LA GUERRA INÚTIL I ELS HEROIS EN DECADÈNCIA

 

Una de les darreres sessions del cinefòrum de Tot Història va estar dedicada a la pel·lícula Rommel, el zorro del desierto, del ja llunyà any 1951. Es tracta d'una pel·lícula bèl·lica americana, dirigida per Henry Hathaway. Crec que va ser la primera d'aquest director. Està basada en la biografia escrita pel brigadier Desmond Young.  El llibre i la pel·lícula han contribuït a la creació d'una mena de llegenda sobre Rommel, amb algunes idealitzacions controvertides. Va ser, això si, en molts casos, un personatge admirat i respectat fins i tot pels enemics, cosa que explica que fossin els americans els qui van endegar la pel·lícula. 

La pel·lícula incideix, sobretot, en la decepció progressiva de Rommel davant les decisions de Hitler, en la seva sinceritat davant del dictador i en la seva suposada participació en la conspiració de 1944. Aquest fet farà que se l'obligui a suicidar-se, fent veure que ha mort en combat i rebent, a causa del seu carisma, honors diversos. El suïcidi també protegeix la seva dona i el seu fill de represàlies.

El personatge de Rommel el va interpretar James Mason, i a la pel·lícula surt gent com una Jessica Tandy jove o Cedric Hardwicke, entre d'altres. La pel·lícula va trigar uns anys en estrenar-se a Espanya. En la seva època va tenir un cert ressò, la guerra mundial encara era relativament propera i la gent gran del meu temps coneixia, més  o menys, els seus protagonistes. El militar d'una peça, honrat i coherent, encara mantenia un valor mític que avui ja no és el mateix, en general.

Aquests dies s'ha tornat a parlar molt de la guerra, a causa de l'aniversari de l'alliberament d'un dels camps d'extermini. El nombre de llibres, pel·lícules i documentals és ingent i això ha contribuït a una certa frivolització. També és relativament lògic que els canvis generacionals contribueixin a mirar-ho tot amb una certa distància inevitable. Es repeteix de forma tòpica allò de que no conèixer el passat fa que el poguem repetir, quan el cert és que els disbarats no s'han aturat mai i tan sols cal mirar les notícies, en les quals no surt, ni de bon tros, tot el que passa. Vaig escoltar aques dies una dona gran, parenta de supervivents dels camps, que constatava aquest fet. Mirar el passat, en ocasions, fa que es relativitzi el present.

El debat sobre la cinta va ser interessant i controvertit. Hi ha publicacions, serioses i suposadament documentades, que es contradiuen pel que fa a coses com ara la implicació de Rommel en l'atemptat a Hitler,en el seu coneixement dels camps d'extermini i d'altres tragèdies massives. Moltes coses no les sabrem mai del cert, de fet ja costa entendre el present en molts casos. Fa angúnia llegir el turisme que generen les visites a espais horribles, no tan diferents, però, com les que feia la gent del passat, segons ens explica Victor Hugo en un fragment de 'Els miserables' a l'escenari de la batalla de Waterloo. L'afició actual als programes sobre crims i violències diverses també em resulta preocupant, encara més quan aquests es revesteixen d'una mena de suposada qualitat, a la recerca d'audiència.

En tot cas sempre ens resulta més tolerable la recreació que no pas la realitat. Avui comptem amb imatges reals de la violència i resulta inquietant i dolorosa la visió de la crueltat i de la mort. Alemanya era un país culte i admirat, el resultat de la primera guerra va humiliar-lo i tot plegat també va contribuir al creixement i èxit de les ànsies expansionistes i a endegar l'extermini de jueus, però també d'altres col·lectius. Tot i que l'antisemitisme ja era preocupant a França que, en aquest tema, va col·laborar a enviar jueus als camps, o a Rússia, on Stalin va acabar amb supervivents dels exterminis alemanys. 

L'extrema dreta reviu darrerament. Res resulta impossible, ben mirat. El segle XX ha estat dels pitjors, en molts aspectes. Les teories topen amb la realitat i avui no podem dir 'que no ho sabem'. Mai no estarem vacunats contra l'horror, individual i col·lectiu. El futur és imprevisible, un misteri. 

El fill de Rommel, Manfred, va ser un home lúcid, alcalde d'una ciutat alemanya i partidari de la unitat europea. Va escriure força sobre el pare, de forma coherent i sincera. Ell mateix admet en algun moment que el seu pare coneixia la situació dels jueus però que el preocupava més la previsible derrota alemanya a la guerra. La guerra, quan jo era jove, encara semblava tenir un sentit, fins i tot havia llegit que se la considerava una mena de necessitat per controlar la població. Les solucions senzilles no existeixen però hi  ha una tendència a cercar culpables diversos. 

Avui, aquesta pel·lícula, en blanc i negre, té la gràcia d'un cinema del passat que, en part, ha evolucionat. Però la realitat sempre serà tota una altra cosa. Per això, en general, avui la narració dels darrers temps de Rommel ens sembla molt incompleta tot i que interessant. El cinema bèl·lic és tot un gènere. En el seu rerefons hi ha una mena de patriotisme que no s'ha estat mai d'enviar el jovent a la mort. La manipulació ideològica és perillosa i es disfressa de bones intencions. Una de les millors històries sobre el tema és l'emblemàtica Senders de glòria. A casa nostra encara incomoda pensar en el jovent que Negrin  i la resta van enviar a l'Ebre, a una guerra que ja se sabia perduda. Als derrotistes, aquí i a Alemanya, els afusellaven sense manies. 

Quan jo era jove encara creia de bona fe que lluitar i morir per 'una bona causa' era quelcom destijable. El que passa és que les bones causes no ho son mai del tot i es fàcil corrompre-les. La suposada memòria històrica es sempre relativa, incomoda, per exemple, fer referència a crims i tortures comesos, per exemple, per gent d'esquerres durant la guerra civil. Encara fa pocs dies una mena d'esquerra radical justificava la intolerància amb violència en contra dels suposats 'feixistes'. Es parla de tolerància, de respectar idees, de pacifisme, però tot plegat s'esberla davant de les creences dels 'convençuts', tan incoherents i contradictoris gairebé sempre.