Ha mort Maggie Smith, una d'aquestes grans actrius angleses, a una edat avançada i després d'una llarga trajectòria. La gent més jove la recordarà per Harry Potter i també per la sèrie Downton Abbey. Encara relativament jove va fer papers de dona molt gran i la seva bellesa poc convencional, a partir de certa edat li va donar un aspecte més madur del compte. Un repàs convencional per la xarxa evidencia que va fer, segurament, moltes més coses de les que potser recordem d'entrada.
Ahir em vaig mirar una de les seves primeres pel·lícules, que trobem mencionada amb títols diferents. L'original en anglès és The prime of miss Jean Brodie i, en català, El punt dolç de la senyoreta Brodie. Es basa, més o menys, en una novel·la curta de Muriel Spark i ja va originar una obra de teatre que va protagonitzar, amb èxit, Vanessa Redgrave. Més endavant també va inspirar una sèrie de sis capítols. Hi ha molts canvis al llarg d'aquest camí, com sol passar amb tanta literatura.
La pel·lícula es pot trobar, subtitulada en castellà, a youtube, fàcilment. Una amiga me la va passar i me la vaig mirar ahir. En el seu temps, 1969, va rebre molts premis, entre els quals l'óscar per a Maggie Smith, el 1970. No sé quan es va estrenar a Catalunya, crec que la devíem poder veure més endavant, si ens posem en aquella època sembla força agosarada.
Els diferents guardons rebuts no van propiciar, però, un gran èxit comercial, cosa que no m'estranya. Té un gran interès però també pot desconcertar. Miss Brodie és una professora que comença a fer-se gran però vol creure que es troba a la flor de la vida. Avui això sobta perquè la joventut s'ha allargat molt i el terme solterona, afortunadament, ha anat desapareixent del nostre vocabulari habitual. El matrimoni convencional i heterosexual era gairebé obligatori. Un dels dos amants d'aquesta professora, també professors de l'escola, és casat i amb sis fills i l'altre es vol casar aviat i ho acabarà fent, amb una altra professora.
Aquesta Miss Brodie, suposadament progre i incòmoda, intenta realitzar-se a través de la seva influència a grupets d'alumnes escollides. Sorprèn la dèria admirativa que dedica al feixisme, Mussolini, Franco... La pel·lícula compta amb un bon repartiment en el qual trobem Robert Stephens, que va ser el primer marit de Maggie Smith, Gordon Jackson, l'inoblidable majordon de 'A dalt i a baix', una de les primeres sèries de culte de la meva joventut, Pamela Franklin o Celia Johnson, actriu amb poca presència al cinema però que ens ha deixat aquell inoblidable 'Breve encuentro', al costat de Trevor Howard i dirigida per David Lean, en els seus inicis.
El capteniment i la ideologia de la professora no responen al tòpic del mestre progressista que sacseja la comunitat educativa, un clàssic que podem trobar a molts indrets i que ja fa certa angúnia, segons com, perquè es fàcil caure en el bonisme educatiu ben intencionat. L'escola és la típica anglesa, separació de sexes, uniformes, alumnat benestant. A banda d'això Smith i la resta del repartiment son excel·lents, humans del tot, fills del seu temps i les seves circumstàncies i segurament, en part, inspirats en personatges reals. La pel·lícula la va dirigir Ronald Neame, un bon director amb una trajectòria relativament escassa però interessant.
Una bona pel·lícula per homenatjar i recordar Maggie Smith, una de les grans però que va passar, en certa manera, de forma discreta i que ha pogut morir al costat de la seva gent, després d'estar en actiu durant gairebé tota la vida. La popularitat que li va procurar el personatge que interpreta a Harry Potter la molestava força, cosa gens estranya, ja que de grans el nostre mal no vol soroll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada