CINEMA I PODER

 

Aquests dies estan fent una bona promoció de la pel·lícula sobre Jordi Pujol, més aviat sobre la seva caiguda en desgràcia, crec. No puc anar al cinema actualment, així que no la veuré o potser la veuré més endavant. Les pel·lícules i sèries sobre 'fets reals', amb personatges que encara son vius i tenim molt presents, em fan una mica de por, en general sempre es deixen moltes coses al tinter. Al capdavall el cinema és ficció, com la novel·la. Però tenen èxit si estan ben  fetes, cas de The Crown, és clar que els anglesos son molt bons amb aquests temes.

Sembla que s'ha defugit potenciar la semblança física. Potser millor, no ho sé. Del tema i de molts més temes en sabem sempre de la missa la meitat. Pujol pot desvetllar, encara avui, odis i devocions. Els qui tenim ja una edat avançada en recordem moltes coses i cadascú s'ha fet una mica 'la seva pel·lícula personal'. Segurament, com es comenta aquests dies amb això de la peli, sense que sigui cap novetat, és un personatge amb llums i ombres, com tots, al capdavall. Durant un temps llarg el seu partit, amb ell al capdavant, va connectar amb un públic eclèctic i va aplegar vots de gent molt diferent. Segons la meva opinió no es va comptar a l'oposició amb un personatge amb el mateix carisma. En això de la política el carisma és fonamental, encara que no es vulgui admetre, i Pujol en té força, segons la meva opinió.

Fa poc sentia, per un canal d'aquests rarets, que no es veuen gaire bé, una entrevista que Jaume Barberà feia a Miquel Sellarés, tant Barberà com Sellarés es pot dir que formen part d'una mena de 'saló dels refusats', gent brillant, que va tenir el seu moment i que, en un altre, va ser aviats de la seva tasca. Sellarés lloa Pujol, tot i que el va fer fora, i això que Sellarès va ser un dels fundadors de CIU. Sembla que tot plegat incidia en el tema 'Prenafeta', encara poc conegut, el mateix que tot el tema del Palau i tantes altres coses.

Pujol és molt gran però sembla que va fent, ara sembla que el vulguin rehabilitar i quan mori segurament generarà de nou llibres, documentals i potser sèries. Fa anys em va sobtar la davallada del PSUC quan havia estat un partit molt popular i estimat. Una companya de feina que era del PSUC em va confessar una vegada que votava Jordi Pujol. Molta gent presumia de no votar-lo però els números canten i, afortunadament, el vot encara és secret.

Es feia molta broma sobre Pujol i la seva dona, algunes de mal gust, abans del tema de la famosa 'deixa' i de la confessió famosa, que molta gent considera un error. Hi ha qui creu que coses més grosses de les 'espanyes' han fet menys soroll, potser és així. Durant uns anys es tenia una certa fe en la monarquia, en els governants, encara que se'ls critiqués. Una vegada, no sé a quin programa de la tele, Pujol i Felipe González van tenir una conversa d'alt nivell que ens va sorprendre per la profunditat. De tot fa molts anys, molta gent ens ha decebut però així és la història real i crec que no es pot ser incondicional de res ni de ningú. Amb el pas del temps perds la innocència però, potser afortunadament, les noves generacions ja pertanyen a un altre mon i tenen devocions diferents a les nostres i viuran les seves decepcions i els seus propis desenganys. 

Pujol i la seva època mereixen una sèrie llarga, que no defugi l'entorn i que pugui reflectir, cosa difícil, d'on venim i on hem arribat.  No sé si amb aquest parenostre, del qual no puc parlar ja que no l'he vist ni sé si el veure, aclarirem res o més aviat el contrari. El guionista no m'acaba de fer el pes i sembla que es barregen coses comprovades amb d'altres suposades o intuïdes. La veritat és complexa i la nostra pròpia experiència vital compta molt a l'hora de jutjar fets i personatges. No podem ser objectius, vaja. 

D'UN TEMPS QUE VA SER EL NOSTRE, D'UN PAÍS QUE ANEM FENT COM PODEM... I ENCARA GRÀCIES

 

Ha mort Marta Ferrusola, després d'uns quants anys de patir alzheimer. Va ser un personatge intens i avui puc llegir comentaris de tota mena, alguns de clarament hagiogràfics, molts d'excessivament respectuosos i admiratius i, és clar, uns quants de negatius i ombrívols. Un polític actual, com a lloança, ha dit que 'va estimar molt Catalunya'. Sempre que surten aquests amors eteris i patriòtics recordo allò d'Hannah Arendt quan interpelada sobre si estimava Israel va dir, més o menys, que ella estimava els seus amics i prou. Cito de memòria, aviso. Recordo que en la mort d'un parent meu el capellà oficiant, de la família, va dir, com a cosa positiva, que havia estat 'un bon conductor'. 

Pel que fa, per exemple, a la meva professió, he escoltat en ocasions a mestres suposadament vocacionals dir que 'estimen molt els nens'. De fet, el que s'ha de ser és un professional honrat, treballador i responsable, l'amor va per uns altres camins tot i que ningú no sap què és ben bé això de l'amor, com passa amb tants altres conceptes abstractes. Molts d'aquests i aquestes que manifestaven el seu amor per la infantesa i la pedagogia, a la pràctica, eren una mica lamentables, fins i tot. Ja sol passar. 

Marta Ferrusola és un personatge molt present en el meu imaginari, ella i el seu marit em van caure bé, d'entrada, potser perquè en els inicis de CIU l'alternativa socialista era galdosa i prepotent i amb tirada al sucursalisme després de la mort de Pallach. Marta Ferrusola i Jordi Pujol tenien carisma, un determinat tipus de carisma, i avui, potser per enyorament poc estudiat, el personatge de Pujol sembla reivindicar-se des de molts sectors. La memòria és estranya. En el temps de Tarradellas hi havia molta admiració pel personatge i es va fer poca crítica del seu retorn. Però la gent gran que l'havia conegut, i potser patit, en el passat remot i republicà, com ara el mateix Joan Oliver, no li tenien cap apreci i se sorprenien de l'èxit assolit, ni que fos a les velleses, pel personatge.

En una escola d'estiu del passat remot algú va dir a Pujol, que havia vingut a fer una xerrada, que ell no havia fet res per la democràcia, pel comentari aspre que va fer es va veure que ignorava que el polític havia estat empresonat i havia rebut i patit. El patiment passat no justifica res però cal tenir-lo en compte, també. Pujol li va dir que consultés Vázquez Montalbán, que també participava a l'acte, que tenia 'més experiència i coneixement que no pas ell'. 

Marta Ferrusola sortia a la ràdio, a la tele, suposo que devia cobrar, una cosa que em va sorprendre, amb el temps, va ser assabentar-me de què els polítics i personatges de certa categoria cobraven per coses que la gent normaleta fem de franc i contents.  Ferrusola participava en una tertúlia fent parella amb Judit Mascó i opinava de tot i més. Va amollar alguns disbarats, recordo, jo ho estava escoltant, quan va dir allò de què l'homosexualitat era un 'vici'. Avui també han blanquejat l'expressió, diuen que va manifestar que era 'un defecte'. Quan tot plegat va anar a més va desaparèixer dels mitjans, no pas del tot, però sí una mica. Les seves opinions sobre la immigració, en aquell cas castellana, andalusa, encara més quan Montilla va ser president, son ben conegudes. Una hemeroteca de disbarats ferrrusolians podria conformar un llibre incòmode, però aquí som molt benèvols amb la nostra gent, no fos cas que ens consideressin botiflers, ep. I no entro en allò del negoci botànic i el monopoli de la gespa. 

Vaig admirar i votar Pujol en algunes ocasions. Després, contemplant el passat en perspectiva, ho veig tot d'una altra manera i ja no m'han quedat admiracions incondicionals per ningú, per això no em sorprenen coses com això de la Munro, que tant estranyen al jovent actual. Sé que molta gent coneguda que es considerava pesuquera, fins i tot militant del partit, votava Pujol, altrament no hauria assolit els èxits polítics de l'època. També conec gent que me'l deixava de volta i mitja però que, si se l'ensopegava en algun acte, li feia tota mena de reverències i sorti que encara no hi havia això de les selfies. Això ho he viscut amb d'altres personatges, per exemple, en un altre context, amb el Serrat. 

Sobre Ferrusola i sobre Pujol, he sentit a dir molts disbarats, algunes coses eren més o menys certes i, d'altres, penjaments exagerats per la visceralitat nostrada. En defensa de Jordi Pujol va surar allò de 'la dolenta era ella', això, pel que fa a les dones, també és una constant. I si no 'era ella' era l'entorn del moment.

Quan treballava, a l'escola, el sector pedagògic anticonvergent va xalar amb coses com ara allò boadellà de 'la Ferrusola s'ho fa sola' i genialitats de més mal gust. Un altre aspecte habitual, a l'hora de defensar el pujolisme i els mai aclarits del tot negocis familiars era dir que 'els d'allà n'havien fet de més grosses'. Els d'allà, per als defensors del tema, eren els 'espanyols'. Un problema és que quan el poder dura massa, tant en el cas convergent com en el socialista, s'enquista i té tirada a l'abús, tot i que si les coses van funcionant, mira... I sento dir que, fins i tot en el meu humil ambient, he vist com s'esdevenien sense manies corrupteles modestes com si fossin 'normals'. 

Vivim en un mon en el qual la visceralitat i la brometa de mal gust ocupen el lloc de les crítiques serioses i raonades i el del plantejament serè de solucions possibles. Molta gent sap el que s'hauria de fer, un altre tema és el 'com' i, al capdavall, a mi que no em maregin. Hi ha qui creu que els convergents eren tots burgesos folrats de pasta però vaig conèixer gent treballadora que hi simpatitzava i fins i tot militava en el partit, i no estava, com algú em va afirmar en una ocasió 'podrida de diners'. També he conegut gent molt d'esquerres, àdhuc comunista, que vivia i viu molt bé. 

Jo no militaria mai a cap partit, trobo que deu ser una mena de servitud incòmoda i tinc poca fe en res. Però tampoc no crec que tots els polítics 'siguin iguals', i, al capdavall, entre els que no son 'polítics professionals' també hi ha de tot. I val més un sistema amb política de partits imperfectes que no pas qualsevol altre invent, segons la meva opinió. 

Marta Ferrusola ja feia temps que estava apartada de la vida pública a causa de la malaltia, descansi en pau. Jordi Pujol, incombustible encara, ha ressorgit darrerament per dir la seva o sortir en algunes fotografies, amb les seves ombres i llumetes, no es pot negar que és allò que en diuen 'un animal polític vocacional'. El temps passa i s'emporta records, la memòria ens enganya sovint, i el futur sempre serà imprevisible i atzarós. Per més que alguna gent del present vulgui ser la 'nova convergència' això és impossible, val més que admetin que son i seran tota una altra cosa, vaja. Els Pujols, crec, 'neixen', no 'es fan'. Però, qui sap...

ACTITUDS, VALORS, IDEES I D'ALTRES FANTASIES

Aguns fragments del text comentat, sencer aquí:

Los valores vividos con autenticidad y espíritu de compromiso se convierten en hábito. No en el sentido peyorativo de acostumbramiento sino en normas de vida. De vida personal y de vida colectiva...

(...) De ahí la necesidad de actitudes estimulantes, constructivas, esforzadas. Actitudes de autoestima. Con toda la dosis que se precise de autocrítica, pero impregnadas de vitalismo. Y abiertas a la esperanza. Esto no es un sermón moral. Es un discurso político. Es decir, un discurso sobre cómo con libertad, justicia y eficacia, y con equilibrio entre la persona individual y el bien común, puede funcionar una sociedad. Es un discurso sobre el conjunto de ideas, valores y actitudes –es decir, del IVA– que dan coherencia, convicción y energía a la acción de un país.

(Jordi Pujol)

Estic dedicada a la tasca, potser inútil però distreta, de passar les entrades del blog a word i desar-les, hi ha qui diu que això del blogger té data de caducitat i que tot plegat el que hem anat penjant per aquí quedarà perdut en un fràgil núvol. Potser és que qui no té feina el gat pentina, però em diverteix això d'anar endreçant una mica els armaris eteris de la virtualitat. En broma, en broma, porto ja milers de pàgines dedicades a això dels blogs, les del blocat les dono més o menys per perdudes però, com cantava Espinàs, tantes coses hem perdut que el record també cal perdre. No crec que tot plegat tingui cap interès per a ningú que no sigui jo mateixa o algun meu descendent encuriosit i lletraferit, encara hipotètic.

Avui he arribat a l'agost de 2009, en una entrada faig referència a un article de Jordi Pujol que va ser molt comentat, publicat a La Vanguardia i al qual també es feia referència en l'editorial del diari, aquella època el seu director era Alfred Abián. Molta gent avui pot dir el que li sembli però la figura del senyor Pujol, per més rebuig que desvetllés generava molt respecte, fins i tot entre els qui deien que l'odiaven. Em consta que molts vots ocults de persones que afirmaven haver votat opcions més esquerranoses anaven a parar a aquella convergència, sobretot pel carisma del líder, el mateix que Felipe González, un altre ídol amb peus de fang, arrossegava multituds sociates.

En una ocasió, fa molts anys, en un programa de la tele van entrevistar tots dos personatges. Malgrat que ara ens puguin provocar repelús l'endemà, a l'escola, comentàvem les intervencions dels polítics, el seu diàleg, i els reconeixíem un nivell que feia que gairebé ens sentíssim orgullosos de com anava el país, i em refereixo a Espanya, que encara els aires independentistes no eren evidents. Tots dos estaven ja retirats o enretirats. Em va fer certa angúnia que quan, finalment i després d'allò del tripartit, Mas va accedir a la presidència, el senyor Pujol xumés càmera sense complexos, prenent-li protagonisme. Aquesta fotografia, que he trobat per la xarxa és ben evident, fins i tot vaig tenir la impressió que el senyor Mas se sentia alleujat en deixar enrere l'ombra pujoliana, fos com fos. Va assolir seguretat i això que en diuen taules. I fins i tot es va passar una mica en la escenografia, cosa que el va perjudicar. Tot plegat són percepcions subjectives i psicologia barata, ep.

Del 2009 fa, com qui diu, quatre dies, ha plogut molt i no hi ha prou hemeroteques per recollir el testimoni del poble anònim, al qual davant d'aquells líders sovint els queia la bava, a un costat i l'altre de l'espectre polític. Aquell final d'agost de 2009 Pujol es despatxava amb un article molt ben lligat sobre una mena d'IVA moral, centrat en Idees, Valors i Actituds, em pregunto si escrit per ell o pels assessors adients, aneu a saber. S'hi criticava el relativisme negatiu i unes quantes coses més. Molt ben conjuminat, vaja. Al blog vaig ser una mica cantelluda amb tanta faramalla, ja aleshores l'excessiva transcendència m'anguniejava. El tema pujolià, més enllà de l'import global del que es pugui haver embutxacat la descendència, va ser lamentable pel fet que era un predicador moralista molt convincent. Ja a l'Evangeli Déu Nostre Senyor diu, sobre els fariseus, que s'ha de fer el que diuen però no el que fan, més o menys, que cito de memòria. Hi ha qui atribueix el fariseisme a la dreta però he conegut molta esquerra farisea, per desgràcia.

El poder té molts perills, fins i tot el poder innocent d'una direcció escolar, ho he comprovat científicament, dit sigui de forma irònica. Però qui té gust pel poder no el pot defugir, cadascú és com és i per tal que funcioni el sistema cal que hi hagi gent amb afició al poder i a la política i si pot ser una mica honrada, millor. Tenim una tendència perillosa a sacralitzar lideratges diversos, polítics, culturals, esportius. El pitjor de tants personatges públics és que obliden aviat allò que recordaven als herois bèl·lics romans, que són homes. O dones, que avui les dones també manen i no tan sols a l'ombra. Al capdavall tot és maquillatge i oportunisme. 

Potser fins i tot ells també s'ho creien, en agun moment, el que deien i escrivien, que això passa sovint en el món literari, amb tants lletraferits de vida impresentable escrivint meravelles. Rousseau escrivia sobre educació i infantesa feliç i avui sabem que enviava tots els fills a l'hospici, sense manies. De tota manera, no ens enganyem, conèixer a fons els nostres liders o ídols, amb les seves humanes misèries, no ens agrada, i defugim allò que no respon al discurs que ens abelleix, al menys de forma general. El mateix passa a nivell casolà, familiar. Som com som i no pas com ens agradaria ser o com expliquem que som, vet-ho aquí. Fins i tota és possible que algú ens torni a endegar, avui, aquell mateix discurs, canviant-ne quatre coses i adaptant-ne quatre més al present que ens acomboia. I amb una altra firma, és clar. Jesucrist també va dir allò de no jutgeu i no sereu jutjats i qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, i és que no puc defugir la tradició educativa cristiana, què hi farem. Llàstima que l'aplicació a la pràctica dels ensenyaments evangèlics sigui tan deficient.

CONFESSIONS, PENITÈNCIES, MORTIFICACIONS

El meu germà, quan era petitó i en alguna pel·lícula d'aquelles que acostumàvem a veure cada setmana al cine del barri, generalment el Condal, moria un home gran, encara que aquell home fos el dolent més dolent de la història de ficció, es posava a plorar pel fet que l'identificava amb el nostre avi. Jo no em prenia les coses de la mateixa manera però la gent gran, els vells -avui sembla que ningú no vol ser vell però la vellesa existeix- em desvetllen certa tendressa encara que hagin estat molt poc recomanables, potser a causa de la seva indefensió, que de vegades pot ser fins i tot aparent, no diré que no, però que els apropa als infants dels quals, al menys, no en sabem l'esdevenidor. Fins i tot aquella imatge de Franco entubat em feia angúnia i em desvetllava pietat, què voleu que us digui.

En una novel·la italiana que va tenir cert èxit fa uns anys el protagonista només desitja arribar a veure la mort del seu antagonista, un home que va delatar la seva amant als nazis. Quan això s'esdevé no sent res, ell també és un vell i fins i tot aquell antic odi s'ha reconvertit en certa compassió Dic tot això perquè la contemplació de la compareixença d'ahir del senyor Pujol em va produir una profunda sensació de llàstima, la veritat. No crec que dominés la situació com s'ha escrit avui en algun lloc. Les seves dues intervencions van ser patètiques, la primera per retòrica i la segona per irritant. 

Ja sabíem que passaria això, al menys molta gent ho intuïa i fins i tot veus més sàvies que la meva opinaven que no havia d'anar a no donar explicacions. Fins i tot sabíem què diria i preguntaria cadascú i que la senyora Sánchez Camacho desbarraria a dojo. Les preguntes punyents no amagaven el pecat col·lectiu, més aviat l'evidenciaven: totes les coses que se sabien i que ningú no ha remenat a fons fins ara. És habitual que quan algú té poder, poc o molt, hi hagi molta por o covardia i que després, quan aquella persona no té ja poder o n'hi queda poc es facin estelles de l'arbre caigut. La confessió del senyor Pujol excedeix el meu poder de comprensió, no l'entenc i em sembla absurda, encara més  en aquest moment. Em recorda allò de les confessions públiques dels antics exercicis espirituals i potser alguna cosa hi ha de tot plegat. Feia falta? Potser és aquesta una pregunta que no té resposta.

En un reportatge sobre el tema Pujol que va emetre 8TV un dels personatges entrevistats feia, també, literatura personal, sobre el fet que hi ha espais urbans dedicats a Macià, a Companys, a Tarradellas, però que no n'hi haurà de dedicats a Pujol. No entraré a fons en els mèrits i demèrits dels tres presidents citats, amb tantes ombres com el senyor Pujol però amb finals que han contribuït a la seva mitificació. Tot depèn de com acabes.  Hi ha figures controvertides, moltes, i se'ls han dedicat molts espais, carrers, fins i tot esplais i escoles. 

Un d'aquests personatges és, per exemple, Eugeni d'Ors. Ara ha fet anys del seu naixement i també de la seva mort, l'any 1954, considerat aleshores una mena d'intel·lectual del règim franquista. Les biografies que es troben a la xarxa són molt divertides, cadascuna d'elles en remarca aspectes diferents, segons qui la fa i qui l'encarrega. D'Ors té escoles i instituts dedicats, que jo sàpiga ningú no ha protestat pel tema. Amb motiu del cinquanta aniversari de la seva mort el molt llegit senyor Morán va escriure un article demolidor. Morán desvetlla molts odis pero també es seguit amb atenció, té grapa escrivint el que sigui, cosa que avui no és freqüent. De vegades fa afirmacions no contrastades o relliscades evidents, com quan avui diu Irene a Lidia Falcón, però, vaja, pecatta minuta. En tot cas s'ha d'admetre que no deixa indiferent, el que passa és el que ens passa amb d'altres, que quan diuen allò que nosaltres pensem ens agraden i quan diuen el contrari, els condemnem.

Eugeni d'Ors, com és sabut, pertany a la categoria reincident de la gent que a Catalunya s'emprenya i se'n va a Madrid. Fins i tot la Xirgu va fer el mateix, tot i que avui sigui considerada una mena de catalana universal. Recordo una magnífica xerrada sobre el Teatre Español -el més important del Paral·lel però del qual, per raons òbvies del present, no s'ha volgut recuperar el nom original malgrat que al menys el cafè el conserva-  en la qual Josep Cunill, autor d'un llibre molt documentat sobre aques teatre ironitzava sobre això de l'empipament que porta la gent cap a la capital del regne on se'ls acull de forma interessada i eufòrica.

Del reportatge que comento sobre Jordi Pujol em va semblar la més coherent una senyora de Premià, on han decidit conservar monument i plaça pujolianes i que reflexionava sobre el fet que les persones tenen sempre llums i ombres. Hi ha personatges catalans, per exemple, dels quals se sap o se sospita amb força fonament que van guillar amb calerons republicans, aquest és un tema que sempre s'ha emboirat, no fos cas que prenguem mal. El senyor Benet s'empipava molt quan s'intentava entrar a fons en biografies complicades de personatges nostrats. 

Pujol no va tirar de la manta, com va amenaçar en aquell moment del tres per cent però tampoc Maragall va explicar el tema, la veritat, i de seguida es va fer enrere en la seva denúncia. D'aquelles anècdotes n'ha quedat constància filmada, altrament seria difícil assegurar la veracitat de tantes relliscades gairebé humorístiques si no fossin més aviat tristes i decebedores. Pel que fa als noms de carrers i places ja fa temps que he expressat la meva opinió de què no s'haurien de posar noms de persones als indrets. Així ens evitaríem els canvis i les transformacions i les sorpreses.

No acabo d'entendre com hi ha gent tant desenganyada amb això del senyor Pujol. Vaja, potser sí que ho entenc una mica, car som en un país de sacralitzacions i mitificacions constants i sovint aquests cultes acaben amb desenganys o bé no es vol ni sentir parlar del fet que aquell sant no mereixia la condecoració. Pujol ha estar durant molt de temps sacralitzat en excés o odiat sense límits. Fins i tot els qui l'odiaven, en el fons, l'admiraven. El poder i els diners tenen molt de ganxo. En una ocasió es parlava en el mitjà familiar d'una persona que havia fet diners amb negocis sovint poc clars i em vaig adonar que més que condemna generava admiració. 

L'espavilat triomfador amb poder i diners resulta admirable, en general. El pobre desgraciat, honrat, que no ha sortit de mediocre, es mirat de cua d'ull. Això no és d'ara, a La febre d'or surt un pobre historiador que viu de forma miserable, feliç a la seva manera però sense ni un duro. El llibre, amb les seves limitacions, és un exemple de com ens deixem seduir per la fatxenderia com ho és també l'obreta Gente bien, per no anar més enllà de la literatura de casa, a la de fora n'hi ha també un doll d'exemples. El servilisme amb el qual molta gent normaleta tracta a aquella que mana o sembla que mana és lamentable i es dóna a tots nivells, per desgràcia.

Pujol, en el fons, ha triomfat malgrat tot, ja que ha fet vessar més tintat sobre ell que qualsevol altre personatge contemporani i proper. I encara durarà força. És allò de què millor que es parli de tu, ni que sigui malament, que no pas que et condemnin a l'oblit i l'ostracisme. Molts anys en el poder sempre són perillosos, els mandats presidencials s'haurien de limitar a vuit anys, com fan els americans. Fins i tot els canvis de persona, encara que de vegades semblin generar una continuïtat, són aconsellables, al govern de la nació i en la direcció d'un vulgar centre escolar. 

Em va fer certa angúnia comprovar com quan Mas va arribar a president el senyor Pujol semblava ben bé voler sortir al mig de la fotografia. Mas semblava un tonto útil, ara ningú no ho recorda però molta gent assegurava que era una mena d'home de palla per tal de no col·locar en el tron al senyor Pujol, fill. No tan sols les monarquies són hereditàries, la veritat. El president Mas, aquell noi que feia patir al senyor Pujol, segons testimoni d'un altre crack comunicatiu, Pilar Rahola, perquè no sabia mentir amb prou convicció, ha assolit protagonisme i vida pròpia, no sabem per quant de temps, i la saga Pujol és ja el passat. O potser no, qui sap. Tot passa en aquest món i es relativitza i s'oblida o es reconverteix. En tot cas la vida és de tot, menys avorrida, sobretot en els dies que corren. I a mi, que cada vegada m'agrada més una certa rutina i un avorriment moderat, tants sotracs em neguitegen. 

LA CECA, LA MECA I ELS BANCS D'ANDORRA

Amb l'arribada del setembre retornen els programes habituals de debat de la televisió. Malgrat les moltes coses que han passat aquest estiu, una de les més remarcables (pel que fa a Catalunya, car hi ha tragèdies impressionants a molts indrets que fan que les nostres coses semblin francesilles de ben peixats mirades en perspectiva) la confessió del senyor Pujol, els nostres grans tertulians i comunicadors no han interromput pas les seves vacances tot i que ara retornen per explicar-nos a fons allò que de moment no té una explicació clara per més que experts i expertes hi suquin pa.

Ahir llegia en algun lloc que sembla que Andorra hagi entrat, amb tot plegat, en el mapa d'Espanya. Andorra és una excepcionalitat geogràfica. Quan jo era joveneta hi havia gent que viatjava lluny, és clar, però eren una minoria, la gauche divine i algun esventat aventurer sense complexos. Els primers sis-cents van portar la gent per les rodalies i Andorra i la França fronterera, amb striptís i cinema verd inclosos eren uns destins molt cobejats.

Quan jo treballava a la Harry Walker durant alguns hiverns s'organitzava una excursioneta a Andorra. S'havia intentat fer d'altres excursions a indrets menys llunyans però mai no van tenir tant d'èxit. Andorra era aleshores un exotisme, necessitaves passaport i te'l segellaven, per treure el passaport necessitaves un certificat de penals,  passaves la duana, amb aquells guàrdia-civils d'aleshores, tan impressionants. De retorn sempre es portava, amagat per l'autocar, contraban humil, formatgets, vaixelles de duralex (m'han dit que avui estan de moda i que són vintage i tot), algun conyac, tabac ros, potser un disc o un llibre prohibits. Els civils de vegades repassaven l'autocar i feien pagar a algun espavilat al qual havien trobat la mercaderia. La gent t'explicava moltes batalletes sobre coses que havia passat d'amagat, amb èxit, però poques vegades admetien que havien hagut de pagar més del compte en ser enxampats amb un güisqui de marca ocult entre els bolquers de les criatures.

A Andorra s'anava a comprar, a veure la neu, d'excursió amb petits autocars, i, de nit, a alguna discoteca. Ens conformàvem amb poca cosa. Un gran al·licient era llegir els rètols comercials en català cosa, però, que no comportava pas que el personal de les botigues et parles en excés en la nostra llengua, aleshores tan reprimida. Quan va arribar l'època del cinema agosarat o de contingut polític  i de les excursions a Perpinyà i Ceret algú va intentar muntar festivalets cinèfils a Andorra, però crec que les autoritats religioses del petit país s'hi van oposar.

Eren altres temps i fan de mal explicar. Andorra, ho vaig saber més endavant, sobre tot gràcies a una companya mestra que havia viscut a la Seu i que tenia el marit jutge, era ja aleshores un cau de corrupteles diverses i d'estranyes màfies i de fets delictius que no sortien als diaris ni a les televisions. Diuen que allà hi va a parar la calderilla dels capitals que marxen, potser és així, pèrò és una calderilla prou substanciosa des de la relativitat amb la qual parlem de calerons la gent normaleta. En tot cas aleshores era un indret remot i quan algú es movia molt amunt i avall es deia que havia corregut la Meca, la Ceca i les Valls d'Andorra.

Alguns catalans universals han tingut residència i calerons al petit i envejat país, una Suïssa de poca volada, al capdavall. Andorra ha sorgit en el present, d'entre els records entranyables, per tal de mostrar el seu rostre més tèrbol. De tota manera encara això de tenir els calerons a Andorra sona una mica a acudit nostrat, a defraudadors de medio pelo. De la confessió pujoliana que marcarà per sempre un abans i un després d'aquest estiu potser no en sabrem mai ni el rerefons ni la motivació ni el contingut real. Els entesos hi diueni hi diran la seva durant mesos, hem de mantenir una nòmina important de tertulians a ràdios i televisions, tot i que la majoria repeteixen a tot arreu car es veu que en això no hi ha incompatibilitats. 

Ahir, a cal senyor Cuní, es deia si el senyor Pujol hauria d'anar o no a donar explicacions al Parlament, si se li demana potser ho haurà de fer però pel meu gust tot plegat serà una mena d'espectacle de circ polític que no aclarirà res de res i no arribarà ni a minicatarsi col·lectiva. Jo patiré, perquè veure un jaio, com és avui l'expresident, explicant el que vulgui explicar i sense poder recórrer al seu recurrent això no toca més aviat em farà una mica d'angúnia.

Molta gent diu que ja s'ho ensumava, que estava cantat. Altres diuen  tot el contrari, que mai no ho haurien pensat d'un personatge tan remarcable. Jo, la veritat, ni una cosa ni l'altra. Quan et fas gran ja has vist de tot i coses més gruixudes havien viscut els meus pares abans, durant i després de la guerra, pel que fa a conversions, corrupcions i reinvencions personals. Els homes i les dones som com som i, a més a més, no som sempre de la mateixa manera. Vivim en un país amb tendència a sacralitzar, només cal pensar en el cas recent de Guardiola i el futbol i  de com fins i tot es venien, en ceràmica i emmarcades, frases tan banals com aquella de llevar-se molt aviat que en el fons no és res més que allò del refrany castellà, a quién madruga, Dios le ayuda. Algú va dir en una ocasió que no hi ha derrota bèl·lica que una bona pàgina d'un llibre d'història no pugui arranjar i ja s'està veient amb això del tricentenari. Tampoc no hi ha biografia que no es pugui refer segons les circumstàncies, més aviat totes es refan segons el moment i les tendències.

Andorra ja no és el que era o allò que imaginàvem que era, un idìl·lic i pacífic indret muntanyenc alliberat de compromisos estatalitzadors, nét, lliure, desvetllat, comercial, conservador, feliç i català. No hi ha pàtries ideals, el concepte mateix de pàtria ja és complicat i reduccionista tot i que ara et mirin malament si dius que només voldries creure en la pàtria universal o que ets ciutadana del món, sembla que avui manifestar aquests tipus de sentiments és gairebé fatxa. Per això hi ha molts silencis i mitges veritats que suren en l'ambient entre proclames, sentències i faramalles entusiastes i cofoies. Ni el seny ni la rauxa no han conformat tant el caràcter propi com el cofoisme, vaja, segons la meva opinió, ara i aquí.

Ahir llegia també un article d'opinió de la  Joana Bonet que incidia en el suposat pes de les dones en tot l'afer Pujol,  Macbeth sense la seva lady sembla que hauria estat un bon jan, fins i tot potser Franco sense la Polo o amb una Polo a l'estil d'Evita Perón hauria estat tota una altra cosa. Tot plegat, més enllà del mite de la dona perversa, ambiciosa, manipuladora, sempre vigent i a punt de ressuscitar, és com quan informàvem algú de determinada bretolada endegada pel seu fill a l'escola, els pares insistien sovint en les males companyies, el dolent és l'altre, què hi farem. L'entorn, els fills, la dona, el factor humà, en definitiva. Nosaltres mateixos, moltes vegades, cerquem justificacions al que fem amb allò de l'ambient i la pressió social i que tots fan el mateix i la resta. I tot plegat també és cert, d'alguna manera. Som nosaltres i els qui ens envolten, que és el que li passa a Andorra, que també està envoltada per les seves circumstàncies geogràfiques, vaja. 

COSES QUE PASSEN I QUE PASSARAN

Fa anys va tenir un cert èxit una novel·la de Josephine Hart que Louis Malle va portar al cinema. La novel·la comença amb unes reflexions del protagonista, un expolític, sobre la seva vida i com hauria deixat un record ben diferent si hagués mort abans de la seva davallada vital a causa d'una passió amorosa irrefrenable i corresposta, per la nòvia del seu fill. El sexe i els calerons són els peus de fang de moltes grandeses però també de moltes mediocritats. Per cert, ara he vist, en cercar informació per la xarxa, que Hart va morir el 2011, abans de complir seixanta anys. Morir de forma heroica a mans de l'enemic també fa que et perdonin les errades, per cert. 

Vivim en un país petit, eixerit i complicat. Tenim una tendència recurrent a creure'ns portadors d'una sèrie de virtuts diverses que evolucionen i canvien amb els anys i les tendències morals. Tant s'ha afirmat allò de què els catalans sempre hem estat pacífics i d'esquerra com que Catalunya serà catòlica o no serà. Les xarxes socials fan més evident aquest tarannà dedicat a reinventar-nos, a sacralitzar determinats personatges i a condemnar-ne d'altres sense cap mena de pal·liatius i així s'estén la sensació que formem part d'un cistell d'esponeroses pomes del qual s'han de treure les podrides, encara més si no ho semblaven.

Ahir escrivia sobre La Vanguardia i les devocions i irritacions que provoca. Crec que al partit convergent li ha passat força el mateix al llarg de la seva trajectòria, ja una mica llargueta. El senyor Pujol era objecte de devocions incondicionals, servilismes i odis diversos. No pots dir de bona fe que algú convergent, de segona o tercera fila -car jo amb les elits no hi tinc cap mena de relació- ha fet alguna cosa bé, sense que et mirin amb suspicàcia, en general, un bon nombre de coneguts i saludats: què dius, ara? La crítica política televisiva o teatral cada dia és més estripada, grollera i poc subtil. Fa anys molta gent li reia les gràcies al senyor Boadella quan es ficava amb el senyor Pujol i ara també podem comprovar com ha derivat un actor tan agosarat i brillant.

Jo no crec que els polítics siguin tots iguals, o sigui, dolents i aprofitats, pel fet que no crec en partits sinó en persones. El mateix ho aplico a sectors com ara l'església. La gent milita en un lloc o altre per moltes raons però després són les actituds i trajectòries individuals el que compta. Això es fa palès en èpoques difícils, com les guerres, on en ocasions t'has de refiar de gent amb la qual no combregues ni de bon tros.

A Convergència li van cantar les absoltes des del primer dia, sobre tot els seus oponents propers a casa nostra, el PSC. Que ja havia tocat sostre, que si sense el senyor Pujol s'enfonsaria. Qualsevol petita davallada en els vots durant les eleccions es viu com una victòria per part dels oponents. Quan els pecats els cometen els nostres la cosa és ben diferent i es mira de justificar el que sigui i com sigui. O d'oblidar que els havíem sacralitzat sense manies. He escoltat defenses sobre determinades actuacions de l'infumable segon tripartit que farien trencar de riure si no fessin plorar. Ara ha arribat l'hora de la venjança, ep, els rumors, tants i de tant gruix, s'han confirmat, encara que no pas tots, car n'he sentit de molt grosses, de l'alçada d'un campanar, que encara estan per comprovar. Del senyor Pujol m'irritava la tendència moralitzadora i predicadora, que ara se li ha girat en contra però que també rumbegen molts personatges catalans, petits i grans, d'ahir, d'ara i de sempre. 

El país és de mida reduïda i tothom es coneix o coneix a gent que coneix a algú que sap alguna misèria de personatges d'aquests tan mitificats, en el camp de la política i en molts d'altres, de dreta, d'esquerra, de centre i d'extrema esquerra i de l'esquerra alternativa. Sempre he pensat que pocs mites aguanten una biografia seriosa i objectiva. Els humans som com som i els pecats capitals sempre han tingut èxit. És clar que una cosa és que et diguin segons què, l'altra que el tema es demostri i l'altra que es demostri a través d'una confessió patètica. Potser perquè sóc tan escèptica no m'ha fet ni fred ni calor el tema estrella d'aquests darrers dies. Tampoc no em sorprenen les reaccions abrandades, indignades i condemnatòries per part de gent que, suposo, deu ser d'una ètica personal i professional a prova de bombes. Tot es barreja, com sol passar. Invalida el fet que un mecànic de cotxes sigui un estafador la seva tasca professional? Potser no, però ja no ens refiarem, si és que abans ens en refiàvem. 

Els polítics purs no existeixen i potser una persona moralment inqüestionable, si existís, seria un mal polític, ja que el nostre món és imperfecte i els qui manen s'han de moure en una mena de selva de gran volada. El pitjor és que les petites selves quotidianes no són pas millors tot i que llegint les estripades de vestidures de gran part de la comunitat nostrada que passeja pel facebook i d'altres verals sembla que tothom porta una vida d'allò més ètica i pura. Els incorruptibles em fan més por que els corruptes o que ho poden ser, car a un corrupte sempre el pots comprar d'alguna manera i et pots escapar de moltes coses. Robespierre, un pur incorruptible, de poc que no acaba amb tots els caps gavatxos. 

Llegeixo coses com que quan siguem independents, que segons alguns serà gairebé demà passat, farem fora tota la corrupció i tota aquesta gent, i anirem d'allò més bé. Això, dic jo, si és que queda algú al país després d'aquestes escabetxines que vull pensar que es volen pacífiques tot i que darrerament també llegeixo moltes crides a la guillotina i als afusellaments. Dels altres, és clar. Malauradament em temo que els defectes de la societat van de baix a dalt i en podria posar moltes proves, enxufes, pagaments i cobraments en negre... 

Les comunitats petites no funcionen pas millor que les grans o que el país, a vegades ben bé al contrari. Als minsos claustres de professors de les escoles de primària, a les comunitats de veíns o a molts centres socials d'estar per casa es donen els cops de colze, les enveges, les crítiques sense sentit a allò que diu qui no ens cau bé i les traïcions ràncies. Ara tot està més controlat però conec casos de gent d'escoles que sucava en el tema dels menjadors, dels llibres. En una ocasió vaig ser testimoni de la conversa telefònica entre un director d'escola i el representant d'una editorial, el director tenia un sector en contra i volia saber si era possible que se sabés la seva petita corruptela a l'hora d'influir en la tria de llibres de text, fet pel qual cobrava algun tipus de comissió. No es podia demostrar res, li va assegurar el comercial. Parlo del sector professional que conec però sé que passa en molts altres, tot això. Petites misèries, d'acord. Però tot un símptoma. L'excusa és que els de dalt suquen més, en general.  Molt mala excusa, per cert, ja que qui roba un ou roba un bou, sobretot si pensa que el podrà amagar en algun indret a prova de tafaneries i indiscrecions. 

El tema de la famosa confessió arriba en molt mal moment,  a una societat enterbolida que encara demana lideratges brillants perquè sembla que necessitem pastorets i pastoretes que ens portin on cal. Els bons pastors, però, es dediquen avui a d'altres coses més rendibles, si poden. En el fons creiem que ens condueixen pastors professionals però tan sols ens condueix alguna ovella més ambiciosa i espavilada que les altres. En una altra pel·lícula, La heredera, quan el pare de la xicota va a veure la germana del caçafortunes i li fa evidents els defectes del noi, ella li comenta: no espero mai res de la gent, així no tinc desenganys. O una cosa així. 

De la fragilitat dels valors més sòlids...

Al diari La Vanguardia s'hi pot trobar, avui, un interessant article del senyor Jordi Pujol, comentat també en l'editorial del diari. En l'article hi sorgeixen molts temes, però gira a l'entorn dels valors sòlids i de la necessitat de conviccions profundes, de responsabilitat personal. No és l'únic personatge important que, darrerament, fa referència a la feblesa i perills del relativisme actual i a la crisi dels valors. Jo, que només sóc una pobra mestra jubilada amb aspiracions literàries, crec que els valors, si n'hi ha hagut de sòlids en algun moment de la història, que ho dubto, sempre han estat en crisi. Tinc gran respecte pel personatge i trobo profund això que manifesta i motiu de debat, però personalment em fan por les excesives solideses i les crides a la responsabilitat col·lectiva.

No estic massa d'acord amb la necessitat de valors tan sòlids i conviccions tan profundes. De fet, els valors sòlids de les persones sovint son aparença, en la vida real, de grat o per força, sempre s'ha de relativitzar. Moltes vegades hem sabut que la vida familiar i personal d'algú no tenia massa a veure amb els seus discursos, per això molts filòsofs, intel·lectuals i polítics ens deceben en algun moment. Sovint la crida a la recuperació i construcció de valors fa lectures de la història molt parcials, adaptades a allò que desitgem, no pas a la realitat, que sol ser polièdrica i decebedora.

Fa uns dies escrivia sobre el llenguatge i va sortir el cas de la Trinca. Recordo com ens va decebre el fet que, després d'haver-nos cantat tant allò de les dues pàtries, acabessin cantant i treballant en castellà i fent diners. Aquest és un exemple popular i una micas frívol, però n'hi ha molts més, la gent que va passar la guerra civil explicava canvis de camisa impensables, dolorosos, i, de fet, molta gent va acabar per no creure en res i intentar sobreviure i prou, sense fer mal a ningú i procurant que n'hi fessin el menys possible a ells. Els qui hem passat l'abrandada transició hem vist com han evolucionat persones properes dedicades a la política o amb conviccions profundes, quan han pogut fer diners o assolir el poder. I com s'han anat cremant els de bona fe, perquè en aquest món de mones cal també, a més de conviccions, una bona dosi d'ambició i de manca d'escrúpols per tirar endavant els projectes polítics.

Ha fet setanta anys de l'inici de la segona guerra mundial i del final de la nostra guerra civil. Van morir més de seixanta milions de persones, segons diuen, pot ser que fossin moltes més, encara. Eren aquells temps millors en valors que no pas els d'ara? Les religions ens donen seguretats i solidesa però també dogmatisme i fanatisme, la frontera és molt subtil. El mateix pel que fa al patriotisme, al comunisme, al que sigui. Sovint s'han salvat vides gràcies a la corrupció, al dubte, al relativisme, a la covardia, en moments dramàtics de la història. Si el franquisme no va ser tan aclaparador i destructor com podia haver estat va ser, també, per la manca de conviccions sòlides de molts d'aquells que, per oportunisme, conveniència o perquè en algun moment hi van creure i després van evolucionar en d'altres direccions, ens permitien respirar una mica. Quan es predica tant sobre el que ha d'ensenyar l'escola s'oblida que en aquell temps es van ensenyar una sèrie de coses durant molts anys que ningú, sembla, va creure seriosament, per sort per a l'evolució del país.

Valors, ètica, conviccions... tot això està molt bé, però quan s'ha perdut la fe en els valors sòlids de vegades fins i tot ens sentim alliberats de moltes servituds, la veritat. Les úniques conviccions possibles en el món d'avui són, encara, les que responen a la regla d'or, o a allò que va costar la vida a Sant Ferriol: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. La resta és literatura, política i retòrica. En tot cas, caldria saber a quins valors concrets i necessaris es fa referència, perquè és probable que en trobessin un gran nombre, que els formuléssim de forma subjectiva i interessada, i que fins i tot fossin contradictoris entre ells. Les ànimes col·lectives sempre acaben esmicolant la individualitat o demanant sacrificis a la nostra gent més propera i estimada.