Emilio Gutiérrez Caba
és un actor molt vinculat a la meva generació, tant ell com les seves dues
germanes, Irene i Julia. Vam tenir la sort de conèixer una televisió
irrepetible, farcida d’espais dramàtics fets amb pocs mitjans, molta
intel·ligència i uns professionals de categoria. Encara, de tant en tant,
recupero algun d’aquells Estudio 1, i em sorprèn la varietat i qualitat del que
s’hi feia. De fet el teatre ja ens havia arribat a través de la ràdio, tan
present en aquells anys a les llars. Moltes obres que, avui, la gent jove no coneix
més que de passada, i encara, jo les recordo molt bé, situades en aquells nits
del passat. El modest circuït català del segon canal va ser també un indret on
hi vam poder veure teatre del bo, i no tan sols teatre. Eren d’altres temps
però que, en molts sentits, evidencien allò tan vell de què ‘a cada bugada es
perd un llençol’.
En aquest llibre,
Emilio Gutiérrez Caba se centra en el seu pas pel cinema, un cinema, l’espanyol,
que es trobava amb moltes dificultats de tota mena, econòmiques, de censura,
però que, malgrat tot, va oferir títols de veritable interès que fins i tot es
pot dir que no han envellit, com ‘La caza’, impressionant, o ‘Nueve cartes a
Berta, que encara emociona quan es torna a contemplar sense prejudicis. Gutiérrez
Caba, però, no defuig parlar del cine més comercial, amarat de tòpics o
moralina, i ironitza de forma intel·ligent sobre veritables disbarats que avui
ens fan riure.
En aquell cinema, però, hi ha actors i actrius de categoria, potser no sempre reconeguda, però
que suren per damunt de les limitacions i la mediocritat. Em passa això amb
molta gent que no vaig valorar en el passat, per exemple, amb Pepe Isbert. Gutiérrez
Caba forma part d’una família d’actors, tot pesa, les seves germanes Irene i Julia
també formen part del nostre imaginari i la generació dels meus pares xalava
amb Julia Caba Alba.
En la llarga llista
per la qual transita aquest llibre hi trobem títols gairebé desconeguts però
interessants, un dels problemes del cinema espanyol ha estat, sovint, la mala
distribució. De vegades ni tan sols han arribat a les pantalles i encara bo si
algun programa de la televisió, en ocasions, fins i tot, les filmoteques, els
recuperen per casualitat. El recorregut s’inicia amb ‘Como dos gotas de agua’, de
1963, amb les bessones Pili i Mili. I acaba a l’actualitat, amb títols apreciats
per l’actor com ‘Vidas pequeñas’ o ‘La torre de Suso’, poc coneguts, i amb un
èxit comercial, ‘Palmeras en la nieve’.
Emilio Gutiérrez
Caba no ha tingut, crec, els papers que mereixia, el seu número de protagonistes
és limitat, però dona categoria a les pel·lícules on intervé, ni que sigui en
un paper moderadament secundari. Els actors i actrius, poc o molt, ‘sonen’,
però els directors i, encara més els diversos tècnics que intervenen en el procés,
llarg i complex, de dur endavant una pel·lícula, en general i amb poques
excepcions, ens son pràcticament desconeguts. El recorregut del llibre ens
porta a través d’una Espanya en transformació, ens situa en un àmbit de la
nostra memòria sentimental i ens dona a conèixer el mon del cinema ‘real’, les
dificultats per les quals passen actors i directors, més enllà del glamour que
amara aquest mon en molts casos.
Emilio Gutiérrez
Caba es limita al cinema, en poques ocasions fa referència al seu treball,
interessantíssim, a la televisió, al teatre. També son puntuals i discretes les
seves referències a la vida privada. Sabem i sabíem que va fer estades llargues
a la Costa Brava, que fins i tot va
sortir a sèries catalanes, que parla un català prou correcte. Respectuós amb
tothom, a tot estirar es permet fer alguna broma inofensiva sobre el capteniment
d’alguns professionals.
Vaig escriure una
entrada al blog quan va publicar un llibre dedicat a la seva família d’actors,
i, sobretot, a Irene, que ens va deixar de forma prematura. Avui és ja una
persona d’edat avançada, de jovenet era un d’aquells actors que tenia un encant
especial, i amb un físic que li permet fer tot tipus de papers, fins i tot quan
fa de dolent resulta convincent. El llibre traspua una mena d’amable nostàlgia
poètica, sobretot per a la gent, més o menys, de la meva generació. Fa uns dies
fins i tot gairebé m’emociono en contemplar ‘Los chicos del Preu’, avui una
història rància però amb un cert encant naif innegable.
https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Irene+Guti%C3%A9rrez+Caba
7 comentaris:
S'el veia tan content per Calella de Palafrugell, que no pensava que tornés al seu Madrid.
Es veu que va i ve.
Precisament el llibre el dedica als amics de la Costa Brava.
Persones com ell, o els seus personatges, ens varen descobrir a molts, el teatre de Casona, JB Priestley, Buero Vallejo i altres.
Sí, vam tenir sort, ràdio i tele van fer molt bon teatre durant anys.
Ets bona aficionada al cinema. Sàvia del cinema, diria. I, és que allò que ens va impressionar en determinats moments, aquelles cares, paisatges, pensaments, ja formen part de la nostre cos, per assimilació. Eren descobriments d'altres vides que se'ns oferien amb històries personificades i per això més impressionants als nostres ulls.
Quan ara re-miro alguna sèrie antiga renovada, en la que han deixat un dels antics personatges per continuar, deploro el seu envelliment com si fos persona amiga.
Les bones pel·lícules i sèries d'alguna manera s'han convertit en familiars i per això quan hi entres et trobes com a casa. No agredeixen sinó que et fan confiança.
Una abraçada, Júlia
Estic molt contenta de veure' t per aquí, Olga, amb els anys vas aplegant una mena d'imaginari personal mentre tot canvia i els joves ja tenen altres referents. Aquests dies estic menys activa perquè he tingut problemes de salut, jo que presumia de no anar mai al metge, un ictus provocat per una pujada de tensió. Els anys passen i tots ens fem grans. M'anima veure que continues amb el blog, una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada