SOMRIURES, CANÇONS, LLAGRIMETES I CINEMA MÍTIC

 

Fa pocs dies vaig tornar a veure, per la televisió, Sonrisas y lágrimas. En la seva època d’estrena, malgrat l’èxit assolit, la vaig trobar una mica massa ensucrada, però el pas del temps li ha afegit valors que en el seu moment no vaig saber veure, a banda de la inevitable nostàlgia acumulada.

La pel·lícula és de l’any 1965, la va dirigir Robert Wise i, com la gran majoria de gent sap, la van protagonitzar Julie Andrews i Christopher Plummer. Alguns secundaris de categoria van ser Richard Haydn, Peggy Wood, Charmian Carr i Eleanor Parker, en un d’aquells papers injustos que li endinyaven, fent de senyora desagradable i tibada.

La pel·lícula va ser l’adaptació d’un musical amb el mateix títol, de Richard Rodgers amb lletra de Oscar Hammerstein II. Es va basar en les memòries de 1949, sobre la família, obra de Maria Von Trapp. Un fill  de Maria Von Trapp va manifestar que al final havia passat com en aquell joc en el qual una primera frase es va transformant en una cosa molt diferent quan passa per diferents persones. La història real de la família és prou interessant però menys ensucrada.

La pel·lícula es va rodar entre Los Àngeles i Salzburg. La crítica no va ser del tot favorable però l’èxit comercial va ser immens. Al cap d’un parell d’anys s’havia convertit en la més taquillera de la història, per sobre de Allò que el vent s’endugué, i durant cinc anys va mantenir aquesta categoria. Va rebre cinc Premis de l’Acadèmia, entre els quals el de millor pel·lícula i millor director.

La pel·lícula es va doblar al castellà, en la part musical, a Julie Andrews la va doblar Teresa Maria. Les cançons les va adaptar a l’espanyol Ernesto Santandreu. Als infants els van doblar membres de la Coral Sant Jordi i també hi va intervenir Lita Torelló.

L’any 1956 ja s’havia estrenar una pel·lícula alemanya sobre el tema, ‘La família Trapp’, que va tenir continuació  amb la família instal·lada ja als Estats Units. Els protagonistes van ser Ruth Leuwerick, una gran i popular actriu, i Hans Holl. A casa nostra va comptar amb una exitosa col·lecció de cromos que vaig començar a fer i que he perdut pels camins de la vida.

La pel·lícula l’he vist en alguna altra ocasió al cinema, recordo que hi vam anar amb la meva filla quan era petita. Aleshores la vam veure a l’antic cine Mistral, aleshores Waldorf, i, com que és llargueta i en aquella època no teníem telèfons mòbils no vam poder avisar a la meva mare de què l’aniríem a veure una mica més tard.

Després l’havia vist de forma fragmentària, per la tele, en d’altres ocasions. Una vegada, a la feina, fèiem broma sobre el fet de què un senyor tan seriós com el protagonista evolucioni de forma tan ràpida i es posi a cantar allò de l’Edelweis de forma una mica massa carrinclona.

Sobre aquesta cançó, sembla que va ser escrita per a la pel·lícula, però durant molt de temps, quan no podíem tirar tant d’internet per informar-nos, hi havia la convicció de què era un tema popular austríac. Moltes de les cançons de la banda sonora, el mateix que, per exemple, les de Mary Poppins, van formar part, en catala i castellà, del repertori meu de monitora de colònies. Una noia més gran que jo sabia força música i ens les ensenyava.

Christopher Plummer va fer moltes coses però, pel meu gust, mai no va estar de tan bon  veure com en aquesta pel·lícula. Com una gran part del repartiment de la pel·lícula, ja no és entre nosaltres. El recordo a moltes pel·lícules, una de les que em ve sovint al cap és ‘La darrera estació’, on interpretava un Tolstoi vell i moribund però encara fent la punyeta a la seva pobra i soferta dona, Helen Mirren, en aquella ocasió. No sempre tractada amb justícia per la posteritat i l’anecdotari literari, per cert.

Plummer odiava ‘Sonrisas y lágrimas’, en deia ‘somriures i mocs’ i expliquen que per suportar la història bevia molt durant el rodatge i que a les escenes del festival se li nota. Jo no li he notat, la veritat. Va ser un gran actor de teatre, va tenir una llarga vida i moltes parelles, però malgrat la seva opinió, per a la majoria de gent del poble serà, sobretot, el Capità Trapp, de qui expliquen que era un senyor de molt bon caràcter, al contrari de la dona que tenia molt mal geni.

A la xarxa, avui, es poden trobar moltes informacions i anècdotes sobre la pel·lícula, els actors i les circumstàncies. Una de les poques supervivents del repartiment és Julie Andrews, gran actriu i cantant, amb un molt bon repertori, a qui una mala operació va deixar un temps sense la seva prodigiosa veu, que podia arribar a dues octaves. El temps passa i tothom envelleix i mor, per famós que sigui i bé que canti. El cinema fa que tothom resti jove en els seus papers actorals més populars, avui les pel·lícules es conserven molt i molt bé i els bonics paisatges que acullen els refilets de la novícia Maria i les seves criatures esdevenen, a la pantalla, més evocadors que mai.

No m’agrada gaire el final de la pel·lícula, una mica apressat malgrat la durada de la cinta, amb la família caminant per les muntanyes. La pel·lícula alemanya ja els situava als Estats Units i la continuació ens n’explicava les seves facècies per aquell país. Expliquen que Maria Von Trapp, que va escriure el primer relat sobre la família musical, va vendre’n els drets i després no va cobrar el que hauria pogut cobrar amb els guanys de la pel·lícula. D’aquell mític 1965 ja fa gairebé seixanta anys, sembla mentida. Va ser una època de grans pel·lícules, moltes de musicals, per mirar en grans pantalles, en un intent de neutralitzar la popularitat, en ascens, de la televisió. Els cines de barri amb programa doble anaven de baixa, els d'estrena eren relativament més barats que en el passat, quan  resultaven gairebé prohibitius per a la gent modesta i tan sols s'hi anava en ocasions especials.