANEM FENT COM PODEM... I ENCARA GRÀCIES

 


Ha mort Marta Ferrusola, després d'uns quants anys de patir alzheimer. Va ser un personatge intens i avui puc llegir comentaris de tota mena, alguns de clarament hagiogràfics, molts d'excessivament respectuosos i admiratius i, és clar, uns quants de negatius i ombrívols. Un polític actual, com a lloança, ha dit que 'va estimar molt Catalunya'. Sempre que surten aquests amors eteris i patriòtics recordo allò d'Hannah Arendt quan interpelada sobre si estimava Israel va dir, més o menys, que ella estimava els seus amics i prou. Cito de memòria, aviso. Recordo que en la mort d'un parent meu el capellà oficiant, de la família, va dir, com a cosa positiva, que havia estat 'un bon conductor'. 

Pel que fa, per exemple, a la meva professió, he escoltat en ocasions a mestres suposadament vocacionals dir que 'estimen molt els nens'. De fet, el que s'ha de ser és un professional honrat, treballador i responsable, l'amor va per uns altres camins tot i que ningú no sap què és ben bé això de l'amor, com passa amb tants altres conceptes abstractes. Molts d'aquests i aquestes que manifestaven el seu amor per la infantesa i la pedagogia, a la pràctica, eren una mica lamentables, fins i tot. Ja sol passar. 

Marta Ferrusola és un personatge molt present en el meu imaginari, ella i el seu marit em van caure bé, d'entrada, potser perquè en els inicis de CIU l'alternativa socialista era galdosa i prepotent i amb tirada al sucursalisme després de la mort de Pallach. Marta Ferrusola i Jordi Pujol tenien carisma, un determinat tipus de carisma, i avui, potser per enyorament poc estudiat, el personatge de Pujol sembla reivindicar-se des de molts sectors. La memòria és estranya. En el temps de Tarradellas hi havia molta admiració pel personatge i es va fer poca crítica del seu retorn. Però la gent gran que l'havia conegut, i potser patit, en el passat remot i republicà, com ara el mateix Joan Oliver, no li tenien cap apreci i se sorprenien de l'èxit assolit, ni que fos a les velleses, pel personatge.

En una escola d'estiu del passat remot algú va dir a Pujol, que havia vingut a fer una xerrada, que ell no havia fet res per la democràcia, pel comentari aspre que va fer es va veure que ignorava que el polític havia estat empresonat i havia rebut i patit. El patiment passat no justifica res però cal tenir-lo en compte, també. Pujol li va dir que consultés Vázquez Montalbán, que també participava a l'acte, que tenia 'més experiència i coneixement que no pas ell'. 

Marta Ferrusola sortia a la ràdio, a la tele, suposo que devia cobrar, una cosa que em va sorprendre, amb el temps, va ser assabentar-me de què els polítics i personatges de certa categoria cobraven per coses que la gent normaleta fem de franc i contents.  Ferrusola participava en una tertúlia fent parella amb Judit Mascó i opinava de tot i més. Va amollar alguns disbarats, recordo, jo ho estava escoltant, quan va dir allò de què l'homosexualitat era un 'vici'. Avui també han blanquejat l'expressió, diuen que va manifestar que era 'un defecte'. Quan tot plegat va anar a més va desaparèixer dels mitjans, no pas del tot, però sí una mica. Les seves opinions sobre la immigració, en aquell cas castellana, andalusa, encara més quan Montilla va ser president, son ben conegudes. Una hemeroteca de disbarats ferrrusolians podria conformar un llibre incòmode, però aquí som molt benèvols amb la nostra gent, no fos cas que ens consideressin botiflers, ep. I no entro en allò del negoci botànic i el monopoli de la gespa. 

Vaig admirar i votar Pujol en algunes ocasions. Després, contemplant el passat en perspectiva, ho veig tot d'una altra manera i ja no m'han quedat admiracions incondicionals per ningú, per això no em sorprenen coses com això de la Munro, que tant estranyen al jovent actual. Sé que molta gent coneguda que es considerava pesuquera, fins i tot militant del partit, votava Pujol, altrament no hauria assolit els èxits polítics de l'època. També conec gent que me'l deixava de volta i mitja però que, si se l'ensopegava en algun acte, li feia tota mena de reverències i sorti que encara no hi havia això de les selfies. Això ho he viscut amb d'altres personatges, per exemple, en un altre context, amb el Serrat. 

Sobre Ferrusola i sobre Pujol, he sentit a dir molts disbarats, algunes coses eren més o menys certes i, d'altres, penjaments exagerats per la visceralitat nostrada. En defensa de Jordi Pujol va surar allò de 'la dolenta era ella', això, pel que fa a les dones, també és una constant. I si no 'era ella' era l'entorn del moment.

Quan treballava, a l'escola, el sector pedagògic anticonvergent va xalar amb coses com ara allò boadellà de 'la Ferrusola s'ho fa sola' i genialitats de més mal gust. Un altre aspecte habitual, a l'hora de defensar el pujolisme i els mai aclarits del tot negocis familiars era dir que 'els d'allà n'havien fet de més grosses'. Els d'allà, per als defensors del tema, eren els 'espanyols'. Un problema és que quan el poder dura massa, tant en el cas convergent com en el socialista, s'enquista i té tirada a l'abús, tot i que si les coses van funcionant, mira... I sento dir que, fins i tot en el meu humil ambient, he vist com s'esdevenien sense manies corrupteles modestes com si fossin 'normals'. 

Vivim en un mon en el qual la visceralitat i la brometa de mal gust ocupen el lloc de les crítiques serioses i raonades i el del plantejament serè de solucions possibles. Molta gent sap el que s'hauria de fer, un altre tema és el 'com' i, al capdavall, a mi que no em maregin. Hi ha qui creu que els convergents eren tots burgesos folrats de pasta però vaig conèixer gent treballadora que hi simpatitzava i fins i tot militava en el partit, i no estava, com algú em va afirmar en una ocasió 'podrida de diners'. També he conegut gent molt d'esquerres, àdhuc comunista, que vivia i viu molt bé. 

Jo no militaria mai a cap partit, trobo que deu ser una mena de servitud incòmoda i tinc poca fe en res. Però tampoc no crec que tots els polítics 'siguin iguals', i, al capdavall, entre els que no son 'polítics professionals' també hi ha de tot. I val més un sistema amb política de partits imperfectes que no pas qualsevol altre invent, segons la meva opinió. 

Marta Ferrusola ja feia temps que estava apartada de la vida pública a causa de la malaltia, descansi en pau. Jordi Pujol, incombustible encara, ha ressorgit darrerament per dir la seva o sortir en algunes fotografies, amb les seves ombres i llumetes, no es pot negar que és allò que en diuen 'un animal polític vocacional'. El temps passa i s'emporta records, la memòria ens enganya sovint, i el futur sempre serà imprevisible i atzarós. Per més que alguna gent del present vulgui ser la 'nova convergència' això és impossible, val més que admetin que son i seran tota una altra cosa, vaja. Els Pujols, crec, 'neixen', no 'es fan'. Però, qui sap...

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Era una dona del seu temps, d'un temps que ja no és l'actual. En el bo i el dolent, suposo que com qualsevol primera dama. Ni millor ni pitjor, rancuniosa aixó si. DEP

Francesc Puigcarbó ha dit...

Quan algú mor, tampoc cal excedir-se ni acarnissar-se. Per exemple no considero oportú publicar ara això. Tampoc cal:
https://blocfpr.blogspot.com/2015/02/aixo-no-es-una-dona.html

Júlia ha dit...

Com qualsevol, no, tot un personatge, tampoc crec que morir-te hagi de provocar que no es pugui ser objectiu. No totes les 'primeres dames' son tan 'actives'.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo, fa temps,(2015). de quan no tenien ni un euro per menjar.

Júlia ha dit...

Pensava que era del diari però veig que ho vas escriure tu, he, he.

Tot Barcelona ha dit...

No tinc bon record de Pujol, i no el tinc des que un dia, a primers de 1983, l'any ho recordo, la meva mare va anar a mirar els seus estalvis a la sucursal de Banca Catalana a les Rondes, davant del Mercat de Sant Antoni, (després va ser un Foto/Rondes) i aquesta estava tancada. D'aquí va marcar a Passeig de Gràcia, la seu central, i allà hi havia una multitud de gent.
La meva mare mai va recuperar els seus estalvis.
Com que la història d'aquesta senyora va unida a la de Pujol, i aquesta senyora ja no hi és, prefereixo no opinar.
Si diré, que hi ha persones que tenen l'oportunitat de deixar records imborrables del seu pas per la vida, i que no totes saben aprofitar-ho.
Salut

Júlia ha dit...

És un personatge complex, amb una vida llarga i molts matisos i circumstàncies, en aquests casos tot plegat va lligat al nostre imaginari personal, de forma inevitable, el bo i el dolent i encara ens manca perspectiva per valorar-lo políticament i humana.