MEMORIA, EVOCACIONS, CINEMA: EMILIO GUTIÉRREZ CABA

 

Emilio Gutiérrez Caba és un actor molt vinculat a la meva generació, tant ell com les seves dues germanes, Irene i Julia. Vam tenir la sort de conèixer una televisió irrepetible, farcida d’espais dramàtics fets amb pocs mitjans, molta intel·ligència i uns professionals de categoria. Encara, de tant en tant, recupero algun d’aquells Estudio 1, i em sorprèn la varietat i qualitat del que s’hi feia. De fet el teatre ja ens havia arribat a través de la ràdio, tan present en aquells anys a les llars. Moltes obres que, avui, la gent jove no coneix més que de passada, i encara, jo les recordo molt bé, situades en aquells nits del passat. El modest circuït català del segon canal va ser també un indret on hi vam poder veure teatre del bo, i no tan sols teatre. Eren d’altres temps però que, en molts sentits, evidencien allò tan vell de què ‘a cada bugada es perd un llençol’.

En aquest llibre, Emilio Gutiérrez Caba se centra en el seu pas pel cinema, un cinema, l’espanyol, que es trobava amb moltes dificultats de tota mena, econòmiques, de censura, però que, malgrat tot, va oferir títols de veritable interès que fins i tot es pot dir que no han envellit, com ‘La caza’, impressionant, o ‘Nueve cartes a Berta, que encara emociona quan es torna a contemplar sense prejudicis. Gutiérrez Caba, però, no defuig parlar del cine més comercial, amarat de tòpics o moralina, i ironitza de forma intel·ligent sobre veritables disbarats que avui ens fan riure.

En aquell cinema, però, hi ha actors i actrius de categoria, potser no sempre reconeguda, però que suren per damunt de les limitacions i la mediocritat. Em passa això amb molta gent que no vaig valorar en el passat, per exemple, amb Pepe Isbert. Gutiérrez Caba forma part d’una família d’actors, tot pesa, les seves germanes Irene i Julia també formen part del nostre imaginari i la generació dels meus pares xalava amb Julia Caba Alba.

En la llarga llista per la qual transita aquest llibre hi trobem títols gairebé desconeguts però interessants, un dels problemes del cinema espanyol ha estat, sovint, la mala distribució. De vegades ni tan sols han arribat a les pantalles i encara bo si algun programa de la televisió, en ocasions, fins i tot, les filmoteques, els recuperen per casualitat. El recorregut s’inicia amb ‘Como dos gotas de agua’, de 1963, amb les bessones Pili i Mili. I acaba a l’actualitat, amb títols apreciats per l’actor com ‘Vidas pequeñas’ o ‘La torre de Suso’, poc coneguts, i amb un èxit comercial, ‘Palmeras en la nieve’.

Emilio Gutiérrez Caba no ha tingut, crec, els papers que mereixia, el seu número de protagonistes és limitat, però dona categoria a les pel·lícules on intervé, ni que sigui en un paper moderadament secundari. Els actors i actrius, poc o molt, ‘sonen’, però els directors i, encara més els diversos tècnics que intervenen en el procés, llarg i complex, de dur endavant una pel·lícula, en general i amb poques excepcions, ens son pràcticament desconeguts. El recorregut del llibre ens porta a través d’una Espanya en transformació, ens situa en un àmbit de la nostra memòria sentimental i ens dona a conèixer el mon del cinema ‘real’, les dificultats per les quals passen actors i directors, més enllà del glamour que amara aquest mon en molts casos.

Emilio Gutiérrez Caba es limita al cinema, en poques ocasions fa referència al seu treball, interessantíssim, a la televisió, al teatre. També son puntuals i discretes les seves referències a la vida privada. Sabem i sabíem que va fer estades llargues a la Costa  Brava, que fins i tot va sortir a sèries catalanes, que parla un català prou correcte. Respectuós amb tothom, a tot estirar es permet fer alguna broma inofensiva sobre el capteniment d’alguns professionals.

Vaig escriure una entrada al blog quan va publicar un llibre dedicat a la seva família d’actors, i, sobretot, a Irene, que ens va deixar de forma prematura. Avui és ja una persona d’edat avançada, de jovenet era un d’aquells actors que tenia un encant especial, i amb un físic que li permet fer tot tipus de papers, fins i tot quan fa de dolent resulta convincent. El llibre traspua una mena d’amable nostàlgia poètica, sobretot per a la gent, més o menys, de la meva generació. Fa uns dies fins i tot gairebé m’emociono en contemplar ‘Los chicos del Preu’, avui una història rància però amb un cert encant naif innegable.

 

 https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Irene+Guti%C3%A9rrez+Caba